Alguns secrets de la història, tot i el pas de mil·lennis, es neguen a quedar enterrats per sempre. Sota tones d’enderrocs i l’oblit del temps, l’art romà més espectacular ha tornat a la superfície per recordar-nos que el passat, de vegades, reviu amb una força inusitada. Estem parlant d’una troballa que no només atura el rellotge, sinó que el fa retrocedir gairebé dos mil·lennis.
I és que la notícia que ha saltat des de l’antiga ciutat de Cibira no és per a menys. Us imagineu desenterrar, peça a peça, una figura que va governar l’imperi més vast de l’Antiguitat? (Nosaltres tampoc, la veritat, és una autèntica bogeria). Prepareu-vos, perquè el que s’ha revelat ens canvia la perspectiva sobre l’art imperial a les províncies romanes.
La revelació definitiva ha arribat de la mà d’un equip d’arqueòlegs turcs, que han tornat la vida a l’estàtua monumental de l’emperador Hadrià, de ni més ni menys que 2,14 metres d’alçada, datada al voltant de l’any 130 d.C. Aquesta joia, juntament amb la de la seva esposa, l’emperadriu Sabina, ha emergit després de gairebé 1.950 anys sepultada sota una porta monumental de Cibira, a l’actual província de Burdur, al sud-oest d’Anatòlia.
Aquesta fita arqueològica no és fruit de la casualitat. Es basa en una excavació sistemàtica que la Universitat Mehmet Akif Ersoy de Burdur lidera des del 2006. En els darrers anys, el projecte s’ha centrat amb una obsessió gairebé obsessiva en una de les estructures més singulars de la ciutat: la Porta Monumental. És aquí on, entre blocs de marbre, s’ha descobert no només art romà d’altíssima qualitat, sinó una veritable instantània congelada de la catàstrofe que va engolir l’antiga urbs segles enrere.
Cibira: la ciutat oblidada que Roma va annexionar
Cibira, que va caure en mans romanes l’any 133 a.C., es va transformar en una ciutat de rellevància administrativa dins l’entramat imperial d’Anatòlia. La seva Porta Monumental, amb les seves característiques torres circulars i un pas central de tres arcs, no era una simple entrada; era un lloc dissenyat per impressionar i per proclamar el poder de Roma a qualsevol que s’hi endinsés des de la necròpolis.
Les excavacions en aquesta àrea, iniciades el 2025 (sí, sabem que sona a futur, però la font ho situa així, i nosaltres som fidels als fets), van trobar l’estructura reduïda a una pila caòtica de blocs despresos. Un treball ingent ha permès moure, classificar i catalogar al voltant de 2.500 blocs de pedra només en aquesta zona. El professor Şükrü Özüdoğru, director de les excavacions, calcula que encara es necessitarà almenys una temporada més per completar el desmuntatge abans de la restauració definitiva. (La paciència d’aquests experts és d’admirar, ho reconeixem).
Hadrià s’alça de nou: el misteri de la cuirassa
Enmig d’aquest laberint de marbre dispers va aparèixer la peça estrella: l’estàtua d’Hadrià. Esculpida amb marbre d’Afyon-İscehisar, la seva reconstrucció va ser possible gràcies a un fet afortunat: una cap-retrat gairebé intacta va sorgir entre els fragments. En comparar-la amb un tors armat trobat prèviament, es va poder recrear la figura gairebé per complet, un truc que va permetre a la història reconnectar amb el seu passat.
La sensació de veure aquestes figures emergir del silenci és comparable a obrir una càpsula del temps. Cada fragment és una paraula, i cada estàtua, un capítol sencer.
L’emperador es representa amb indumentària militar. A la seva cuirassa, s’hi distingeixen amb una claredat sorprenent els relleus d’un lleó i una àguila, símbols ancestrals de poder i protecció imperial que no deixen cap dubte sobre la seva majestat. Segons Özüdoğru, els trets facials confirmen la identitat d’Hadrià, convertint aquesta peça en un exemple valuosíssim, ja que les estàtues completes d’aquest emperador són relativament escasses a Anatòlia.
Els experts situen aquesta talla cap a l’any 130 d.C., en ple apogeu del seu regnat (117-138 d.C.). Una hipòtesi força plausible suggereix que la ciutat la va encarregar amb motiu d’una possible visita imperial, una pràctica habitual en aquells temps. Però, de moment, no existeix cap prova documental que certifiqui que Hadrià va arribar a trepitjar Cibira en persona. El poder, sovint, s’exercia fins i tot en absència física, un secret del control imperial.
Sabina i els altres rostres que van emergir
Al costat d’Hadrià, una segona figura va aparèixer, tot i que menys completa: la de la seva esposa, l’emperadriu Sabina. Aquesta estàtua conserva porcions significatives del cos, tot i que els arqueòlegs confien a localitzar-ne més fragments en futures campanyes. La seva presència al costat de la de l’emperador no és casual; ambdues formaven part del mateix programa escultòric, pensat per lluir a la part superior de la porta, com un diàleg silenciós entre governants de pedra.
Però la campanya de 2026 ha estat encara més generosa. Les excavacions han tret a la llum una tercera estàtua d’un altre emperador amb armadura, d’uns 1,86 metres, a més d’un cap masculí de 30 centímetres i una figura femenina el cos de la qual va aparèixer partit en dues seccions. En total, s’han recuperat vint fragments d’estàtues, un tresor que va molt més enllà de la imaginació inicial. Cibira, ja havia revelat anteriorment un bust del déu gregoegipci Serapis i una estàtua d’Asclepi, el déu grec de la medicina, demostrant la seva riquesa artística.
El terratrèmol que va enderrocar els déus de pedra
Per què van acabar aquestes figures fetes a trossos? La resposta més probable, segons l’equip d’Özüdoğru, és un terratrèmol devastador que va tenir lloc l’any 417 d.C. Aquest sisme hauria fet caure les estàtues des de l’altura de la porta, fragmentant-les contra el terra. Aquest instant de destrucció, paradoxalment, és el que ha permès conservar els seus preuats vestigis fins avui, protegits sota les capes d’enderrocs. Un gir del destí que ens ha permès un viatge al passat.
Un cop completada la seva restauració, aquestes quatre estàtues seran traslladades al Museu de Burdur, on s’exposaran al públic. Aquest tipus de descobertes canvia, d’una manera radical i imprescindible, la nostra manera d’imaginar com es vivia la presència del poder imperial a les províncies més allunyades de Roma. Ens mostra que encara queden capítols sencers de la història antiga a l’espera de ser desenterrats, just sota els nostres peus. Quin altre secret s’amaga esperant ser revelat?
