Imagineu-vos que us diuen una paraula i no n’enteneu el significat. Ara repetim CORONAVIRUS i pensem que tothom sap què vol dir i el que comporta. Si a nosaltres ens costa d’acceptar, respectar les normes, el confinament, els horaris i les restriccions, com ho han de sentir les persones amb l’espectre autista? En aquest entorn, una de les mesures que s’han pres per fer front a aquesta pandèmia i a la COVID-19 ha estat el tancament de les escoles d’educació especial per a nens i joves amb discapacitat psíquica, TDA i persones amb trastorns de l’espectre autista.
Com a pares sabem, perquè ho vivim dia a dia, que l’escola els proporciona un espai de seguretat que va lligat al desenvolupament d’unes habilitats que s’acompanyen de les rutines i les repeticions. Som conscients que no els prepara tant per desenvolupar un ofici o professió com per orientar-los a adquirir unes eines pròpies que els faran menys dependents i més independents. Aquest és el nostre objectiu i el dels educadors i monitors dels nostres fills.
Però amb el tancament de les escoles fins al setembre s’està produint una desatenció que impedeix l’evolució d’aquestes persones en el seu entorn diari i quotidià. Aquestes escoles s’haurien d’adaptar per seguir oferint el seu servei de suport i d’ensenyament, ja que acostumen a tenir pocs alumnes per aula es poden adaptar, ajustant els horaris, reduint els continguts curriculars, … sempre assegurant les mesures de seguretat per al professorat i l’alumnat.
No es tracta d’assumir cap risc innecessari sinó d’equiparar-lo al dels altres treballadors de serveis essencials. Perquè aquest també és un servei essencial, cal buscar una solució per no deixar aquests infants i joves més de sis mesos sense l’atenció que proporciona l’escola i els educadors a tots ells i a les seves famílies.
Demanem a l’administració que tingui en compte les necessitats de les persones amb discapacitat psíquica, TDA i trastorns de l’espectre autista perquè la parada en la seva atenció ha comportat un retrocés en el seu desenvolupament molt difícil de tornar a encarrilar.
El fet de quedar-se a casa i no fer-los visibles no ha solucionat res, els familiars hem treballat com hem pogut per entretenir-los i ajudar-los en aquests moments de confinament perquè les connexions telemàtiques amb l’escola no han estat suficients. Un noi que no et mira als ulls quan li parles, com voleu que interactuï davant d’una pantalla d’ordinador encara que a l’altra banda hi hagi la seva professora?
No n’hi ha prou!, ens fa falta la presència a l’escola, l’obertura de classes, complir uns horaris, la proximitat amb el professorat que coneix als nostres fills i que els ajuda a avançar, a créixer i a ser més autosuficients Les famílies hem de seguir amb el nostre entorn social i laboral, no podem atendre les necessitats d’aquests fills que necessiten el suport d’uns professionals de l’educació especial que per nosaltres també són uns “herois”.
Però els hem de deixar seguir fent la seva feina perquè ells també són un sector essencial i els seus alumnes els necessiten i com que aquests no tenen veu per dir-ho ho fem nosaltres, els seus pares per cridar ben fort: Necessitem que obrin les escoles d’educació especial per no aturar el desenvolupament dels nostres fills.
Josep Verdera i Anna Monistrol, pares del Bernat
