En un històric 3 d’octubre –més enllà d’aquestes posicions anunciades a bombo i plateret- la ciutadania sabia que el que calia era tornar a l’espai públic una vegada més -com ho fem des de fa anys– a prendre la paraula en primera persona.
En un context de rumors, persones infiltrades, convocatòries contradictòries, concentracions sectorials, desconvocatòries i una por que es generalitzava per possibles actes de violència, el poble va exercir el que li és propi: la veu pública, espontània i pacífica.
Va sortir al carrer en un acte de resistència creativa que ompliria d’orgull al mateix Michel Foucault, aquell filòsof francès capaç de desfer els fils del poder i la seva contra cara: la resistència. Foulcault ens ensenya que la resistència no és reactiva ni negativa, sinó un procés de creació. Perquè s’adapta i s’avança a les estratègies del poder. Dibuixa nous escenaris i camps de batalla.
En el fons, resistir és la autèntica pràctica de la llibertat. I una vegada més, la ciutadania de Terrassa ens va ensenyar, al carrer, que la por no té lloc entre nosaltres i que la llibertat no es proclama; és practica.
Quin goig formar part d’aquest poble que passejant-se per la ciutat era capaç de callar i cridar; d’exercir -amb elegància i contundència política- el silenci i la paraula.
Perquè davant les forces d’ocupació les paraules “Aquest edifici serà una biblioteca” expressaven la sensibilitat, la creativitat i la resistència d’una societat que és capaç de projectar-se al futur. Perquè davant la barbàrie i la violència de l’estat, el poble dibuixa la civilització i la cultura.
Mario Soria Aguilar
Coordinador ANC_Terrassa
