He escrit molt a propòsit de silencis i els significats que aquests suposen per un llenguatge tan corromput com és l’actual. Un llenguatge basat en la fal·làcia de les paraules, que venudes al millor postor, es retorcen en connotacions i significats perdent tot sema del que han estat proveïdes. Un “silencio prolongado” no és més que l’evidència que la paraula no pot referir amb dignitat o decència, ni què dir ja amb llibertat.
Precisment, la suposada llibertat de la que disposaven Jordi Cuixart i Jordi Sánchez per dir, parlar, expresar en paraules és el que els té, des de fa una setmana, a la presó madrilenya de Soto del Real. L’element grotesc d’aquesta història és que la llibertat de la paraula és un privilegi que recau en aquells qui ostenten el poder; resulta incomprensible, sinó, que alguns les emprin amb tanta malvolença com Javier Negre y Luís f. Durán en la seva crònica per El Mundo.
El seguiment que han dut a terme a aquests dos catalans acusats d’un presumpte delicte de sedició detalla els seus hàbits en el seu dia a dia dins la presó, fan al·lusió a estats apagats i rostres ombrívols que manquen de somriures,—recordi’s que es tracta d’una garjola i no d’un circ—potser alguns deurien de provar-ho a la seva pròpia pell a veure si reien gaire en aquestes circumstàncies. Es parla de com Jordi Sánchez, temerós de la seva integritat física, degut a càntics amenaçants que els altres presos li proferien, va demanar ser traslladat on Jordi Cuixart, fet que se li negà perquè el mòdul en el que ell estava reclòs tenía un índex més baix d’incidents amb agressivitat. Per tal petició està pagant un preu molt alt i s’ha guanyat el malnom de “chivato” i ha esdevingut el “reo más odiado” segons “fonts penitenciàries”,—llegeixi’s aquí tractaments nepotistes amb els guàrdies o tripijocs tabaquers (espero només tabaquers) amb els mateixos presos—.
Segons els funcionaris “que tampoco es que les tengan mucha simpatía a estos independentistas porque ellos están muy quemados por ver que tienen peores condiciones que sus compañeros catalanes” els crits de “Viva España” és del millor que li pot succeir a Jordi Sánchez— encara haurà de donar gràcies— perquè “ojalá todo lo que ocurriese dentro de la prisión fuesen unos gritos”—i això que es tractava del mòdul “més tranquil de la presó” encara sort! —. Per cert si els funcionaris de presó madrilenys estan cremats per la seva situació laboral, el que haurien de fer és organitzar-se i protestar amb les mesures oportunes i no desfogar-se amb els presos, que ja tenen prou—i espero que això no es prengui com una incitació sediciosa de rebel·lió i acabi jo també a Soto del Real.
Si això no fos prou, resulta que “le ha cogido manía” a Jordi Sánchez i les increpacions aïllades han esdevingut en una mena de Fil musical sempitern que li fa anar enervat amunt i avall de la presó. Certament, jo si a cada moment fos sobresaltada per un ¡Viva España!, un ¡Viva Franco!, o un ¡viva las palomitas de colores!, per posar tres exemples, també viuria tensionada permanentment. El grup de presos d’ètnia gitana, que es va sentir indignat pel desig de Sánchez de marxar, ha orquestat una campanya en la seva contra—sense ésser jutjats ni empresonats per fer campanya, és clar— i li “toquen la moral” i sort que en té de que no li toquin una altra cosa com es comenta “en otro módulo le hubieran puesto la mano encima”—quina subtilesa i exquisidesa lingüística la dels cronistes que utilitzen amb uns i d’altres protagonistes de la seva “crònica”: simplement deliciós—sembla ser que els himnes espanyols, els Novios de la muerte i els Viva Espanya de Manolo Escobar no són més que un passatemps emprenyador i no as amenaces.
A mí, m’agrada molt el Manolo Escobar, però per una estona, més de vint-i-quatre hores seguides ja és una amenaça per les oïdes i la salut mental de qualsevol. Als funcionaris— que no han reprovat l’actitud dels presos— els sorprèn que encara no li hagin escopit i només li increpin i li insultin com “maricona” i “perra chivata”—serà cosa meva, però jo també hagués demanat que em traslladessin. La cosa comença a tenir una mica de sentit quan un altre funcionari compara la situació de Sánchez amb la de Luís Bárcenas “que se supo ganar el cariño de los presos” i això no fa més que confirmar tres hipòtesis: una, la paraula és capdavantera d’aquells que tenen el poder i els diners; dos, Bárcenas era un fantàstic orador i geni de la paraula—llegeixi’s engalipador— i tres, per caure bé a un altre pres s’ha d’haver comès algun delicte perquè si no allí no pintes res i això és, precisament, la qual cosa li passa a Sánchez, que no encaixa, com tampoc Jordi Cuixart.
Si es pot parlar de sort per estar a la presó, diguem que Cuixart, ha tingut una mica més de sort perquè la majoria de presos del seu mòdul no sap ni qui és, perquè no estan interessats en assumptes polítics. Can Barça és el nom amb la qual els reus es refereixen a la cel·la de Cuixart perquè va ser ocupada per l’expresident blaugrana Sandro Rosell. Poc més es diu del president d’Omnium Cultural, no els ha donat tant de joc, encara que han remenat i buscat en la misèria de comentaris i han pogut gratar un “Es como si fuera autista”. Tal afirmació no hagués de preocupar a la família perquè com molt bé informen Negre i Durán “fue chequeado por el psicólogo y el médico y no apreciaron riesgo de suicidio”— que tranquils ens quedem tots!(noti’s la ironia).
3 
2 
