Durant segles, hem cregut que el llenguatge complex era el nostre superpoder, la línia definitiva que ens separava de la resta del regne animal. La capacitat de construir frases, de jugar amb la sintaxi, semblava una característica purament humana, innegociable. Però, si us dic que aquesta idea podria ser un error monumental?
Una investigació recent ha sacsejat les bases del que enteníem per comunicació, revelant un secret ocult en llocs inesperats. (Sí, nosaltres també al·lucinem). Un patró lingüístic sorprenent, fins ara considerat exclusivament humà, s’ha detectat en tres espècies de primats, obligant-nos a reescriure una part fonamental de la història de l’evolució.
Els protagonistes d’aquesta revelació són tres noms que ens faran replantejar-ho tot: els bonobos (Pan paniscus), els titís comuns (Callithrix jacchus) i els còlobs oliva (Procolobus verus). Aquests primats, amb llinatges evolutivament separats per milions d’anys, mostren en les seves crides patrons compatibles amb una gramàtica recursiva complexa. Aquesta és la clau que desdibuixa una de les fronteres més antigues de la ciència.
Aquesta troballa imprescindible no significa, però, que aquests animals parlin com nosaltres o que formin frases conscients amb subjecte, verb i predicat. La solució, o més aviat la sorpresa, és molt més profunda: l’ordre d’algunes de les seves vocalitzacions encaixa millor amb models capaços de representar estructures jeràrquiques i anidades que amb simples cadenes lineals de sons. És la sintaxi, la manera com s’estructura la informació, allò que ens ha de deixar sense alè.
La frontera del llenguatge es difumina
El treball, encara en fase de preprint i pendent de revisió per parells, és fruit de l’esforç d’un equip de científics liderat per Remo Nitschke, de la Universitat de Zúric. Ells van analitzar seqüències vocals d’aquestes espècies utilitzant dues famílies de models matemàtics, dissenyats per representar formes diferents de gramàtica, i el que van trobar és un autèntic viral.
Un dels models assumia que cada element depenia principalment del que apareixia abans o després en una seqüència lineal. Un patró relativament senzill, comparable a seguir una filera de fitxes. Aquesta mena de regularitats ja s’havien documentat en altres sistemes de comunicació animal. La novetat, la veritable revelació, va arribar amb el segon model.
La meva primera reacció va ser de fascinació: aquest descobriment ens obliga a mirar el regne animal amb uns ulls completament nous. La intel·ligència no és exclusiva dels humans, i la complexitat va més enllà de la nostra comprensió actual.
El segon model introduïa una diferència crucial: permetia que existissin unitats dins d’unitats, relacions jeràrquiques i estructures anidades. És a dir, no es limitava a preguntar quin so seguia un altre, sinó que contemplava agrupacions internes capaces de relacionar-se amb conjunts més grans. En lingüística formal, aquesta capacitat se situa per sobre de les anomenades gramàtiques regulars i entra en el territori de les gramàtiques supraregulars.
El secret amagat en les seves vocalitzacions
I aquí apareix la dada que canvia el tauler de joc: en les tres espècies estudiades, algunes seqüències vocals van ser explicades millor per aquest segon tipus d’arquitectura. Segons els investigadors, és la primera evidència que crides produïdes espontàniament per animals poden ajustar-se a gramàtiques recursives supraregulars. Aquest és el truc que la natura ens tenia guardat, el que ens fa preguntar què més ignorem.
Però hi ha un detall encara més desconcertant i que té la capacitat de generar un debat viral. El patró no va aparèixer únicament en bonobos, un dels nostres parents vius més pròxims, sinó també en titís i còlobs, primats separats entre si per llargs trams d’història evolutiva. Això obre almenys dues possibilitats igualment fascinants: que capacitats computacionals d’aquest tipus tinguin arrels molt antigues o que hagin evolucionat de manera independent en diferents llinatges. En qualsevol dels dos casos, la nostra visió antropocèntrica del llenguatge rep un cop dur.
La paraula “gramàtica” pot induir a imaginar un bonobo construint equivalents animals de les nostres oracions, però l’estudi no demostra res semblant. Els investigadors desconeixen en gran mesura el significat precís de moltes de les unitats vocals analitzades, per la qual cosa el seu treball se centra en l’estructura estadística de les seqüències, no en traduir-les. La diferència és fonamental: una seqüència pot tenir una organització jeràrquica sense funcionar necessàriament com una frase carregada de significat. Els mateixos autors contemplen que alguns patrons puguin semblar-se més a l’estructura formal de la música o del cant animal que a la sintaxi semàntica d’una llengua humana, però el seu nivell de complexitat és innegable.
Més enllà de les paraules: la sintaxi profunda
Per confirmar que el seu mètode era capaç de distingir ambdues arquitectures, l’equip el va provar primer amb mostres humanes. Van comparar quina mena de gramàtica predeia millor les seqüències observades. Després van aplicar el mateix plantejament als repertoris dels tres primats, i aquesta comparació és la que va portar a identificar components supraregulars. Aquest és el mètode definitiu per desxifrar aquests secrets.
Aquest descobriment encaixa, a més, amb una transformació més àmplia de la nostra visió de la comunicació animal. El 2023, un estudi amb ximpanzés salvatges publicat a Nature Communications va trobar combinacions de crides amb propietats semblants a estructures composicionals: determinades vocalitzacions juntes provocaven respostes diferents i aparentment relacionades amb el significat dels seus components.
Altres treballs recents han anat més lluny amb els bonobos, tot i que no sense controvèrsia. Un influent estudi del 2025 va proposar que diverses combinacions vocals d’aquests simis mostraven composicionalitat comparable en certs aspectes a la humana. Tanmateix, un reanàlisi publicat el 2026 va qüestionar aquesta conclusió en detectar possibles problemes estadístics i no va trobar evidència significativa amb un procediment alternatiu. La frontera, per tant, es mou, però no desapareix completament, més aviat es difumina en una boira intrigant.
El que està emergint no és una demostració que els primats posseeixin llenguatge humà, sinó un mapa cada vegada més complex de capacitats que abans es consideraven exclusivament nostres. Aquestes investigacions, com la que ens ocupa, ens adverteixen que la nostra autoproclamada singularitat lingüística podria estar fonamentada en un error d’observació. La ciència avança, i amb ella, la comprensió del món que ens envolta.
És moment de reformular la pregunta: si la sintaxi complexa no va néixer exclusivament amb nosaltres, què va passar realment en l’evolució per convertir els sons dels nostres avantpassats en el llenguatge que coneixem? Aquesta és una pregunta incòmodament fascinant, i la seva solució potser es troba en entendre millor els nostres cosins primats. Estem preparats per al que trobarem?
