Aquest dissabte, dia 30 de novembre, serà l’última vegada que el Petit Palau de Terrassa tindrà les seves portes obertes. Després de 40 anys oferint servei a la ciutat, tanca. Aquest local ubicat en un espai privilegiat, al Raval de Montserrat, s’ha mantingut intacte al pas dels anys. Antonio i Juan Aguilera han estat els seus propietaris durant aquestes quatre dècades, i ara els ha arribat el torn de començar una nova etapa, una mica diferent per a cadascun d’ells.
L’Antonio, el germà gran, li ha arribat el moment de jubilar-se, mentre que en Juan, encara li queda gairebé un any per poder-ho fer i haurà de buscar-se un nou lloc on poder exercir la seva professió.
MónTerrassa ha parlat amb en Juan Aguilera perquè expliqués com han estat aquests quaranta anys de Petit Palau i quins records se n’endurà.
Juan Aguilera: “Reconforta saber que la gent ha estat feliç al teu local”
Com han estat aquests 40 anys de Petit Palau?
Nosaltres dos treballàvem per una altra empresa, fins que vam decidir que era millor tenir el nostre propi negoci. Jo tenia 23 anys, el meu germà 26, eren altres temps, i vam creure que el millor seria començar una cosa nostra que la poguéssim desenvolupar com a nosaltres ens agradava. Viure d’això i treballar una infinitat d’hores impressionant. Però hem tingut la recompensa dels nostres clients. Hem tingut gent de tota classe, a qui li agrada el teu cafè i els entrepans i a qui no. Acceptem que hi ha gustos per tot. Nosaltres sempre hem estat aquí i hem mantingut la porta oberta. Som una empresa de serveis i això és el que hem intentat ser sempre. Fins ara, que ha arribat l’ocàs de la jubilació i s’ha acabat.
Per aquí, han passat diverses generacions…
Aquí s’han ajuntat des de les àvies a les mares, passant per a adolescents i joves. Hem tingut tota mena de persones, segons les diferents hores del dia. Això ha estat una mina. Hem tingut clients que ens han dit que aquí van conèixer la seva dona fa 35 anys, i que continuen igual de feliços. I jo me n’alegro molt. Són coses que emocionalment et reconforten, que la gent hagi estat feliç i que s’hagi sentit a gust al teu local.
El local és ben reconeixible.
És un local diferent i agradable, crec que hem aconseguit crear un lloc acollidor i lliure, on la gent que vingués se sentís còmode i pogués parlar de tot. A Terrassa potser no s’ha apreciat tant, però quan ve gent de fora, per exemple pel Festival de Jazz, sempre ens comenten que el lloc és molt bonic, i l’elogien.
I la relació amb els veïns?
Ens portem molt bé amb tots ells, perquè ens complementem. Al principi ens deia, no us molesta la competència? El Frànkfurt? Clar que no! Si nosaltres els comprem les salsitxes! I comprem la verdura a la botiga que tenim al davant, i així amb tots. Fem ciutat, perquè nosaltres pensem que hem de ser una amanida variada, on cadascú aporta allò que té.
I ara, després de 40 anys, l’aventura s’acaba.
Hem gaudit del camí. Nosaltres vam començar i nosaltres l’acabem. Hem tingut dies bons i dies que no tant, però han valgut la pena. Quan vam començar érem molt jovenets i això va suposar un gran repte i esforç. Vam haver d’hipotecar dos pisos i una casa per tirar endavant. Eren els anys vuitanta. I després, dia a dia hem anat pagant els crèdits, fins avui. Aquesta ha estat la vida de l’autònom, moltes hores i menys recompenses que si ets un empleat. Però hem intentat conviure amb els problemes i, al final, ha sortit bé. Ha estat bé mentre ha durat, podria haver acabat millor, però ha estat prou bé.
El Petit Palau va néixer com una pelleteria
Un cop publicada aquesta notícia, Rosa Carramiñana ha volgut afegir una mica més d’història sobre el Petit Palau. Recorda que originalment, aquest local era una pelleteria. “La meva parella i jo mateixa, juntament amb els socis que aleshores n’eren els propietaris, vam decidir crear el Petit Palau, val a dir que el logo que presideix l’entrada encara és l’original que va dissenyar el meu pare, en Josep Maria Carramiñana i que el nom li vam donar nosaltres en veure que aquest li anava perfecte a la decoració resultant després de moltes hores de reunions i projectes amb el decorador”.
La terrassenca explica que més endavant, “i per diversos motius, es va traspassar”, però recorda que “des de la seva creació, ja va ser un local diferent a tot el que s’havia fet a Terrassa fins aleshores”.
