El Diari de Terrassa ha estat absorbit pel Diari de Sabadell. Entenc que això, des d’algun punt de vista, pot ser la menys dolenta de les opcions, però està clar que aquesta ciutat té un problema de capacitat de decisió i d’identitat que es va agreujant amb el pas del temps. Han desaparegut entitats de referència, com Caixa Terrassa o Ràdio Terrassa, i ara la ciutat ha estat incapaç de generar una oferta guanyadora per a una capçalera històrica. El Grup el Món és l’única iniciativa terrassenca que ho ha intentat i, com se sap, no ens n’hem sortit. Hem perdut temps, diners i esforços, però la realitat és que no ho hem aconseguit. Enhorabona al Diari de Sabadell, per tant.
Dit això, crec que em toca a mi, com a editor del Grup el Món, donar explicacions sobre la nostra oferta. És un deure de transparència que no vull defugir. En essència, des d’el Món plantejàvem Diari de Terrassa com una opció de pagament, al marge de si això es vehiculava a través del paper o d’internet. Els continguts periodístics, al nostre entendre, havien de ser prou elaborats i atractius com per travessar el mur que significa el fet que els lectors hi inverteixin una quantitat de diners, per modesta que sigui. Això vol dir continguts de la màxima qualitat i, per tant, periodistes veterans i amb agenda. Som d’aquí i coneixem el terreny i els professionals. Hi creiem. El nostre ha estat un projecte periodístic i empresarial molt elaborat, al qual l’administrador concursal no hi fa cap referència, en el seu informe. No hem perdut per això, per tant. Tampoc per l’aportació de diners, perquè l’oferta del Grup el Món ha estat, de lluny, la més alta.
Quins són els paràmetres decisius, doncs? Segons l’informe concursal són, bàsicament, dos. L’un, els llocs de treball a subrogar. Aquí, el projecte de Sabadell conserva cinc llocs més que el del Grup el Món. Res a dir, per tant, sempre i quan aquests 21 llocs de treball efectivament es mantinguin i no siguin una pura conjuntura pensada, només, per guanyar el concurs i reduir la plantilla amb posterioritat. En aquest sentit, el temps donarà i treurà raons. El segon criteri és el de les indemnitzacions als treballadors acomiadats. Des del Grup el Món vam deixar clar que no podíem assumir els diners que pertoquen als professionals que no continuarien. Un plantejament que se’ns ha retret públicament, via xarxes, per professionals tan significats com Nebridi Aróztegui, cap de Fotografia del Diari de Terrassa: “La (sic) oferta de Grup el Món contenia clàusules inassumibles pels treballadors acomiadats”. Bé, no puc evitar entendre que les persones que perden la feina, en molts casos després de més de trenta anys, tinguin tot el dret a ser indemnitzades per l’empresa que, al capdavall, exerceix una continuïtat estricta en el negoci. Només una salvetat. Si això, al final, no fos així, des de Món Terrassa estarem atents a informar, puntualment, de com s’expressa la solidaritat laboral.
Sigui com sigui, és important que l’oferta periodística de la ciutat sigui el més plural possible. Món Terrassa intentarà mantenir un lideratge que ens fa ser, amb diferència, el mitjà amb més lectors i seguidors a les xarxes socials de la ciutat. Queda explicat, doncs.
