Mentre crides al Sepe, et redirigeixen al SOC, entres a la pàgina web de la Seguretat Social per a sol·licitar l’ingrés mínim vital i aconsegueixes, si pots, fer la sol·licitud de l’ajuda parcial o total del lloguer… L’única esperança són els serveis socials de la ciutat.

T’atenen sense tenir-te en espera 40 minuts escoltant una melodia horrorosa i des del minut u saps que la persona que està a l’altre costat es preocupa per tu. És clar que és necessari un protocol d’actuació amb preguntes necessàries però no tens la sensació en cap moment que parles amb un autòmat.

Àgil, pràctic i pròxim. A veure si serà veritat que el govern central i l’autonòmic han de confiar més en els ajuntaments per gestionar els serveis d’ajuda ciutadana. Sembla una cosa òbvia, qui coneix millor la ciutat i a la seva gent és el que governa, però ja sabem que el que els ciutadans veiem com a obvi els líders polítics ho veuen com… Bé, no ho veuen.

Recentralitzar per a tenir el control total i avorrir a les persones fent crides i gestions infinites que amb sort un dia resultaran fructíferes, o no, però potser aconsegueixen que la gent s’avorreixi i renunciï als seus drets bàsics per esgotament burocràtic.

Què ens queda? La família, el veí, els amics i Serveis Socials, que almenys a Terrassa, fan una gran feina. No queda més que felicitar aquesta gent que està a l’altre costat del telèfon i agrair el model de gestió. I és que treballar per a la persones és això, arribar abans que ningú, i el que arriba el primer sol ser el que està més a prop, encara que no faci publicitat a la tele i ni als diaris nacionals.

Elías Torres

Escriptor i humorista

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa