!--akiadsense-->
Terrassa ha donat una de les veus més interessants de la dramatúrgia catalana dels darrers 20 anys: Sergi Belbel (1963). Autor d’obres celebrades com Morir (un instant abans de morir) i Carícies, així com el guió del film Eva, cultiva la seva vessant com a traductor. Ara es representa al TNC, precisament, En la solitud dels camps de cotó, de la que ell n’és el traductor del francès al català. Parlem amb Belbel de tot i de res, en el món teatral.
La seu a Terrassa de l’Institut del Teatre sembla de cap a caiguda, amb cada vegada menys alumnes i menys cursos. Barcelona centralitza massa?
Vaig plegar com a professor de l’Institut l’any 2006 així que desconec com es troben.
Llavors reformul·lo la pregunta: Malgrat el TNT, el CAET, el festival de Circ, companyies amateur… Creu que Terrassa perd tirada, en l’àmbit teatral i escènic?
Home, és que totes aquestes coses s’han de mimar. Però la flama teatrera hi és i Terrassa té anomenada, com Reus, Manresa, Sabadell… En tot cas, cal mimar el teatre amateur: Que tinguin presència en la societat.
I com es mima? Impulsant una línia d’ajudes econòmiques? O més aviat amb promoció del teatre en si mateix, posar-lo en valor dins la societat?
Amb plataformes, festivals, relacions, obertura al gran públic… Les ajudes econòmiques, en canvi, diria que han d’anar al sector professional. La gent del sector està molt malament. I pateixen coses impensables: Companyies que cobren al cap de mesos d’haver fet les funcions, actors que no cobren per assajar… I el catxé, és més propi del segle XX… I passar gana incentiva la creativitat? Sí, però 2 o 3 anys, que sé jo. Després ja no. Després passes a fer feina de cambrer.
Així han nascut precisament noves propostes com els microteatres: Li sembla una aposta interessant o una precarització del sector?
Precaritzen el sector. O sigui, molta gent es manté amb això, però cobrant ridiculeses o fins i tot no cobrant. És una paradoxa. Un perill. Potencia molt l’accés dels joves al teatre, tant com a protagonistes com a espectadors. És una bona plataforma, potser per l’àmbit amateur. Però la part dolenta és gran: T’acostumes a no cobrar.
Com veu la nova política de preus del TNC, amb abonaments realment molt barats i especialment adreçats als menors de 35 anys?
Meravellós. Tot el que sigui facilitar l’accés dels joves a la cultura. I com a espai públic, ho ha de fer.
Per cert, d’aquí poc dirigirà obra al TNC…
Sí, estrenem La senyora Florentina i el seu amor Homer, de Mercè Rodoreda.
El veurem, durant l’any 2017, per Terrassa?
Doncs precisament per temes de diners, La senyora Florentina i el seu amor Homer no farà gira. Així que no crec que, en breu, cap obra meva passi per Terrassa.
Fa uns anys va signar el guió de la molt suggerent pel·lícula “Eva”. Té previst una nova incursió al cinema?
Eva va ser molt interessant. És clar que hi tornaria. Però ara precisament mhe concentrat en escriure una sèrie de televisió. Porto 4 anys escrivint-la. I havia de ser per a TV3. Una sèrie de ciència-ficció, molt com les series nord-americanes, un salt endavant… I TV3 no la vol fer… Estic molt enfadat i trist. 4 anys fent-la i no la volen.
I ara, la guardarà al calaix ?
Doncs he parlat amb Netflix i HBO i sortirà en castellà. Mira, no em queixo, em paguen 3 vegades més que a TV3. Però és que no havia de ser així. Aquesta sèrie estava escrita en català. Jo em crec allò d’un país, una televisió, una llengua… I ara em trobo traduint-la al castellà. Escrivint Eduardo, en compte d’Eduard… En fi, et prens la televisió del teu país seriosament, i TV3 ha menystingut aquest projecte.
Parlem ara de l’obra que ens porta a aquesta entrevista. L’he de confessar, abans que res, que l’altre dia, veient “En la solitud dels camps de cotó”, em vaig sentir perdut en la dialèctica koltesiana…
Home, és que sense dubte és el text més fosc de Koltés. Molt críptic. Planteja molts de conflictes. I dubtem: Què ens està volent dir l’autor? Té un grau de dificultat terrorífic. De fet, se n’han fet tesis universitàries.
La posada en escena al TNC és sòbria, fosca…
Doncs precisament he estat, aquesta setmana, amb el germà de Koltès, que és qui gestiona els drets intel·lectuals de les obres. Perquè ell va morir l’any 89, a causa de la sida. I parlant de versions, em va dir que la posada en escena més interessant que havia vist de En la solitud dels camps de cotó va ser en ple carrer d’una ciutat del Brasil, amb dos clowns que es movien amb ritmes de capoeira. I el públic, engrescadíssim. Així que, és molt relatiu. Depèn de com fas el muntatge.
Però, a la fi, parlem de comprar (o aconseguir), allò prohibit…
Sí, la compra-venda il·lícita. Però fixa’t, que mai diu que ven. No importa. L’important és l’estira-arronsa, la tensió entre els dos personatges. “No hi ha amor”, “no hi ha amor”. A la posada en escena que vaig veure de l’obra el 88, els dos personatges no sortien d’un espai de 4 o 5 metres. Eren com dos imans, fent el moviment contrari.
Podríem parlar, de prostitució. Podríem parlar de la confessió alliberadora de l’homosexualitat. De secrets. De drogues…
Del desig il·lícit, no confessat. I com el venedor t’ho vol treure. Que vols? Una puta? Una nina petita? Vols droga? Tot allò inconfessable. I el client li respon: “No li confessaré, perquè si ho fes, li cremaria la cara”. Com ha de ser, d’inconfessable, per a dir això!
I en aquesta versió de Joan Ollé, ara al TNC, sorprèn que el ‘venedor’ és més vell, menys glamurós, que el comprador…
De fet, amb les acotacions del text de Koltés, se sobreentén que el venedor és negre. El comprador li diu: “No hi ha nit fosca, que comprada amb vostè, sigui més clara”. De fet, Koltés es va enfadar molt quan, amb la primera posada en escena, es va adonar que l’actor era blanc. I també el 2006 el germà va impedir que es fes una altra obra de Koltés amb un actor que no fos àrab, per a un paper concret que així havia de ser. Vull dir que el tema racial es troba a la base de la seva obra.
De fet, a “La nit just abans dels boscos” [que per exemple hem vist fa pocs anys en mans d’un altre actor terrassenc, Òscar Muñoz], el fet ‘migrant’ era bàsic.
Totalment. No sembla europeu, es percep que és una persona immigrant. Potser a En la solitud dels camps de cotó és més críptic i no es veu. Però fins i tot queda clar en la diferència entre els dos personatges, que es diuen: Vingui, vingui al meu territori, perquè aquí seràs diferent…
Ara ha fet una nova traducció al català. Perquè s’ha animat a fer aquesta segona versió? Què hi ha de diferent?
És un text tan difícil… Que penso que en 20 anys he après coses, a la vida, que poden millorar la versió.
