Els 150 anys van ser fa tres anys, el 2023, però el projecte ha donat prou de si perquè s’hagi anat engreixant i en doni finalment un llibre de 280 pàgines en format gran sobre la història de l’Institut Industrial de Terrassa, entitat fundacional de la patronal a la ciutat basada en el tèxtil, amb documents, imatges i elements inèdits d’aquest segle i mig. És Fils de memòria. 150 anys de l’Institut Industrial-Gremi Tèxtil, a càrrec de l’historiador Albert Amat i l’empresari Jordi Dinarès, vicepresident fins al 2021 de la institució. Es presenta aquest dijous a la seu de l’entitat, actualment també de la patronal Cecot, amb una nodrida representació empresarial local i nacional, que vol emular aquella fundació el 1873 però mirant cap al futur d’un tèxtil terrassenc que ja no és hegemònic però que ha sobreviscut especialitzant-se.
“El llibre combina dues mirades complementàries: una és la de l’historiador Albert Amat, que ens aporta el rigor i la contextualització, i l’altra de l’empresari Jordi Dinarès, que ens aporta la visió dintre del nostre sector amb l’experiència de dècades de transformació industrial”, ha resumit a la premsa l’actual president de l’Institut Industrial, Francesc Roca. “Entre tots dos han construït un relat que permet seguir l’evolució del sector tèxtil, de les empreses i les institucions”, ha emmarcat.
Un relat que té alts, baixos i moments d’incertesa. “La història del tèxtil és també la de la capacitat d’adaptació de la nostra indústria perquè el sector ha superat crisis econòmiques, canvis tecnològics profunds, transformacions del comerç internacional i processos de desindustrialització”, ha recordat Roca d’aquests 150 anys. “Des de la Fundació Institut Industrial i Comercial, hem volgut impulsar i editar aquesta publicació amb la voluntat de preservar la memòria industrial i compartir-la”, ha ressaltat tot afegint que ha de servir tant per entendre “d’on es ve” com per saber “cap on es va”.
El descobriment d’arxius i el poder ‘salista’
I per compondre aquest fil, sobretot el que hi ha hagut als armaris de la històrica seu de l’institut al carrer de Sant Pau és un treball de desempolsar i remenar tots els arxius que s’han conservat de l’entitat. “Aquests anys, ha estat com trobar tresors a la cova d’Alí Babà”, ha ironitzat l’empresari Dinarès en l’origen de la publicació i que no dubta a dir que n’hi hauria per a fer una segona part. “Aquest és un llibre didàctic que permet posar-se en el lloc de llavors, com podria ser el 1936 amb la Guerra Civil, sense mirar-s’ho amb les posicions d’avui, o la riuada del 1962 o la gran crisi dels vuitanta”, ha donat en perspectiva l’exvicepresident. “Una cosa tant en termes d’empresaris com en gent treballadora, del que van patir”, puntualitza tot comparant-ho amb la situació actual, dient que “sense aquella immigració que va venir, Terrassa no hagués pogut construir les fàbriques”.
Per la seva part, l’historiador Amat ha posat en relleu que “el llibre és un repàs de la història de Terrassa, a través de l’Institut Industrial”. L’itinerari comença, fins i tot, abans de la seva creació, amb els diferents gremis, continua amb la fundació de l’entitat i s’estén sobre el seu poder d’influència a finals del segle XIX i principis del XX, amb l’aparició d’institucions promogudes des de dins com la Mútua de Terrassa, el Banc de Terrassa o l’Escola d’Enginyeria. Amb l’èmfasi que es disposava “del poder d’influències més gran de Terrassa”, segons Amat, que anava en paral·lel amb la figura de l’empresari i polític Alfons Sala, en el que es denomina el salisme.
“Com passa de ser una entitat patronal paternalista a ser una eina totalment bolcada a lluitar contra les vagues a partir d’inicis del segle XX, com gestiona la Primera Guerra Mundial, la Segona República, la Guerra Civil”, ha enumerat l’historiador. “Aquí, segurament, ve la part més interessant, controvertida i desconeguda, de com l’Institut s’espavila per exportar fora del marc del règim franquista i el porta a fer-ho, per exemple, cap a l’Alemanya nazi”, ha revelat. “Com durant aquests anys de postguerra, l’Institut ajuda que sobrevisqui la indústria tèxtil en temps de molta escassetat”, ha raonat. Després, vindria la llarga presidència de José García Barragán (1948-1966), fins a la crisi del tèxtil a partir dels setanta.
La tensió entre empresaris i falangistes
En aquest sentit, Dinarès no ha dubtat a l’afirmar que “fins a la Riuada, qui manava era l’Institut”. “Era qui posava l’alcalde, qui tallava el bacallà”, ha deixat clar. En una selecció d’altres revelacions, l’exvicepresident ha citat una foto trobada de Francesc Macià a Terrassa durant la Segona República, en arxius de Barcelona, o tot el llistat d’actes de l’entitat, que no es van perdre durant la Guerra Civil perquè on hi ha avui la Casa de l’Esport (antiga seu de l’Institut), al Raval davant de l’Ajuntament, s’hi va traslladar el departament d’Economia de la Generalitat que ho van guardar.
O fitxes policials contra l’empresari Torredemer durant la postguerra de la comandància militar, perquè la desconfiança entre les famílies burgeses industrials i el personal de la Falange portava també a situacions límit. O diners enviats a la División Azul franquista contra la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial des de la secció femenina falangista. “Hem volgut posar el bo i el dolent, perquè teníem la voluntat de posar-nos en el seu lloc ja que, si un industrial no era franquista, no tenia res a fer, sent més o menys afí al règim”, ha matisat Dinarès.
Així, Alfons Sala se serveix del ministre d’Indústria de Franco, Demetrio Carceller, que va estudiar enginyeria tèxtil a Terrassa, per resoldre els problemes de proveïment de llana a la ciutat. I s’inclouen telegrames entre l’un i l’altre. “De fet, aquí hi havia una tradició patronal liberal que es va topar amb el sindicat vertical i les estructures de poder del falangisme més pur”, ha precisat Amat. “L’Institut ha de lluitar contra l’escassetat i els problemes i, a més a més, per existir perquè el falangisme se’l vol carregar”, ha afegit tot emfatitzant el paper de Sala que fora diputat a Corts en aquest joc d’influències. En aquest sentit, el president de l’Institut Josep Badrinas Sala (1939-1948) va estar a punt de saltar per unes declaracions i només la intervenció del delegat local del Sindicat Vertical, Ramon Matalgona, ho va impedir.
Una Transició convulsa i una reconversió especialitzant-se
Posteriorment i després de l’època més estable de García Barragán, va ser l’impacte de la crisi tèxtil a partir dels setanta, amb un franquisme moribund i uns sindicats comunistes al carrer, el que va tornar a fer trontollar les presidències. “Miquel Rambla (1976-1984) ho va passar molt malament i potser va ser la pitjor etapa”, ha reconegut Dinarès sobre la Transició un cop mort Franco el 1975. El problema, en aquell moment, també era d’adaptació d’unes fàbriques obsoletes amb l’aparició de les noves fibres per als teixits i la globalització amb països en desenvolupament molt més productius.
“Hem aconseguit que les empreses tèxtils que queden siguin, ara, un referent mundial perquè s’han especialitzat”, ha subratllat Dinarès. Per la seva part, el president Roca no s’està de recomanar dedicar-se a aquest sector. “Si algú em pregunta quina carrera estudiar, jo li diria que ho faci en el tèxtil que és on hi ha més futur, perquè no només és moda sinó que hi ha una part d’innovació altíssima”, ha assegurat l’actual dirigent. És veritat que, en el seu moment, l’Institut havia tingut entre 400 i 500 empreses associades i, a hores d’ara, en són al voltant de 90. Però, després d’Alcoi, Terrassa continua sent la segona ciutat amb més representació tèxtil.
L’altra cosa curiosa del llibre, del qual se n’han editat 400 exemplars dels quals se’n repartiran la meitat entre els convidats a la festa de presentació i també se n’enviaran a les biblioteques esperant per Sant Jordi posar a la venda la resta, és que compta amb un pròleg de l’alcalde de Terrassa, Jordi Ballart. Però també de l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, i de l’exalcalde, Manuel Royes. Una figura la de Royes, batlle entre 1979 i 2022, que provenia precisament d’una família tèxtil i que va trobar l’equilibri entre la seva afiliació socialista i els nous responsables de l’Institut en època democràtica. “Royes va ser clau en el procés de reindustrialització de la ciutat”, ha afirmat Roca.
