Noel Duque és un dels nous regidors de Tot per Terrassa a l’Ajuntament. Com la resta, va prendre possessió en el ple municipal del 17 de juny. Aquí, respon a 15 preguntes de Món Terrassa que permeten conèixer-la millor.
Qui és Noel Duque?
Educador, nascut a Lleida fa 39 anys. Va estudiar EGB al CEIP Pere Viver, posteriorment secundària al IES Montserrat Roig. Després vaig estudiar el grau mig d’auxiliar d’infermeria, i el superior d’integració social. He treballat com a mosso de magatzem, hostaleria, atenció al públic i com a integrador social. Actualment estudio antropologia a la UNED. No Tinc fills, tinc dos gats. Solter. M’agrada el bàsquet, el futbol sala, llegir, i tot tipus de música. La poesia, el cinema i les sèries. Cuidar plantes i anar a algun concert de tant en tant.
Com arriba a la política? El convencen o des de sempre li havia interessat?
Mai m’havia interessat ni havia cregut en la política. La meva relació amb la política era dolenta. No hi creia. Només havia vist alguns cops a polítics municipals que no em transmetien confiança. Que retallaven a les entitats a les quals pertanyia i ho feien amb molt poca empatia. Em considerava d’esquerres, però eren els polítics d’esquerres els que feien coses a la meva ciutat que no entenia ni em semblava empoderar al poble. No escoltaven, no confiaven en les entitats de barri. No em representaven gens. I dels de dretes ni en parlo. Em semblaven persones completament alienades, lluny del carrer. Fins que vaig conèixer al Jordi Ballart.
Per què aquesta opció política? Què l’atrau del partit on és?
Tot per Terrassa és un projecte que, gràcies al Jordi i a la qualitat humana de les persones que el formen, és capaç d’aglutinar a persones de cada barri, de cada àmbit, amb diferents sensibilitats, no sectàries i molt altruistes. Penso que cap altre partit pot mirar fora de les seves fronteres per incorporar polítics al projecte. L’endogàmia aquí no existeix. Tothom hi té lloc, excepte les persones amb discursos d’odi i intolerància. Amb aquestes, fins i tot ho intentem. Però no sempre és possible acompanyar-les en un procés cap a una visió respectuosa de la vida. Tot per terrassa estima una ciutat, un món, no unes sigles.
Quan li diuen que va a la llista, què pensa?
El Jordi em va dir fa mesos en un dinar que volia continuar comptant amb mi, jo fins aleshores no tenia clar si volia continuar, però suposo que sentir-te valorat és un incentiu. Unes setmanes abans d’iniciar la campanya, em va comunicar el número. Em fa molta il·lusió que una persona com ell, amb una visió tan panoràmica i profunda de la ciutat i la política, torni a comptar amb mi. Significa que es valora la teva feina, la teva presència. Això agrada a tothom. I saps que també vol dir que li arriben bons inputs de la ciutadania. Ningú a la nostra ciutat rep tants inputs com el nostre alcalde. Vaig sentir una enorme alegria però també una responsabilitat molt gran. Mai he pensat que això sigui un regal, perquè ve carregat de reptes, feina i requereix moltíssim desgast i compromís, però sí que és un privilegi. Tornar a poder ajudar la meva ciutat des de l’ajuntament em fa molt feliç, i sabia que guanyaríem.
I que se sent quan es veuen els resultats i sap que ocuparà una cadira a la sala de plens de l’Ajuntament.
El que et comentava… responsabilitat, orgull i una obsessió total per fer sentir orgullosa a la gent que vol una ciutat més justa, i més en aquests temps en els quals sembla que perdrem drets. És cert que no és el meu primer cop, però la ciutat canvia, i cada dia és un repte nou.
Què pot aportar personalment? I que creu que pot aportar el seu partit?
Jo puc aportar l’amor als altres que em va inculcar la meva mare. El respecte per a qualsevol forma de vida que es trobi a la nostra ciutat i necessiti un cop de mà. La visió de la ciutat i el món que tinc, i el coneixement de l’ajuntament que he anat adquirint. A més de tot el que he après del Jordi. Que és molt.
El nostre partit aporta a la ciutat una forma de fer política molt propera, del cos a cos. D’escoltar i atendre a qualsevol persona, a qualsevol entitat, qualsevol dia i a qualsevol hora. Una forma de fer política que cap partit s’atreveix a fer. Per això hem resistit a les urnes en els dies que corren. Per la nostra entrega.
Es veu molt anys a la sala de plens? Serà ja la seva vida o és només un parèntesi?
Si ho penso ara, tinc molt clar que és la meva última legislatura. Vull marxar a viure al camp. Però les meves decisions no són inamovibles. Volia marxar aquest any, però em vaig sentir estimat per la meva ciutat, el meu “cap” i la meva gent. Vaig sentir que era útil, i al final em va pesar tot això. Continuo tenint els mateixos amics, sortint de festa, fent esport, cuidant els meus gats, fent tapes al bar “aquí quedem” o a “catvinum”. Em preocupava molt convertir-me en una persona alienada, falsa i amb un discurs que no surt del cor. Ara que sé que puc continuar sent la mateixa persona, fent el que m’agrada, no decidiré el meu futur sense valorar pros i contres. Em feia por allunyar-me de la vida que sempre havia tingut. Però no ha estat així. El meu pla és marxar, però si la ciutat m’estima i em necessita, em quedaré. Si no és com a regidor, serà dirigint algun projecte comunitari.
Com veu la distribució de regidors i regidores després de les eleccions? Li van sorprendre els resultats?
No, eren els resultats que esperàvem. Jo creia que trauríem 13 regidors. Però la gent no va venir a votar. La participació va ser molt baixa i això si em va sorprendre. Ningú sap el motiu, però deuen ser molts. Hem de pensar i valorar com millorar i incentivar la participació. La ciutadania ha de sentir aquesta importància. El 23 de juliol ens juguem tornar 40 anys enrere. I sembla que el principal problema és que farà calor o ens agafarà a la platja.
Hi ha qui diu que és la classe política la que ha de reflexionar sobre la participació. Jo crec que ho ha de fer tothom. La classe política no existeix. No és uniforme. Hi ha polítics honestos i hi ha d’altres que no. Hi ha polítics propers, i altres que no. Hi ha polítics de classe alta, i polítics de classe mitjana o baixa. Crec que l’etiqueta uniforme fa molt mal a la participació. Perquè si t’etiqueten com a polític t’associaran a qualsevol, i això fa que molta gent no se senti representada. La gran majoria. Les classes socials.
Tingui la responsabilitat que tingui, quina creu que és la prioritat de Terrassa en els quatre anys vinents? I a llarg termini?
Terrassa ha de generar treball, riquesa, i una gran capacitat d’enfortir els serveis públics. Terrassa ha de ser un exemple de convivència, enfortint el tercer sector, els projectes comunitaris i la felicitat de la ciutadania. Terrassa ha de ser un exemple de ciutat sostenible, verda i saludable. Una ciutat que no emmalalteixi a ningú. Que sigui capaç de generar moltíssima felicitat i salut.
Un desig.
Un “despertar” col·lectiu que ens faci veure que som una gran família que viu en una gran llar que és la nostra ciutat, la nostra comunitat. Que comprenguem que si algú pateix, patirem totes, perquè som el mateix, i compartim espai. Ens separen pensaments, ideologies, històries de vida, anècdotes… però si traiem tot això, som el mateix i ens hem d’acompanyar i ajudar.
Un lloc de Terrassa on se’l podria trobar? I el millor lloc que tenim a la ciutat.
El millor lloc són els nostres barris i la seva gent. Les entitats i els espais comunitaris. Em podreu trobar a «la ciudad respirando», a Cat vinum, o a casa meva.
Una festa o esdeveniment de Terrassa on mai falla.
Festes majors de barri com la de Sant Llorenç, Les Arenes, Egara, Can Tusell, Sant Pere nord…estic enamorat del meu districte.
Un company de legislatura (no del mateix partit) amb qui voldria anar a fer un cafè.
Tinc un cafè pendent amb el Pep Fon, però vull prendre un cafè o el que sigui amb cadascuna de les persones que conformen el ple.
I un company (del seu partit o no) que creu que pot sorprendre en aquest mandat.
Estic rodejat de dones increïbles en el meu equip. Tinc molta sort. Totes elles faran que succeeixin coses meravelloses en aquest mandat.
Una paraula amb la qual es definiria com a persona. I per què?
No sé si existeix una paraula per definir a algú que sempre pensa en comunitat. Quan compro un sofà, és gran, tot i que visc sol. Sempre penso en furgonetes (no en tinc). Sempre cuino per a 4 o 6. Sempre compro com si anés a tenir molts convidats. Quan compro entrades per a un concert o al teatre, en compro 4. No sé si és una patologia, però em passa.
