L’idioma català, com molts altres, disposa de diverses variants dialectals. Això tothom ho sap. Tothom, menys certs personatges que s’inventen llengües noves com qui descobreix la sopa d’all (lapao, valencià, mallorquí…).
Tanmateix, amb el català també tenim —segurament com en altres llengües— certes peculiaritats. Per una banda, n’hi ha una que prolifera molt i que cada dia té més adeptes. Els seus fidels vénen de la tribu ibèrica dels tinques i no tenen que esforçar- se gaire a parlar de manera normativa perquè molts d’ells tenen el descàrrec de no haver tingut l’ensenyament en català. Molts d’aquests estan jubilats i, ja se sap, això comporta tenir moltes ocupacions (néts, anglès, gimnàs, excursions…). I això s’ha de comprendre. Molt sovint diuen: “Avui tinc que tenir cura dels néts tot el dia! No tinc temps de res, tan bé que estava quan tenia que treballar.” Pobrets, els tinques…
Una altra característica de la nostra llengua és que disposem d’un grup —els amables o ben educats— encara molt més nombrós que l’anterior, que entén l’educació d’una manera molt particular. És totalment comprensible perquè els han parit i ho han mamat així des de temps immemorials. Em refereixo, és clar, a les persones que quan es dirigeixen a algú que, per l’aspecte o per la inèrcia i suposada intuïció, creuen que no els entendran si li parlen en català. O també, quan conversen amb un grup, malden a canviar al castellà si hi ha algú que no parla català. Creuen que, com que no el parla, doncs tampoc no el deu entendre, el català. I, és clar, seria de molt mala educació continuar parlant en la llengua pròpia del país on són. Fer-ho seria incívic, incorrecte, descortès, groller! Això sí, d’aquesta colla n’hi ha un clan que afirma sense rubor que ells no canvien mai de llengua en casos com el comentat.
Per altra banda, també disposem d’una munió d’individus il·lustrats —els emfàtics— que posseeixen un tret distintiu molt peculiar, el qual quan enraonen els fa sentir més transcendents. Aquest grup, això sí, es pot dir que prolifera arreu del món: són els que consideren que la llengua pròpia té un lèxic limitat i que cal manllevar mots més emfàtics d’altres idiomes. I ja no només anglicismes i castellanismes molt arrelats, sinó que, per exemple, enmig d’una conversa, per donar-hi més expressivitat, força i remarca, diuen de sobte una paraula o una frase en castellà: “Han tornat a apujar la gasolina. ¡Joder!”. És clar que és més enèrgic que dir Déu n’hi do, o vatua!, que ho contemplen com a cursi i arcaic. I “collons” potser els sona massa contundent, i segons el registre de la conversa, no queda fi. Un altre exemple que se sent de vegades: “El govern de l’estat ha decretat uns préstecs que són ‘pan para hoy y hambre para mañana’”. Així, doncs, “¡Apaga y vámonos!”: ja podem plegar!
I ja no diem res més de les locucions i frases fetes catalanes perquè segur que les consideren passades de moda i no cal pas perdre el temps aprenent-ne. ¿Per a què dir-les en català si les poden pronunciar en l’equivalent castellà, que hi dóna més èmfasi? A més, sobretot davant de coneguts, fa quedar en ridícul fer estirabots lingüístics tan arcaics com, per exemple, “de bat a bat”, “amb penes i treballs”, o “val més això que res”, i aleshores els surt “de par en par“, “a dures penes” i “algo es algo”.
En definitiva, tenim tres grups: els tinques, els amables —jo en diria més aviat submisos i servils— i els emfàtics —o pseudo-retòrics o pragmàtics.
Dels primers, cal remarcar-ne una curiositat: conec molta gent propera que sempre havia dit “he de fer”, i que, per influència dels seus amics tinques, ara sovint diuen “tinc que fer”. No voldria pas descarregar els neulers amb els tinques ja que se’ls podria qualificar com a dignes representants del català castellanitzat. Costa molt també, a causa de les circumstàncies històriques, d’espolsar-se de tantíssims altres barbarismes que contaminen el català, com ara els bueno, val, algo, agujetes, agobiar, candau, carinyo, ditxós, gafe, hombro, cadera, inalàmbric, postre, mando, peatonal, rompeolas, solomillo, chuletón, tabic, tamany, guixeta, valla, vivenda, xapusser, xiringuito, etcètera…, per esmentar només algunes paraules de les comunes.
Això no obstant, hi ha qui sosté que això és normal i que forma part de l’evolució d’un idioma (?!). Cal no confondre l’evolució natural amb la castellanització evident.
En definitiva, hi ha una pràctica, la lectura de llibres, la qual no entenc com, exercitant-la i fixant-s’hi una mica, no fa augmentar més el coneixement de la llengua.
Quant als amables o submisos, i també als emfàtics, és clar que posseeixen una manca de consciència i fins i tot diria que d’autoestima. Si hi hagués consciència, hi hauria un mínim de disciplina que incidiria a buscar temps per aprendre l’idioma i a tenir un mínim de nivell per sortir del lamentable analfabetisme que existeix a la nostra pàtria. I segur que l’adquisició de coneixements els reforçaria l’amor propi i això permetria tenir més punt d’honor i convenciment per no canviar d’idioma tan lleugerament. I llavors segur que es tindrà una visió diferent de la problemàtica de la nostra llengua minoritzada: mantenint el català veurem que fem un acte de bona praxi i bona educació vers l’interlocutor, sigui conegut o no, sigui blanc o negre, sigui qui sigui. Cal reconèixer, tanmateix, que amb qui més costa de mantenir el català és amb la persona coneguda que, pel que sigui, sempre li hem parlat en castellà.
Hi ha molta feina a fer en aquest sentit. I, per descomptat que el principal és que es parli en català, encara que no sigui correctament. Les llengües, certament, són per això, per comunicar-nos entre les persones. Però si, a més, ho podem fer correctament i amb respecte —tant per a l’interlocutor com per a nosaltres mateixos i per a la llengua pròpia!—, doncs millor, oi? I la persona amb qui dialoguem, la respectarem més si no la pressuposem aliena al català parlant-li en castellà, ja que ella se’n pot sentir ofesa i exclosa.
Breument, vull dir que potser he estat una mica llengut, provocatiu, insolent i autocrític amb els col·lectius catalans dels quals he parlat. Ho reconec. Tanmateix, la intenció no ha estat altra que fer prendre —mitjançant la ironia i la crítica—, però amb el màxim de consideració, consciència col·lectiva i personal de les dificultats del nostre idioma per sobreviure, i de la necessitat de lluitar i mantenir-nos ferms per poder reeixir i reflorir d’una manera digna.
Finalment, per concloure, mantinc que ser exigent en la pràctica correcta i en la puresa del llenguatge, ajuda a equilibrar la balança a l’altra banda, on hi ha els partidaris del català light, els conformistes, els indiferents i els submisos i servils, que tots plegats tenen molt de pes. Per descomptat que no he pretès pas impartir cap lliçó a ningú —i ara!—; només he volgut manifestar el meu parer sobre la situació del català i exposar-lo de forma sincera i clara alhora que intentant provocar una reacció positiva. Tanmateix, ja em perdonareu si se m’ha escapat alguna incorrecció o errada. Jo només sóc un militant, un soldat de la llengua.
Josep Ferré Grau (Català a Terrassa –CAT–)
