El peatge de Martorell, el segon més antic de Catalunya després del de la C-32 al Maresme, viu aquest cap de setmana l’última operació tornada de pagament després de gairebé 50 anys de funcionament. I és que com els de la resta de l’AP-7 i els de l’AP-2, la C-32 i la C-33 aixecarà barreres definitivament l’1 de setembre. Inaugurat l’any 1972, les llargues cues a l’inici i final dels períodes vocacionals, han estat imatge recurrent en un dels peatges més icònics de les autopistes catalanes. Ho sap molt bé el Juan Atienza, que hi treballa des del 1989 i que en aquests anys les ha vist de tots colors. “Quan teníem les cabines manuals recordo retencions de 40 i 50 quilòmetres en dies com avui”, apunta mirant enrere.El tram de l’AP-7 entre Molins de Rei i Martorell es va posar en servei el 23 de desembre del 1971. La caiguda del pont de Carles III a Molins de Rei per una crescuda del riu Llobregat va obligar a tallar l’N-II durant unes setmanes i les autoritats de l’època van decidir obrir abans del previst la nova i flamant via ràpida per donar pas alternatiu.

Tant el peatge com el tram d’autopista es van inaugurar oficialment el 22 de gener de 1972, però no va ser fins l’1 de març de 1972, quan es va reobrir l’N-II, que els conductors van començar a pagar el peatge. D’aquesta manera, el de Martorell va començar a operar gairebé tres anys després que el de la C-32 al Maresme, el pioner a Catalunya, inaugurat el 2 de juliol de 1969.

Juan Atienza coneix de primera mà bona part de la història del peatge de Martorell. Hi treballa des de l’any 1989. Hi va entrar amb 19 anys per “guanyar uns diners a l’estiu” i, davant les bones condicions econòmiques que oferien, s’hi va quedar quan al tercer any el van fer fix. “En aquell moment t’asseguraves el futur i no pensaves que algun dia s’acabaria la concessió”, recorda.

Atienza explica que en els últims 32 anys el peatge de Martorell ha canviat molt pels avenços tecnològics. Quan va començar, amb les cabines de cobrament manual, en un torn hi podien treballar més de 30 persones, quan actualment amb n’hi ha prou perquè tot està automatitzat i la majoria d’incidències es resolen en remot.

Mirant enrere, recorda milers d’anècdotes. Entre elles, destaca la família que va abandonar l’avi al peatge quan marxaven de vacances, un tiroteig entre narcotraficants o innombrables controls policials. “He vist de tot en aquest temps”, assegura.

A l’hora d’escollir el pitjor moment viscut, no ho dubta: la campanya ‘No vull pagar’ del 2012. Recorda que els cobradors dels peatges, els que eren “al peu del canó”, van pagar la indignació de molts conductors amb “tocs de claxon, crits i insults”. “Enteníem que la gent estigués en contra dels peatges, especialment a Catalunya, on hi havia un greuge comparatiu, però els que ho vam pagar vam ser els treballadors dels peatges”, lamenta.

A dos dies per l’aixecada definitiva de barreres, Atienza vol ser optimista i creu que es podrà reciclar i trobar “alguna cosa”, però apunta que quedar-se a l’atur amb 51 anys és difícil i que difícilment trobarà una feina amb unes condicions com les que tenia. Reconeix també que tot i saber que els peatges tenen data de caducitat, els últims temps han estat una “agonia”.

Nou comentari