Semblança llegida en la cerimònia de comiat de l’Antoni Planes Bosch a la capella del Cementiri Municipal de Terrassa el passat dia 28 d’abril per part de Marta Planes i Batalla, filla del finat Antoni Planas Bosch, i facilitada a MónTerrassa per la seva publicació íntegre:
L’Antoni Planes Bosch, que avui acomiadem, ha gaudit d’una vida llarga i plena. Noranta anys fan un gruix considerable de vivències, coneixences, aprenentatges… El pare ha tingut el seu temps i l’ha aprofitat.
Va néixer al Pallars, un país al qual s’ha sentit sempre molt lligat. Era el petit de sis germans, tots nois, els fills de Casa Farreró de Montardit. El seu temps d’infància va transcórrer en la duresa de la immediata postguerra.
Va estudiar uns anys al Seminari de la Seu d’Urgell. Després, a l’adolescència, va venir a viure a Terrassa i es formà com a enginyer químic, mentre compaginava els estudis amb el treball, sempre en el sector de la indústria tèxtil. A Terrassa va conèixer el moviment escolta i es va enamorar dels seus valors: fe en Déu, servei als altres, estimació pel país, amistat, respecte a la natura… Sempre va fer honor a aquests ideals.
A Terrassa va conèixer també la Mª Pilar, la meva mare. Junts han viscut com a matrimoni fidel durant més de seixanta anys i han pujat cinc fills. Tot un exemple d’amor perseverant, en la salut i en la malaltia, en la joia i en la dissort.
En els darrers anys, l’Antoni ha patit malalties greus, que li han anat llevant la mobilitat. Va haver de deixar l’hort, els estius a Arinsal, i moltes altres activitats que li agradaven. Però s’ha deixat cuidar, i l’hem cuidat. La cura constant de la mare els ha permès a tots dos viure de forma autònoma a casa seva.
Voldria acabar amb un record personal d’aquests darrers temps. Fa pocs mesos, el pare tenia una tarda d’aquelles que t’adones més de les pròpies limitacions i em va dir que, pel que feia aquí, ell ja podia marxar. Què hi faig, jo, aquí? Com que era una pregunta seriosa, ens vam posar junts a buscar respostes, i en vam trobar unes quantes de bones: fas companyia a la mare, sostens l’economia familiar, ets un punt de referència principal per a tots nosaltres… No, una vida amb limitacions no és necessàriament una vida buida, ni mancada de sentit.
Ahir a la tarda, al tanatori, encara t’hauria pogut donar una altra resposta. Els anys t’han permès de trenar una relació llarga i personal amb cada un dels teus néts, que han pogut gaudir de l’avi Antoni durant més de vint anys. Una cosa molt poc comuna per a la gent de la meva generació, que amb prou feines hem pogut conèixer els avis. Viure més t’ha permès d’estimar més. Nosaltres, que encara hi som a temps, aprofitem-ho!
Marta Planes i Batalla
