Victor Salinas Perez (Terrassa, 1971), veí de Ca n’Anglada, ha presentat el llibre “Lo que sueñan los monstruos” (per l’editorial terrassenca OmniaBooks, 2021). No és la primera novel·la que publica aquest autònom del ram del metall, que es va estrenar el 2019 amb “Ángeles de papel”. Malgrat que dins del sector literari comença a obrir-se pas, per aquest egarenc escriure continua sent un “hobbie”. Món Terrassa ha conversat amb ell per saber com es planteja aquest nou repte i què l’ha motivat a treure un nou llibre, el qual ja es pot adquirir per Amazon o a qualsevol llibreria per encàrrec.

Ens fa una petita sinopsi de “Lo que sueñas los monstruos”?

La novel·la està ambientada aquí, a Terrassa, a la dècada dels 80. Tracta de la vida de dues germanes, Timanfaya, la gran, i Abi, la petita. Aquesta última pateix una agressió sexual de la qual li costa molt recuperar-se. El sentiment de culpa de Timanfaya, per no haver pogut protegir la seva germana petita, i al creure que ni la justícia ni les autoritats han fet el possible perquè els culpables ho paguin, inicia una recerca dels agressors per impartir-los la seva particular vengança.

A qui creu que pot anar dirigida a aquesta novel·la?

Qualificaria la novel·la per al públic adult, almenys per a majors de 16 anys. I l’encapçala una dedicatòria a la dona. La meva primera publicació va tenir millor acollida entre el públic femení que el masculí, segurament perquè les dones són més i millor lectores. D’aquí va sorgir la necessitat de que si algun dia em decidia a treure una segona novel·la, estaria protagonitzada per dones.

I què hi trobarà el lector/a?

Drama, suspens, investigació… la podríem definir com un thriller amb tons de terror psicològic. La història tacta sobre les agressions sexuals en grup, un tema que desgraciadament va a més, com ho demostren les estadístiques. En ser un tema delicat he intentat tractar-lo amb el màxim de respecte possible, evitant la morbositat. Crec que el lector hi trobarà reflexions dels personatges que considero interessants, com per exemple, si el codi penal és prou dur en aquests casos o si es prenen totes les mesures necessàries per evitar que passin aquestes desgràcies. També m’agradaria que les dones que llegissin aquest llibre poguessin sentir-se identificades amb la protagonista principal, la Timanfaya.

Per què ha decidit ambientar-la a Terrassa?

“Ángeles de papel” estava ambientada a Nova York, molt lluny d’aquí. Potser perquè vaig començar a escriure-la quan m’estava recuperant d’un infart que havia patit el 2018, i la meva ment necessitava marxar, veure altres cares i paisatges, allunyar-se d’aquí. En aquesta segona novel·la, un cop ja estic recuperat, sí que em venia de gust ambientar-la a la meva ciutat, a Terrassa, on he nascut, criat i a la que estimo tant. A més, he comptat amb l’avantatge que en ubicar-la en localitzacions properes, he pogut pensar i escriure les escenes en llocs reals.

Com ha estat el procés de creació? Tenia clar de bon inici de què aniria i qui la protagonitzaria?

Des que vaig començar a escriure-la fins que ha vist la llum han passat uns 18 mesos, aproximadament. Al contrari de l’anterior novel·la, en què va haver-hi molta improvisació i vaig canviar sobre la marxa força coses del guió original, en aquesta ho tenia tot bastant clar des de l’inici: trama, localitzacions, personatges, desenllaç… Ho tenia estructurat en un 90%. Clar que, molts cops, a mesura que la història va avançant, és la pròpia trama o els mateixos personatges els que et van marcant o desviant una mica del camí senyalat.

“Ángeles de papel”, tenia un fort component autobiogràfic. En aquesta segona novel·la, hi ha alguna experiència personal de Victor Salinas plasmada?

Un dels personatges secundaris pateix una cardiopatia, “casualment” la mateixa que he patit jo. Però només compartim aquest tret, en tota la resta som molt diferents. He creat aquest personatge no per vanitat ni per afany de protagonisme, si fos el cas, l’hauria convertit en el protagonista principal. Ho he fet perquè conec de primera mà com se sent, pel que està passant, les seves preocupacions, la seva lluita i els seus temors… Crec que parlar d’una cosa que es coneix a la perfecció enriqueix molt la història.

Hi ha prevista alguna presentació oficial?

La primera novel·la vaig poder presentar-la, de la mà d’OmniaBooks, a la Biblioteca Central de Terrassa. Però aleshores no hi havia la Covid. Ara, l’estem ajornant pel tema de les restriccions. Espero poder-la fer tant aviat com sigui possible.

Amb ja una novel·la publicada, com s’ha sentit en aquesta segona?

Quan publiques alguna cosa sempre esperes un gran recorregut i que tingui certa repercussió, però és molt difícil. Crec que, o tens una bona dosis de sort o inverteixes molts recursos en promocions, i tot i així, això tampoc en garanteix res. Després de publicar “Ángeles de papel”, sincerament, vaig pensar que seria la primera i l’última. Sense una dedicació completa a escriure, és molt difícil. He tingut la mala sort d’estar molt temps a casa, recuperant-me, i haver tingut molt temps per escriure. Tot i així, absorbeix molt. És temps que has de treure de la televisió, de la vida social, etc.

Però ha estat més fàcil?

Sí, podríem dir que ha estat més “fàcil”, sobretot per l’experiència que vas guanyant, no només a l’hora d’escriure, també en el tema de corregir, d’estructurar, de confiar en tu mateix i les teves possibilitats. La primera vegada que publiques, t’endinses en un món desconegut. Ara, ja hi estic més familiaritzat, i hi ha temes que no t’espanten tant.

I ja se sent escriptor?

Sí que m’en sento. Em sento escriptor perquè escric, i tot aquell que escriu, ha i s’ha de sentir escriptor. Com aquell que juga al futbol s’ha de sentir futbolista. Sempre dic que jugar al Madrid o al Barça no et fa més futbolista que jugar al Terrassa FC. Et farà més ric, però no més futbolista. Doncs amb l’escriptura és igual.

Nou comentari