Aquest dilluns Primer de Maig, els sindicats de classe convoquen a Terrassa una manifestació sota el lema “apujar salaris, abaixar preus, repartir beneficis”. I és que amb les coses de menjar no s’hi juga!
La pujada dels preus és fruit de l’increment dels beneficis de les grans empreses, que es resisteixen a negociar amb els treballadors i les treballadores per actualitzar els convenis col·lectius i augmentar els salaris. Això implica explotar la classe treballadora, especialment les dones, els immigrants i la joventut.
Ha arribat el moment de plantar cara a aquesta situació en aquest 1r de maig. Organitzar-nos en els sindicats és clau per a la lluita en els centres de treball. No es tracta només d’actualitzar els convenis a l’IPC, sinó també de reivindicar el poder adquisitiu dels salaris. Els preus dels aliments i de l’energia han augmentat, respectivament, un 43,8% i un 49,9% entre 2021 i 2022, mentre que els salaris només han pujat un 4,16% de mitjana. Alhora, els beneficis empresarials han crescut un 13% el 2021 i un 21,1% l’any següent. Aquesta situació és inacceptable, i implica una empobriment progressiu i accelerat de la majoria del país.
Cal reconèixer la importància de les polítiques progressistes del govern de coalició a l’Estat, gràcies a la presència d’Unidas Podemos i de Yolanda Díaz i a l’aliança del bloc d’investidura i del sindicalisme de classe, que han ajudat a la recuperació de drets laborals i de poder adquisitiu. Gràcies a les polítiques públiques com la pujada del SMI i la reforma laboral, amb la recuperació de la ultraactivitat indefinida i la prevalença dels convenis sectorials, s’ha reforçat la posició de la classe treballadora i de les organitzacions sindicals en la negociació col·lectiva. Aquestes polítiques també han contribuït a la creació d’ocupació digna i estable. Tot i les mentides de la dreta i la ultradreta, les dades són clares: la xifra més alta de persones treballadores actives de la història, la major pujada del salari mínim interprofessional (un 47% fins a arribar als 1.080€ en 14 pagues), la lluita contra la mercantilització i “uberització” de les relacions laborals a través de la Llei Rider o el suport i millora del sistema de pensions públiques
A més algunes mesures han estat clau per assegurar l’escut social per a les famílies treballadores: gratuïtat o abaratiment del transport públic, la baixada dels carburants, limitació de la pujada dels lloguers al 2%, el límit als preus de l’energia a través de l’excepció ibèrica, l’impost temporal a les grans fortunes, la nova llei d’habitatge, etc…
Recordem com va gestionar la dreta, a Espanya i a Catalunya, la crisi de 2008? Retallades als serveis públics, atur, pèrdua de drets laborals i socials, major precarietat, pèrdua salarial i “salvi’s qui pugui”. Afortunadament ara la situació ha estat ben diferent, amb una sortida de la crisi de la pandèmia amb un projecte igualitarista.
Encara queda molt camí per recórrer. Els preus dels subministraments bàsics i de primera necessitat continuen sent molt alts, les constants pujades dels tipus d’interès imposades pel BCE encareixen els préstecs i les hipoteques, els preus de compra o lloguer d’habitatges continuen desbocats, moltes empreses es resisteixen a aplicar l’actualització de convenis i les millores de la reforma laboral, etc. Cal continuar avançant en matèria de polítiques socials i laborals en favor de la majoria treballadora. Davant els canvis tecnològics cal repartir el treball, reduint la jornada sense
pèrdues salarials. Enfront de dècades de neoliberalisme i soscavament de la sobirania política i productiva del nostre país, l‘alternativa consisteix en el desenvolupament d’un programa de
democratització de l’economia.
Després de més d’un any de guerra a Ucraïna, han aparegut nous conflictes i es mantenen altres anteriors. Desgraciadament en aquest 1r de Maig és més necessari que mai cridar per la pau i per aturar la guerra. Aquestes provoquen destrucció, l’enriquiment d’uns pocs, així com el sofriment i l’empobriment de la classe treballadora, ja sigui a Ucraïna, Sudan, Palestina, Síria, Iemen o el Sàhara. Sempre les paguen les persones treballadores, tant les que sofreixen cada conflicte directament, com els qui suporten les seves conseqüències en altres països.
Sabem que queda molt fer. Com continuar millorant el sistema de pensions, augmentar els salaris, garantir el dret a l’habitatge, un nou Estatut dels Treballadors/es que democratitzi les relacions laborals, acabar amb la pobresa energètica, amb la desigualtat salarial, amb la desocupació juvenil, la construcció d’una Banca Pública solvent, l’extensió d’un fort sector públic productiu i industrial que arribi als sectors estratègics de l’economia, la
remunicipalització dels serveis públics, la millora de la Sanitat Pública, de l’Administració de Justícia i de l’Educació Pública i gratuïta.
Aquest 1r de Maig té també la particularitat de celebrar-se a les portes de les eleccions municipals (i autonòmiques en la majoria de comunitats, a Catalunya no). Les persones treballadores hem de participar activament a les eleccions municipals a Terrassa, com una forma més de mobilització per la igualtat i la millora de les condicions de vida i de treball. El pròxim 28 de maig tenim una nova oportunitat per escollir quin model de societat volem: Terrassa En Comú Podem volem seguir protegint les classes treballadores, defensant l’ocupació de qualitat i prioritzant el benestar de la ciutadania, on totes les administracions han de posar més recursos al servei de les necessitats de les persones.
Finalment, vull reconèixer la tasca que ha portat a fer un reconeixement aprofitant aquest Primer de Maig en forma de placa commemorativa de la “Plaça Roja”, com era coneguda la plaça de Ca n’Anglada, degut a la lluita social del barri portada per homes i dones humils que van millorar les condicions de vida: comunistes del PSUC i la JCC, dones democràtiques, sindicalistes de CCOO, cristians de base i moviment veïnal, patint sovint forta repressió. Les actuals llibertats democràtiques no ens han caigut del cel, les devem a aquestes persones i les seves lluites vitals.
Perquè apujar salaris quan puja el cost de la vida, és de sentit comú. Hi ha doncs motius per sortir al carrer aquest Primer de Maig.
