Hi ha misteris que semblen dissenyats per quedar congelats en el temps, sota capes de gel i llegendes. Històries que ens recorden la fragilitat humana davant la immensitat de la natura salvatge i la crueltat de l’exploració polar. Però de vegades, la ciència irromp per reescriure el passat, obrint portes que portaven més d’un segle i mig tancades. I avui, hem de parlar d’una d’aquestes històries, perquè s’ha resolt un dels enigmes més persistents de l’exploració àrtica.
Durant gairebé 170 anys, el destí d’un dels oficials de la fatídica expedició Franklin ha estat un trencaclosques sense encaix, un fantasma sense nom. Conflictes entre documents, testimonis i la realitat d’unes restes òssies van convertir la seva identitat en un dels grans secrets ocults de la història. Un autèntic error que ha arribat a la seva solució definitiva.
La revelació és contundent: l’ADN mitocondrial ha parlat. Harry Peglar, capità del gàbia de proa de l’HMS Terror, és l’home el cos del qual va ser trobat a la costa de l’illa del Rei Guillem. Una identificació que no només posa nom a unes restes, sinó que també corregeix una contradicció històrica que ha obsessionat arqueòlegs i historiadors durant dècades.
El misteri congelat de l’expedició Franklin
Per entendre la magnitud d’aquesta identificació, hem de retrocedir fins al 1845. L’Expedició Franklin, a bord de l’HMS Erebus i l’HMS Terror, va partir d’Anglaterra amb un objectiu ambiciós: completar el Pas del Nord-oest. Una ruta marítima a través de l’Àrtic canadenc que prometia una revolució comercial. Però el que va començar com una epopeia, es va convertir en una de les majors tragèdies de l’exploració polar.
Dels 129 homes que van continuar el viatge des de Groenlàndia, cap va tornar. Els vaixells van quedar atrapats pel gel el 1846, i el 1848, els 105 supervivents van intentar una marxa desesperada cap al sud. Cap ho va aconseguir. La història de Franklin és un testimoni fosc de la persistència i el sacrifici, un relat que va captivar la imaginació col·lectiva i que ha estat objecte de novel·les i sèries d’èxit, com “The Terror”.
El descobriment d’aquest misteri ha estat una prova que la història encara té moltes capes per desvetllar. I sí, ens emociona pensar que som part d’aquesta revelació.
El 1859, una partida de recerca va trobar un esquelet a l’illa del Rei Guillem. Al costat, els anomenats Peglar Papers, que apuntaven directament a Harry Peglar. La identificació semblava clara, però hi havia una anomalia que va mantenir la investigació en suspens durant 167 anys: la roba. L’esquelet vestia indumentària d’un majordom o servent d’oficial, no d’un home del rang de Peglar. Què va passar? Els documents van ser transportats per una altra persona? Aquest era el secret ocult, el gran trencaclosques que calia resoldre.
La màgia de l’ADN per resoldre un enigma històric
La solució va arribar el 2026, gràcies a un estudi publicat a la revista Polar Record per Douglas R. Stenton i el seu equip. Van utilitzar una cadena d’evidències convergents, però la peça clau va ser l’ADN mitocondrial. Aquest material genètic, heretat per línia materna, és especialment útil en restes antigues perquè cada cèl·lula en conté moltes còpies, augmentant la probabilitat de recuperar una seqüència llegible.
Els investigadors van extreure ADN dels ossos i van comparar el perfil amb el de descendents vius de Harry Peglar, localitzats gràcies a una exhaustiva investigació genealògica. El resultat va ser clar: distància genètica zero. Una coincidència perfecta. Per si quedaven dubtes, van comparar mostres de descendents de possibles servents d’oficial, l’alternativa suggerida per la vestimenta. En cap d’aquests casos hi va haver coincidència. La identitat definitiva era, sens dubte, Harry Peglar.
Aquesta troballa és un testimoni de la potent combinació de ciència i història. L’ADN, la genealogia, el context arqueològic del descobriment i els arxius navals s’entrellacen per donar una resposta irrefutable. És un avenç imprescindible que ens permet connectar amb aquells que van viure i van morir en condicions extremes, donant-los finalment un nom i un lloc en la història.
No és un cas aïllat: la ciència reescriu el passat
La identificació de Harry Peglar no és l’única victòria de la ciència moderna en els misteris de l’Expedició Franklin. Un segon estudi, també publicat el 2026, aquesta vegada a Journal of Archaeological Science: Reports, va posar nom a tres mariners més de l’HMS Erebus: William Orren, David Young i John Bridgens. Això eleva a sis el nombre total de membres de l’expedició identificats mitjançant ADN, sumant-se a John Gregory (2021) i James Fitzjames (2024).
El nivell de detall tècnic és fascinant. A Bridgens se’l va identificar a partir d’un molar i un fragment d’húmer; a Orren, amb un fragment d’húmer. En aquests casos, l’ADN mitocondrial va ser clau. Per a David Young, es va recórrer al cromosoma Y (heretat per línia paterna), a partir d’un molar mandibular. Tots amb coincidència total amb els seus descendents. És la prova que el nostre passat està més viu que mai, i que els secrets més ben guardats de la història tenen data de caducitat.
Per a nosaltres, és evident que el coneixement del nostre passat és un tresor que cal desenterrar. Aquesta investigació no només identifica un oficial, sinó que ens dona una solució a un enigma que durava generacions.
Malgrat la precisió d’aquestes tècniques, els científics sempre ens recorden la importància d’abordar-les amb ètica. L’ADN és una eina poderosa, però no absoluta. Sempre ha d’anar de la mà de l’arqueologia, l’osteologia i els arxius històrics. I, per descomptat, cal respectar la intimitat dels descendents vius, la seva informació genètica i el vincle amb les comunitats que habiten aquests territoris històrics. És un camp que ens obliga a ser curosos, però els resultats són, sense cap mena de dubte, imprescindibles.
Aquesta nova identificació de Harry Peglar és un cop de puny a la taula de la història. Un recordatori que, fins i tot en les tragèdies més remotes, hi ha la possibilitat de trobar respostes. La ciència avança, i amb ella, la nostra capacitat de donar sentit a vides que, fins ara, eren només una estadística en un relat de desventura. Sembla que els secrets de l’Àrtic tenen els dies comptats, oi?
