Em produeix una forta tristor veure que els 30 anys de l ‘adéu de na Montserrat Roig han passat desapercebuts per a molts mitjans. Es van complir el proppassat dia 10. Un cop jubilat, projecto el meu “hobby” periodístic altruistament. Igual que molts infants idealitzen el
seu somni futboler en la figura d ‘en Messi, Maradona, Cristiano o
Iniesta, també jo trio aquesta autora com a ídol. Sense oblidar els
noms d ́en Llorenç Gomis, Carles Sentís o Iñaki Gabilondo.


Confesso que hauria enyorat desenvolupar els meus anys laborals
en aquest sector. No va ésser possible. Llavors, vaig fer per tal que
m ‘agradés la feina en una caixa d ‘estalvis…Amb el desencís
d’assistir al seu esfondrament per causes prou dubtoses. Altres cops
he defugit l ‘exclusiva raó de la mala gestió de riscos immobiliaris per
a afegir-hi l ‘enveja d ‘uns dirigents polítics que van voler beneficiar les
grans famílies bancàries del país.


Reprenent la seva figura i obra, la trobo una dona amb coratge. Va
pretendre canviar el nostre món amb la paraula. Volia fer realitat un
munt de somnis. Destaco especialment el seu ferm compromís amb
el catalanisme, els drets de la dona i la lluita antifranquista. Quina
llàstima, però, que es morís tan jove, als 45 anys, per culpa d ́un
càncer de mama!

Del seu perfil biogràfic, voldria destacar sobretot tres punts:


 va ésser redactora de la “Gran Enciclopèdia Catalana”.
 també cal situar-la com a participant a la famosa “Caputxinada”
de fa 55 anys.
 les seves col-laboracions periòdiques als diaris “El País” i
“Tele.Exprés”, la revista “Serra d ́Or” i el canal català de TVE.
Amb tan sols 25 anys, ja havia guanyat el premi “Víctor Català”, amb

el recull de contes “Molta roba i poc sabó”. Alló la decidí a endinsar-
se al món literari, que compaginava amb col·laboracions en premsa.

He triat un títol un pèl original, coincident amb el d ́una de les seves
obres. En ella, deixant-se guiar per un estol de signes i un cert alè
líric, dibuixa les dificultats d ́un personatge (“l ́Espardenya”) que
descobreix el món real. Ho fa després d ́una infantesa i adolescència
viscudes dessota l ́embolcall soterrat d ́una certa ficció protectora.

Justament aquest concepte ve a ésser la força que li fa sentir la veu
interior i harmònica que tots duem a dins.


Des d ́aquest entorn, trio 3 dels seus pensaments que emfatitzen i
claven conceptes vitals tremendament vàlids. Com ara “·els
adolescents tenen coses a dir, però n ́han perdut els mots / la cultura
és l ́opció política més revolucionària a llarg termini / cada dia, cada
minut algú se ́n va i, amb ell, ho fa una part del món”.


En un ambient social summament tecnològic, el valor de la paraula
(dit altrament, la veu) comporta la penyora d ́un compromís i l ́escalf
envers una persona a la que volem ajudar. Dos moments puntuals on
na Montserrat Roig esdevingué un mirall i un guiatge que marca el
viarany correcte en tot moment.


Torno a insistir –de bell nou– en la necessitat de replantejar-nos les
nostres relacions socials. La pandèmia ens convida a establir nexes
d ́unió i ajut, projectant-los a sectors menys afavorits. Àdhuc en risc
d ́exclusió social. Malgrat repetir-me en conceptes d ́algun article
anterior, ho entenc com a prioritari. Per tot plegat, tanco l ́article amb
un altre títol: “si em necessites, xiula! ” Correspon a un llibre que la
nostra autora va dedicar a na Isabel-Clara Simó… I que jo faig servir
moltes vegades quan li dic –a algun amic– que disposi de mi quan
es vegi obligat a reclamar algun cop de mà.
Convido aquells que mai no han llegit res de na Montserrat Roig que
no s ́ho repensin. Restaran embadalits. Els hi ho asseguro.
……………………………………………………………………………..
Josep Ballbè i Urrit.

Nou comentari