El silenci que queda després d’un gran incendi forestal és eixordador. No hi ha ocells, no hi ha el murmuri de les fulles mogudes pel vent, només una catifa de cendra grisa que ho cobreix tot. La península Ibèrica està canviant a un ritme alarmant i, malauradament, no és per a bé.
Segur que tens a la retina imatges de postals idíl·liques, d’aquells boscos humits on semblava que el temps s’havia aturat. Doncs bé, molts d’aquests llocs ja només existeixen en el record dels qui els vam poder trepitjar. La crisi climàtica i els incendis de sisena generació han esborrat de cop mapes sencers de biodiversitat.
Preparar una escapada avui dia ja no és el que era. El turisme de natura s’enfronta a la crua realitat de visitar cicatrius negres en lloc de pulmons verds. (I sí, a nosaltres també se’ns trenca el cor en veure com s’esvaeix el nostre patrimoni natural més preuat).
El Parc Nacional de Garajonay: la ferida de la laurisilva canària
Començem el viatge en un dels punts més singulars del planeta. A l’illa de La Gomera, el Parc Nacional de Garajonay representava un autèntic viatge en el temps, una relíquia vivent de l’era terciària que va sobreviure a les glaciacions gràcies a la humitat de la boira canària.
L’any 2012, un incendi devastador va canviar la història d’aquest paradís per sempre. El foc va gairebé devorar mil hectàrees d’aquest bosc de laurisilva únic. Parlem d’arbres mil·lenaris que van quedar reduïts a carbó en qüestió d’hores. La pèrdua ecològica va ser incalculable, afectant espècies endèmiques que no viuen en cap altre lloc del món.
Avui dia, tot i els esforços de regeneració, les cicatrius són ben visibles. El paisatge que abans era una selva tancada i misteriosa, ara presenta clarianes on els troncs cremats recorden la vulnerabilitat de les nostres illes.
La Sierra de la Culebra: el refugi del llop ibèric calcinat
Si viatgem cap al nord-oest peninsular, ens trobem amb el drama de Zamora. La Sierra de la Culebra era coneguda internacionalment per ser el gran santuari del llop ibèric. Un paisatge de turons suaus, coberts de pins i matolls, on la fauna salvatge campava al seu aire.
L’estiu de 2022 va marcar un abans i un després. Dos incendis consecutius van arrasar més de seixanta mil hectàrees. Més de la meitat d’aquest espai protegit va quedar completament calcinat en el pitjor desastre forestal de la història de la regió.
L’impacte econòmic i emocional per a les comunitats locals ha estat devastador. El turisme de natura, que atreia milers d’observadors de fauna d’arreu d’Europa, s’ha enfonsat. El refugi de la biodiversitat ara és un desert negre on el llop lluita per sobreviure sense amagatalls.
El Parc Natural de Doñana: el bressol de la biodiversitat assetjat pel foc
Doñana és, sens dubte, la joia de la corona de la conservació a Europa. Però aquest mosaic de maresmes, dunes i boscos de pins de l’entorn de Huelva està sota una amenaça constant. L’incendi de Moguer, l’any 2017, va obrir una ferida profunda a les portes del parc.
Més de vuit mil hectàrees van cremar, afectant directament l’espai natural de Doñana. Les flames van arribar a fregar el centre de cria en cautivitat del llinx ibèric del Acebuche, obligant a una evacuació d’emergència que va mantenir tot el país en un fil d’esperança.
El paisatge de pins pinyoners centenaris que fixaven les dunes de la platja de Cuesta Maneli va desaparèixer. El contrast de la sorra blanca amb el verd intens dels pins ha estat substituït per una vegetació arbustiva que lluita per colonitzar un sòl empobrit.
La Vall de Gallinera: el paradís dels cirerers de la Marina Alta
No cal anar molt lluny per trobar autèntics desastres paisatgístics. L’interior de la província d’Alacant amaga racons de gran bellesa que han patit l’infern de les flames. El gran incendi de Vall d’Ebo, també l’any 2022, va castigar severament la Vall de Gallinera.
Aquest racó de la Marina Alta és famós pel seu cultiu de cirerers en terrasses de pedra seca, un paisatge cultural de gran valor històric i estètic. El foc va arrasar més de dotze mil hectàrees de muntanya, afectant cultius i boscos de pins i carrasques.
Passejar avui per aquests senders és una lliçó de realitat. Tot i que els cirerers tornen a brotar, el fons de muntanyes pelades i ennegridis ens recorda la fragilitat de la nostra mediterrània.
El Parc Natural de les Fragas do Eume: el bosc atlàntic tocat de mort
A Galícia, les Fragas do Eume representen un dels millors exponents de bosc atlàntic de ribera de tot Europa. Un lloc màgic on els roures, les heures i les falgueres gegants creen una atmosfera de conte de fades al llarg del canó del riu Eume.
L’any 2012, un incendi intencionat va cremar de forma salvatge el cor del parc natural. Més de set-centes hectàrees de bosc autòcton van quedar afectades, especialment a les zones de pendent pronunciat on l’accés dels bombers era gairebé impossible.
La pèrdua d’aquest bosc humit és especialment dolorosa perquè es tracta d’un ecosistema molt resistent al foc de manera natural. Quan les flames aconsegueixen penetrar en un espai tan humit, és el senyal inequívoc que les condicions climàtiques estan canviant de forma dràstica.
Com podem salvar el que ens queda?
La pèrdua d’aquests cinc paisatges no és només una tragèdia mediambiental, és també un avís per al futur de les nostres escapades de cap de setmana. El turisme de natura tal com el coneixíem està canviant i ens demana una actitud molt més activa i conscient.
La prevenció ja no és només feina dels agents forestals; és una responsabilitat compartida. Evitar conductes de risc, donar suport a l’economia local dels municipis afectats i exigir polítiques de gestió forestal sostenible són passos imprescindibles si no volem que aquesta llista de paradisos perduts continuï creixent.
La propera vegada que planifiquis una sortida a la muntanya, recorda que estàs trepitjant un tresor fràgil. Gaudeix de cada racó verd, fotografia’l i respecta’l com si fos l’últim cop que el veus. Perquè, per desgràcia, el demà ja no està garantit per a les nostres joies naturals.
