Antoni Fernández Cruells es jubila. A molts els agafarà per sorpresa, però la cara visible darrere de la botiga Artesans del marc, al carrer de Sant Quirze, ha arribat a la conclusió que era l’hora de “plegar veles”. Aquesta setmana ha estat l’última al capdavant de l’establiment, i ha tingut feina fins a l’últim moment despatxant els darrers encàrrecs i comunicant la notícia als seus clients. No ha estat una decisió fàcil, assegura a MónTerrassa, perquè “de bona gana” ell hauria aguantat encara un parell o tres d’anys més. Tanmateix, “m’he cansat de la burocràcia, malgrat que la meva feina m’agrada molt, al final m’ha desgastat”, lamenta.
Així que amb més de quaranta anys treballats i amb un negoci que reconeix que en els darrers temps “m’he guanyat bé la vida, perquè no hi ha massa emmarcadors a Terrassa”, posa punt final. La bona notícia per als seus clients és que ha trobat qui continuarà aixecant la persiana cada dia. A partir del mes de gener, Artesans del marc tindrà nous propietaris que intentaran fer-se amb l’estima dels terrassencs amants de l’art i mantenir viva la flama d’aquesta mítica botiga. “És emocionant veure com molts dels clients em diuen que els sap greu que plegui perquè sempre els he tractat amb molt de respecte. Però ara toca dir prou, jubilar-me i pensar en una altra història”, confessa.
Buscar el lligam entre el quadre, el marc i la persona
Una història que va començar ara fa 20 anys quan va decidir convertir-se en emprenedor i muntar el seu propi negoci. Havia estat treballant durant més de dues dècades amb el Creus fins que aquest es va jubilar. Aleshores va trobar un local, a prop d’on abans treballava, que estava molt bé de preu i era cèntric. Va néixer així “Artesans del marc”. “M’ho he passat molt bé, m’ha agradat molt la meva feina”, i això que recorda que va entrar en aquest món una mica per casualitat, perquè ell havia fet mecànica de l’automòbil i havia començat com a mecànic. També havia fet de cambrer. Fins que per aquelles coses de la vida va anar a parar a cal Creus.
Segurament, per una de les coses que Antoni Fernández és apreciat és perquè per ell cada peça que el client li porta mereix la seva dedicació. “Sé que per a ells és especial, i per això jo miro la peça i proposa diferents opcions”, fins a trobar-ne una amb què tots dos estiguin satisfets. Això no vol dir, però, que no s’hagi anat adaptant als nous temps i hagi evolucionat, més enllà d’unes modes que afirma que són cícliques, ell sempre ha mirat de cara els reptes, “he buscat fer coses que els altres no fan, mirar d’aconseguir un efecte únic i especial, jugant amb les alçades, la mena de marc, la ela americana…”.
Afirma que la salut dels marcs és bona gràcies als darrers anys en què ha fet “un tomb”. Ara la gent jove torna a voler tenir quadres, litografies o fotografies que tinguin un significat per a ells penjades a les parets de casa. “El que faig és anar a buscar el lligam entre el quadre, el marc i la persona”, explica l’Antoni, sempre tenint present també el lloc concret on anirà ubicat. Es mostra orgullós perquè “molt poca gent m’ha dit que la feina no li ha acabat de convèncer”.
Històries d’un artesà del marc
L’altra gran passió ha estat la restauració d’obres d’art. Per les seves mans han passat peces molt valuoses d’artistes terrassencs i catalans. Lamenta, no obstant això, que “cada vegada hi ha menys obres artístiques; les hem anat oblidant”, i això ha fet aquest àmbit, que era també emocionant i creatiu, sigui cada cop més esporàdic.
Finalment, fent una mirada enrere, recorda diversos treballs que van ser molt especials. Un era un quadre daurat, d’aquells que tenen tantes formes impossibles que requereixen una artesania de primera mà per encaixar-ho. “Me’l van portar en una bossa i era gran, més de metre vint, i estava tot destrossat. El vaig restaurar i vaig muntar tot el que era la fusta i la fulla, va quedar fantàstic”, rememora. També un portafotos molt petit que va construir-lo a base de trossos de motllura fins aconseguir una peça única. O bé un rellotge amb formes ben estranyes que va estar a l’aparador molt de temps i que encara ara alguna clienta li recordava.
