Sembla que moltes de les històries que hem donat per fet sobre la nostra terra amaguen, en realitat, un secret que ens ha enganyat durant dècades. El que creiem saber sobre llocs icònics o moments crucials, sovint és només una capa fina de realitat sota la qual s’oculta una veritat molt diferent. Un historiador ha decidit posar fi a aquestes faules, desmuntant les creences més arrelades de la comarca de Debabarrena.
Però, què passa si un d’aquests mites no només és fals, sinó que s’ha convertit en part del folklore popular, fins i tot en un joc entre aficions esportives? La revelació definitiva arriba de la mà de Jesús Gutiérrez, un historiador que ha posat punt final a una de les històries més estimades i falses del País Basc. Parlem ni més ni menys que de la controvertida titularitat de l’illa de Santa Clara, un tema que ressona amb força i que ara té una solució irrefutable.
Gutiérrez ha estat clar i directe: l’illa de Santa Clara mai no ha pertangut a Eibar. Aquesta afirmació talla de soca-rel una llegenda que ha perdurat segles. (Sí, a vegades la història és més tossuda del que sembla i la veritat ens sorprèn). Segons les seves investigacions, no hi ha cap documentació que pugui donar suport a la suposada permuta.
La història que tants han cregut és fascinant: es diu que durant la Guerra de la Convenció, cap a finals del segle XVIII, quan les tropes franceses van ocupar Donostia, els donostiarras van buscar ajuda a Eibar. Necessitaven armes desesperadament, però no tenien fons per pagar-les. La solució que la llegenda proposa és una cessió de la titularitat de l’illa de Santa Clara a Eibar com a forma de pagament, un intercanvi que hauria segellat un pacte històric.
No obstant això, Gutiérrez subratlla un error fonamental en aquesta narració tan estesa. L’absència de proves documentals és totalment definitiva; simplement, aquest pacte no va existir. L’únic que queda és el ressò d’una història ben construïda que ha arrelat profundament en l’imaginari col·lectiu (fins i tot quan no hi ha proves).
Em preocupa que molts bulos no són errors sense intenció, sinó tendències creades per provocar un determinat estat d’opinió.
El mapa ocult de les faules basques
Però el cas de Santa Clara és només la punta de l’iceberg en un mar de mites i dades esbiaixades que necessiten una solució urgent. L’historiador Jesús Gutiérrez ens ha obert els ulls a altres secrets ben guardats, o més ben dit, a altres errors que s’han propagat com la pólvora. Saber distingir el gra de la palla és un acte imprescindible.
Un altre dels grans errors col·lectius que Gutiérrez ha volgut aclarir té a veure amb un moment històric crucial: la proclamació de la Segona República a Eibar. És un fet històricament provat que Eibar va ser el primer municipi a proclamar-la. El secret no està en el ‘si’, sinó en el ‘quan’, ja que la creença popular diu que va ser un dia abans.
La realitat, però, és que va ser el mateix 14 d’abril de 1931, molt d’hora al matí, cap a dos quarts de set. Sí, van ser unes hores abans que a la resta del país, però el mateix dia, no pas el 13 d’abril. (Un petit matís que canvia la perspectiva d’un esdeveniment tan important). Aquest detall demostra com les petites desviacions poden alterar la percepció dels fets.
Fins i tot les institucions poden ser objecte de percepcions equivocades, que l’historiador no qualifica exactament de bulo, sinó d’un problema de definició. El Museu de la Indústria Armera d’Eibar, fundat el 1914 com a ‘Museo de Armas’, avui dia ofereix molt més que això. (El seu nom original pot ser enganyós si no s’actualitza la mentalitat). El seu contingut actual abraça tota la història industrial d’Eibar, incloent bicicletes, màquines de cosir i altres productes que demostren l’adaptació industrial del segle passat.
Qui s’hi acosti esperant només fusells, s’endurà una sorpresa agradable, descobrint un panorama molt més ampli i la solució a un passat industrial ric. Aquesta evolució demostra com les expectatives inicials poden quedar curtes davant la realitat. És una lliçó sobre com la informació evoluciona.
No podíem acabar sense el truc mediàtic que va sacsejar la comarca fa poc temps: la intel·ligència artificial que suposadament va declarar Eibar el cinquè poble més lleig d’Espanya. (Ja ens coneixem els titulars sensacionalistes, oi?). Gutiérrez és categòric: aquesta afirmació és totalment falsa. Aquest tipus de classificacions tenen un impacte viral innegable, però es creen amb un rigor gairebé inexistent, buscant més el clic que la veritat.
I l’últim error que va crear un enrenou mediàtic va ser el rumor d’aquest mateix estiu sobre uns joves que haurien saltat les tanques de les piscines d’Ipurua per banyar-se de nit. La premsa es va fer ressò d’una història que era, de nou, una farsa. El secret real era molt més innocent i emotiu. Només una nena de quatre anys, a qui li tocava obrir la piscina aquell dia, s’hi va ficar a l’aigua, sense cap incident nocturn ni transgressió.
El nostre escut definitiu contra la desinformació
Tots aquests casos són un clar senyal d’alarma: la necessitat de verificar els continguts que consumim diàriament és més imprescindible que mai. Avui dia, qualsevol pot dir qualsevol cosa, i les anomenades ‘pàgines fantasma’ abunden, difonent errors amb una facilitat sorprenent. El que més ens ha de preocupar és que molts d’aquests bulos no són simples equivocacions sense intenció, sinó tendències creades amb el propòsit de provocar un determinat estat d’opinió.
Entendre com funcionen aquestes narratives falses i el paper d’historiadors com Jesús Gutiérrez ens proporciona una solució definitiva per protegir-nos. La nostra capacitat de discerniment és el millor truc contra l’onada de desinformació, un acte de responsabilitat compartida. Al final, no és només qüestió d’història, sinó de futur i de la qualitat de la nostra informació, oi?
