No hem tancat l’any i ja ens toca parlar de la nova temporada teatral a Terrassa. O sigui, la que viurem de gener a juny de 2017. Però és fa difícil valorar el disseny de la programació futura, quan encara no hem reflexionat el que acabem de veure. D’on venim, vaja.
El regidor de Cultura Jordi Flores, que tanca el 2016 com a guanyador a la categoria d’edil més fotografiat a la premsa, apunta una dada significativa: “Les funcions d’enguany han tingut una ocupació superior al 90%”. I sí, és magnífic. Però no és l’única dada significant. També tenim la qualitat dels espectacles. La re-apropiació que en fan els espectadors. La possibilitat que elevin el nivell cultural d’una societat. I l’aportació intelectual dels guions, ja sigui per entrendre el món d’avui o el del passat. I és que com deia Antonio Machado, “el futur és incert, però encara ho és més el passat”.
Llavors: Què ha viscut, l’escena teatral terrassenca en el darrer mig any? En primer lloc, es perfila una divisió: Crítica social i públic jove es troben al Teatre Alegria; mentre el Principal concentra les comèdies i obres amb les actrius de renom, que se’n porten, és clar, un públic més vell que manté una encomiable fidelitat al passi dominical de les sis de la tarda.
En segon lloc, queda clar que eslògans del tipus “una programació per a tots els gustos” no són un brindis al sol. Hem viscut una programació variada, amb senzills divertimentos de cert humor mainstream (i tòpic), davant obres compromeses i amb una idea clara de què ens volíen transmetre (inclòs aquí, és clar, tota la programació del TNT).
!--akiadsense-->
Doncs au! Volíeu varietat? Tassa i mitja. La que ens espera! Per una banda, repeteix la nit de la poesia, Elixir, en la cordinació de Rosa Boladeras, entre d’altres, veu, cos i parla. Torna el M.A.R.T, la nit del microteatre o el teatre en píndoles de 6 a 8 minuts. S’intueix alguna cosa molt interessant en L’empestat, “una perversió” de La tempestat de Shakespeare, dixit pel propi autor (i adaptador). I arriben ecos tenebrosos amb La Maternitat d’Elna, que presuposem que ens escarrufarà sense remei.
A l’altre extrem, arriben comèdies com Avui no sopem i Sota teràpia, de les quals intuïm que estaran basades en fer brometa amb la guerra dels sexes (així que reconamen la seva visualització a qui pateixi d’insomni, com a remei casolà). Però d’èxit assegurat, com ja es percep només veient els posters publicitaris de Sota Teràpia que inunden les estacions dels Ferrocarrils.
Altres comèdies, com Oques Cretines (en format cabaret) i Gran Gurú senyor Bohigues, són per ara una incertesa. I també tindrem rialles amb els incombustibles Faemino i Cansado. La programació familiar, amb 4 obres adreçades a nens i nenes, tanca el cercle.
Un afegitó, un extra, una píndola de glamour histriònic amb D.O. català: Arriba Àngel Llàtzer, aquesta vegada com a actor en l’adaptació de Relato de un Náufrago. Ahir mateix el veia córrer escales a baix del Teatre Apolo de Barcelona, pim pam, dues passes i amunt de l’escenari, per guanyar el premi Butaca al millor espectacle musical per Molt Soroll per no res. De fet, moltes de les candidates i premiades (i no premiades) a la gala dels Butaca han passat per Terrassa. L’obra Marits i Mullers (presentada a la primavera), una producció pròpia del TNT (Cosas que se olvidan facilmente), un terrassenc com a director de la internacional obra Art, Miquel Gorriz… I voilà! Dansa D’Agost, triomfadora de la nit amb el seu premi al millor muntatge teatral i que vam gaudir tot just fa un mes i mig al Teatre Principal.
Quins seran, doncs, els Butaca de 2017 que al llarg de l’any passaran per Terrassa? O no en seran gaires, en la propera ocasió?
!--akiadsense-->
