Hola estimat lector, com que el més probable és que no em coneguis no vull que t’emportis a enganys, aquest article està escrit per un pare orgullós que vol explicar la història de la seva filla i les seves companyes.
Futbol i noies, fa gairebé 9 anys no era massa habitual. La Carla, una nena a la qual li encantava el futbol va començar amb 5 anys a clavar-li puntades a l’equip del seu col·legi. L’única noia, clar, però això no les ha frenat mai, veritat? Per coses de la vida quan va arribar als 8 anys, ens vam mudar a Terrassa i ella volia continuar jugant, però, em va posar una condició, “papa vull jugar només amb noies” i aquesta és la raó per la qual donant diverses voltes va acabar en un bonic estadi, “El Terrassa” em deien. Tenien un equip benjamí de nenes i tot semblava encaixar.
La història és la normal en aquests casos, entrenaments, partits, victòries, derrotes. Gens excepcional, fins que arribem a la categoria Aleví de segon any, tres anys després, just l’any en què tot es normalitza després de la pandèmia. Allà estaven les companyes, nenes que van coincidir per una meravellosa casualitat, totes amb ganes de deixar enrere la pandèmia, i totes amb ganes de jugar. Va ser un any increïble, victòria, rere victòria, rere victòria… aquestes noies van guanyar la seva lliga i aquell any només van perdre 3 partits en tornejos de cap de setmana contra uns equips que tots coneixem, un tal Barcelona i un tal Espanyol.
L’equip pujava a primera divisió però elles canviaven de categoria i no podrien ser-hi. La millor anècdota d’aquest primer any va ser al final de temporada, amb la lliga acabada. A l’entrenador se li va ocórrer portar-les a jugar un torneig cadet, nenes d’11 i 12 anys contra “nenes” de 15 i 16. Sempre recordaré quan vam arribar, les noies dels altres equips no van poder reprimir un “que moooones” en veure aquestes nenes tan petites. Va durar poc, després del primer partit se’ls va torçar la cara i van haver de veure com aquestes nenes tan bufones gairebé guanyen el torneig. De fet, el van perdre als penals.
Sí, fins aquí gens estrany, una de les noies se’n va anar al Barcelona, una altra a l’Espanyol. L’any vinent, elles anaven a jugar amb nenes més grans. Tots pensàvem que el somni havia estat bonic, però que ja havia acabat. Molt pocs jugadors poden dir que han guanyat una lliga. Van arribar noves companyes, comencem de nou i novament ens van sorprendre: victòria rere victòria van tornar a guanyar la lliga, dues seguides, aquesta vegada amb una mica més d’emoció i aconseguien l’ascens a primera divisió. Si feia un any havíem viscut una cosa increïble, les nostres filles ens van regalar una cosa impossible.
Set nenes havien aconseguit guanyar dues lligues seguides. Aquesta vegada, sí que anirien a jugar a primera. L’equip es va transformar, algunes nenes no van continuar i en van arribar d’altres. A les nenes els va pesar la separació però crec que més ens va pesar als pares. Havíem viscut una cosa increïble i estàvem segurs que no es podria repetir. De l’equip original van quedar-ne quatre: Aina, Carla, Noa i Nour. Les 4.
I va començar el tercer any, alguna cosa va canviar, els partits eren més difícils, les entrades més dures, les lesions se succeïen. Però alguna cosa no havia canviat, les ganes de guanyar, estaven en primera i continuaven guanyant partits, lluitant-ho tot.
L’anècdota d’enguany han estat els tornejos, tots i cadascun dels tornejos en els quals han participat han acabat a Terrassa. I amb emoció en tots, encara recordo la final d’un d’ells en el quals quan l’equip contrari guanyava per dos a zero un pare de l’altre equip, just darrere de mi, va comentar que aquesta final no l’anaven a patir. Però sí que van patir, dos a dos, penals i trofeu a la saca.
I arribem al dissabte dia 25 de Maig de 2024, quan l’equip femení Infantil A de la FCT Terrassa s’ha convertit en campió de lliga, la 3 de les 4. Sé que no és una notícia de portada però que un grup de nenes hagi aconseguit 3 lligues consecutives em deixa sense adjectius. I alguna cosa em diu no s’acabarà aquí.
Per descomptat, no és mèrit només de les quatre, 14 nenes més han treballat molt dur per a aquestes 3 lligues i aquesta la meva humil manera de donar-los a totes elles un homenatge que es mereixen de sobres.
