Durant dècades, la imatge que teníem dels neandertals ha estat esbiaixada, gairebé com si els observessin a través d’un ull de pany. Sempre ens hem centrat en les eines de pedra, en els seus ossos, en els restes de fogueres que ens parlaven d’una civilització. Però, què passaria si aquesta visió fos només una petita part d’un quadre molt més gran? I si el seu món ocult fos molt més ric i complex del que mai havíem imaginat?
Aquesta pregunta no és retòrica. Un descobriment sense precedents, fruit de dècades de treball incansable, està a punt de reescriure el que creiem saber sobre aquesta espècie humana que va habitar Europa fa milers d’anys. La seva vida quotidiana, les seves habilitats i la seva sofisticació tecnològica emergeixen d’entre les cendres, i la història és absolutament imprescindible per a nosaltres.
La revelació definitiva ens arriba des de l’Abric Romaní, un jaciment d’una importància capital situat a Capellades, a pocs quilòmetres de Barcelona. Allà, un equip multidisciplinari liderat per investigadors de l’IPHES-CERCA, sota la coordinació de Palmira Saladié, ha desenterrat el que ja és la mostra més gran mai obtinguda de restes de fusta neandertals. Els resultats, publicats a la prestigiosa revista Science Advances, són clars: els neandertals no només vivien de la pedra, sinó que eren autèntics mestres fusters.
La fusta que reescriu la història
Aquest estudi, que ha mobilitzat més de 1.000 investigadors al llarg de 40 anys d’excavacions, canvia radicalment la percepció que teníem dels neandertals. Les troballes de l’Abric Romaní, que abasten ocupacions humanes d’entre 62.000 i 40.000 anys d’antiguitat, han permès analitzar 597 restes de fusta procedents de 16 nivells arqueològics diferents. (Sí, nosaltres també estem al·lucinant amb la quantitat i la qualitat d’aquesta informació).
La raó d’aquesta conservació excepcional és un secret de la natura que, per fortuna, es va aliar amb la història. A l’Abric Romaní, el carbonat càlcic va recobrir els objectes de fusta. Quan la fusta es va descompondre amb el temps, va deixar darrere de si uns motlles perfectes de tosca carbonatada, una mena de “negatius” que han permès als experts estudiar amb una precisió inaudita les característiques histològiques del material original. Un truc geològic que ens obre una finestra al passat.
Aquesta conservació tan particular ens ha regalat una visió sense precedents de la vida quotidiana neandertal. Normalment, la fusta es desintegra i la informació que ens proporciona desapareix per sempre. Això ha provocat un biaix en la nostra comprensió de la seva tecnologia, ja que ens hem basat gairebé exclusivament en els materials que sí es conserven, com la pedra. Ara, gràcies a l’Abric Romaní, podem veure una part del seu món que sempre havia estat oculta.
La imatge que teníem dels neandertals estava incompleta. Ara sabem que la fusta era tan important com la pedra en el seu dia a dia.
Llances, recipients i un “pis pilot” neandertal
El que s’ha trobat no són només fragments, sinó evidències d’una tecnologia extraordinàriament diversa. Entre les peces més destacades hi ha dues llances de fusta de fins a 2,45 metres de longitud, dissenyades per a ser utilitzades probablement a curta distància. Aquestes llances, que amplien el reduït registre d’armes de fusta del Paleolític europeu, ens parlen d’una capacitat de planificació i fabricació molt avançada. Una d’elles es va trobar al costat de restes de cérvol i altres elements de fusta, suggerint un escenari d’activitats complexes.
Però la fusta no només servia per a la caça. Els neandertals utilitzaven l’escorça dels arbres per fer safates i recipients, i fabricaven elements estructurals per condicionar els espais on vivien. Això ha permès als investigadors reconstruir no només què feien, sinó també com organitzaven el seu espai, gestionaven el foc i els recursos. Palmira Saladié ho anomena gairebé un “pis pilot neandertal”, una imatge que ens ajuda a visualitzar la solució de moltes de les seves necessitats bàsiques i avançades.
Aquesta quantitat de dades ha permès al grup d’investigadors, en el qual han participat universitats com la de Barcelona, la UNED o la Universitat Autònoma de Madrid, anar molt més enllà. Ens han revelat una societat que dominava un material tan versàtil com la fusta, cosa que ens porta a qüestionar l’error de considerar-los menys desenvolupats o menys intel·ligents que els nostres avantpassats directes. La seva adaptació a l’entorn era, sens dubte, una de les seves grans fortaleses.
Més enllà de la pedra: una mirada al nostre passat comú
Aquests descobriments ens conviden a fer una connexió amb altres tendències recents en l’arqueologia, que ja apuntaven a la sofisticació dels neandertals. Cada nova evidència, des de l’art rupestre fins a l’ús de joies, destrueix la vella idea de “l’home de Neandertal” com una criatura tosca i poc intel·ligent. Aquesta nova prova del domini de la fusta és una peça més d’un trencaclosques que ens revela una espècie plena de recursos, amb una cultura material complexa.
Com diu la mateixa Palmira Saladié, aquest treball era un “compte pendent” que tenien des de feia molts anys. El fet de poder reunir i analitzar tot el conjunt de fustes de l’Abric Romaní de manera global ha fet que la imatge que tenim d’ells “canviï bastant”. I és que, a mesura que la ciència avança, ens adonem que el passat sempre ens guarda sorpreses i que les veritats absolutes no ho són tant.
Entendre la vida d’aquests humans arcaics, la seva capacitat tecnològica i la seva organització és imprescindible per comprendre la nostra pròpia evolució. Aquest estudi no és només una fita científica, sinó una oportunitat per desfer l’error de la simplificació històrica. (I sí, el nostre coneixement del passat és un tresor que hem de protegir).
La ciència, com la vida, no s’atura. Palmira Saladié recorda que cada resposta obre nous interrogants. Per exemple, entre les troballes hi ha un objecte similar a una maça, modelat deliberadament, però amb un propòsit encara desconegut: era una eina de caça, un instrument de percussió o tenia un significat simbòlic? Potser caldran altres 40 anys per esbrinar-ho, però una cosa és clara: aquesta història amb els neandertals està lluny de finalitzar. No et sembla fascinant?
