Natàlia Cugueró és doctora en Management per l’IESE Business School, enginyera industrial per la UPC i llicenciada en dret per la UOC, a més de cofundadora de l’assessoria estratègica Getapartner i professora d’Economia i Empresa a la UOC. Ara és, també, l’autora de “L’art de crear fortuna” (Edicions MISTICARIUM), un llibre on exposa nou secrets per ajudar a emprenedors -i qualsevol persona que tingui un projecte- a tenir prosperitat. Món Terrassa ha parlat amb l’autora per conèixer com va sorgir el llibre, indagar en els consells que podem trobar entre les seves pàgines, i conèixer els secrets per tenir èxit en un projecte.
Com va sorgir la idea de fer aquest llibre?
Ja fa molt temps volia fer un llibre que reflectís la manera que jo crec que pot ajudar a emprenedors a emprendre, però no només emprenedors, que és el món en el qual m’he mogut, sinó també en general a qualsevol persona que tingui un projecte. Perquè segons he anat veient s’assembla molt un emprenedor que crea un projecte que acaba transformant-se en una empresa amb un emprenedor que crea un projecte i al final no aconsegueix crear una empresa, o qualsevol projecte de vida que tinguis. I al final tots som petits universos emprenedors. Per mi emprendre és una paraula que està molt circumscrita a un tipus de persones que creen projectes empresarials, però per mi és qualsevol idea de projecte. Arrel d’aquí, tot i que els exemples són orientats a empreses, totes les coses que es tracten a les consultes venen associades per altres aspectes que et limiten, o altres coses que has de desaprendre, altres coses que s’han d’incorporar com a interès general. Arran d’aquí em vaig decidir a escriure. A incorporar una visió d’emprendre holística.
Com va ser el procés de crear-lo?
Tenia clar dues parts del llibre, la part de desaprendre i aprendre. Enfoquem els aprenentatges amb adquirir coneixement o habilitats, però moltes vegades l’habilitat de desfer-te del que no et cal i transformar idees antigues amb més noves és molt important. Allò que ens hem de treure del damunt. Després van sorgir els nou punts, però sovint sempre tornava a la part de desprendre perquè és més important del que ens pensem. I moltes vegades a les meves consultes parlo d’aquella part que limita aconseguir que no pas tant tenir. Els nou punts es van anar originant, fracàs i error com el mateix concepte els vaig posar en un… i es van anar desenvolupant.
El llibre parla d’aprendre, però sobretot de desaprendre.
Si. Per exemple, tots tenir una idea relacionada amb el món de l’empresa i diners on s’associa a assolir uns resultats econòmics. Però de cara dins es poden tenir múltiples motivacions, no totes són fer diners. Quan ens apropem al món de l’empresa, hi ha un pragmatisme reduccionista de dualitat: material versus espiritual. Però en realitat totes les parts de tu actuen i moltes vegades han d’anar-te coneixent, una part que es tracta d’anar veient com ets tu i quina part s’impedeix aconseguir allò que vols, quina part de tu et traeix a tu mateix. Perquè vols una cosa perquè t’has entrenat a allunyar-te, i t’has de desfer d’aquest ‘allunyar-te’ per apropar-t’hi.
Sense treballar la dimensió espiritual, no es pot ser una persona emprenedora amb prosperitat?
A vegades em trobo amb gent amb molt èxit material, però tenen la sensació de manca de propòsit o plenitud. Tenen una part molt treballada, però no la gaudeixen suficient. Pot passar perquè allò que fas no és ben bé el que vol llavors tens molt enfocament pragmàtic i, per tant, aquest món material et mous molt bé, però la part interior, tens poca empatia amb els altres, quan tens un resultat mai t’acaba d’emplenar… I hi ha la part contrària, una persona que la part espiritual la té molt clara perquè sap el seu propòsit i el que li ve de gust, però rebutja que això pugui tenir un resultat econòmic. Si espiritualment estic connectat, però quan tinc resultat els rebutjos, no tindré els mitjans en aquest pla material per continuar fent coses. Sense la dimensió espiritual, els resultats els notaràs buits, són persones que mai acaben d’estar contents amb el que han aconseguit, se senten en un reduccionisme. El món de la ciència més reduccionista està dient que ets matèria, però la ciència més àmplia ara ja està dient que no.
S’ha de trobar l’equilibri entre l’èxit material i emplenar-se espiritualment?
Si realment et proposes una idea teva de fortuna que empleni molts espais de la teva vida, i ho fas des d’allò que tu t’ho passes bé fent i, per tant, ho vas fent cada vegada millor, la part de desenvolupar l’empatia sortirà més natural, perquè no estaràs sacrificant res. No serà una sensació de sacrificar, sinó de gaudir d’allò que fas i no comprar amb el que fan els altres. Per cadascú ser abundant és un tipus de vida, i s’ha de respectar mútuament. Al llarg del llibre intento donar la idea que un dels principis bàsics és la llibertat amb responsabilitat, la llibertat de fer coses i no posar-se límits que de manera natural et poses a la vida. Una persona lliure no tendeixen a imposar coses als altres, col·laboren perquè volen… La llibertat amb benestar i responsabilitat és la clau. I l’altre és un amor, una llibertat que no té límits i que no et jutja.
Explica que es necessiten poques coses per emprendre. Quines són aquestes coses?
Per mi una. Per emprendre has de creure en tu tant com puguis. Però aquest creure en tu vol dir conèixer-te, i això vol dir saber en què et resisteixes, en què vols tenir raó… Si creus en tu, quan se t’apropi algú al costat mai et farà ombra perquè com que creus en tu, acceptes que hi hagi algú boníssim al costat. De fet, fins i tot et rodeges de gent que amb algunes coses són millors que tu, però no t’afecta, perquè creus en tu. Creure en tu sembla que sigui fàcil, però el món en què vivim ens vol ordenats, i està bé, però podem anar-nos desordenant individualment.
Esforçar-se no implica tenir èxit, segons el llibre. “El que realment té valor és fer fàcil el que és difícil”, cita. Com es fa això?
Hi ha dos tipus de persones, aquella gent que tu li poses un problema i troba una solució, o aquelles que en les solucions els hi van trobant problemes Normalment, quan estàs emprenent, interessa que predominin la versió que busca solucions. La creença de l’esforç està molt bé sempre que no sigui un sobre esforç. S’ha de desmitificar que és l’esforç el que et fa aconseguir coses. El que et fa aconseguir coses és perseverar en allò que creus que és bo. Llavors pensem que ‘jo com que m’he esforçat més, m’ho mereixo més’, i no. Potser sí, potser no, però no és la qualitat per se, sinó esforçar-se bé. Tampoc cal aplicar la teoria del mínim esforç, perquè també hi ha coses que necessiten treball. No s’ha de donar tanta importància a que patir està bé, i que si no pateixes no obtindràs resultats. No és així.
Escriu que el fracàs en si no existeix, i que a través d’ell es materialitzen els projectes d’emprendre.
Tenim un repte com a societat, perquè hi ha cultures que no creuen en el fracàs. Quan dic que el fracàs no existeix és perquè el concepte que tenim interioritzat de ‘soc un desastre’ no existeix. El que sí que existeix és que a vegades ens resistim a veure què passa i anem acumulant errors, coses que no desaprenem o que no veiem prou clares. No passa res. Arribar a aquesta situació és per dir-nos ‘ei, no et paris’. Si realment creus en tu, segueix; i si vols parar, para, però no paris perquè hagis fracassat. No fracassem, simplement veiem què és el que no ha sortit bé i què he d’aprendre de desprendre’m de les coses que ens limiten, o identificar si encara volem allò o no. Però tampoc cal obligar a crear fracassos.
És molt important crear un pla integral. Quin seria el pla integral més adequat per prosperar?
Per mi, pla integral vol dir que inclogui el màxim d’àmplia la visió de la teva vida. Tot allò que per tu és important. Hi haurà qui valorarà més una família, una empresa… Cadascú posa el seu equilibri. Com més integral sigui, les teves motivacions més àmplies, coses més tangibles, intangibles, i prou àmplies perquè t’obris tots els camins possibles per arribar-hi. I això et farà prioritzar millor. Perquè s’han de tenir unes línies vermelles i un ordre de prioritats. I que el pla incorpori el que tu ets i quina part ens agradaria desenvolupar, com em sentiria satisfeta d’aquí a deu anys.
Per exemple, si la prioritat d’algú és poder viatjar, haurà d’estar disposat a adaptar-se més a les feines, treballar amb projectes híbrids, més a distància… I compatibilitzar totes les teves dimensions, que no s’hagi de renunciar a una cosa per l’altra. A vegades no ens preguntem què és el que ens motiva i que és el que ens fa sentir vius.
aquests consells són aprenentatges que ha viscut personalment al llarg de la seva trajectòria?
Clarament. Amb aquest llibre he hagut de fer un camí vital. Per exemple, el reduccionisme material no crec que l’hagi tingut mai, però les empreses -cada vegada menys, però encara passa- es justifiquen de dir que no només van a fer diners. I jo volia desmitificar això completament. L’empresa és una manera fantàstica de crear abundància material i que la gent s’apoderi. Les empreses que fan això els va molt bé, i he anat visualitzant que són persones que han treballat molt en elles mateixes. Si jo aquesta eina l’hagués tingut al principi, que m’hauria parlat d’aquesta dimensió econòmica, a mi m’hagués anat molt bé.
2
