“And now, the end is near”, en la mort de Josep Garcia, un referent de Caixa Terrassa

Un article de Josep Ballbè

Estic molt afectat i emocionat. El darrer dia de juny, ens deixava el bon amic Josep García i Pastor, als 84 anys, antic company de feina, a la gran “família” de Caixa-Terrassa (ct*). Pocs són els terrassencs que no el coneixien. No endebades fou director de l ́oficina principal d ́aquesta entitat, a la seva oficina principal (carrer de La Rutlla). Tot un referent per a la resta d ́empleats de la casa. Triar per títol l ́encaçalament del mític “My way” d ́en Frank Sinatra té un motiu clar. En Josep no sabia –de fa aproximadament mig any– que la seva fi s ́apropava ! Se li va amagar l ́estat real d ́una patologia traïdora. Ha estat millor per a ell, que tant i tant estimava la vida. Certifico que, actualment, no queda gent amb el seu nivell, integritat, “savoir faire”, tarannà i bonhomia… En un entorn on la banca del sistema passa olímpicament dels seus clients, valdria la pena que prenguessin nota de la persona d ́aquest gran professional. Ací ho deixo ! Van tancant oficines a tot drap. Limiten l ́atenció presencial i horària de la gent. Amb l ́excusa barata de la digitalització i un progrés fals i vergonyant, obliden que el client és la part més important del negoci… Aquest principi s ́ha de demostrar amb fets. No pas amb una xerrameca buida i vomitiva. Necessitem bon servei. “Persones al servei de persones”. Aquesta afirmació hauria de remoure els “budells” de l ́actual equip directiu del banc.

Especialment a Terrassa. No hi ha dret ! L ́argument i/o excusa que tot són “ordres de Madrid” no s ́aguanta per enlloc. La manera de fer banca de l ́antiga entitat egarenca ha de tenir més cabuda i arrels en la marca de qui va accedir a la propietat dels seus actius materials i personals de forma ignominiosa. No podem ni volem perdre l ́essència d ́una llavor que gent com en García conreà sempre. D ́uns anys ençà, he tingut ocasió de bastir altres glosses de caire necrològic. No em permetria que l ́oblidés a ell. S ́ho mereix tant o més que ningú. El cor m ́ho demana, sí o sí. Els seus companys de feina mai no perdrem de vista la flama i la llum del seu record. A banda de l ́àmbit laboral a la caixa d ́estalvis, hi ha altres punts on vull definir-lo: el seu lligam amb Rellinars, on disposava d ́una segona residència i ha deixat una empremta profunda entre el veïnat. Em consta –per diferents conductes– que és així. Es feia estimar molt.

A través de la seva filla Anna, la saga familiar ve deixant un gran pòsit en l ́obra salesiana de la vila, on és mestra de fa molts anys. De ben segur que el seu pare també hi tenia molt a veure. No en tinc cap dubte. L ́entorn del centre també m ́ho ha fet palès. Com deia, al paràgraf anterior, referint-me a un poblet a 15 quilòmetres d ́ací. Li agradava pintar i hi tenia força traça. Alguns companys de feina tenen quadres a casa seva que acrediten un gust excel·lent per la feina ben feta i la sensibilitat. Tanco el meu escrit amb la fondària d ́una reflexió del gran Sant Joan de la Creu, al segle XVI: “a la tardor de la vida, m ́examinaran de
l ́amor”. Aquesta prova en Josep la superarà amb matrícula d ́honor, evidentment. Que descansi en pau, que tingui un bon cel i que la terra li sigui lleu !

Nou comentari