La ballarina i coreògrafa valenciana Sol Picó (Alcoi, 1967) resident a Barcelona és una artista indomable que no ha parat durant tota la seva carrera de subvertir les regles de la dansa amb el seu flamenc amb puntes. Ara, apropant-se a la seixantena, recapitula i confronta la resistència del seu cos a unes altres sis ballarines de menys de trenta anys a La Cordero i el seu exèrcit. És la culminació d’una trilogia, precedida per Titanas (2022) i Lastre (2024), que es va començar a rodar ara fa nou mesos en representacions puntuals i que aquesta setmana agafa la forma definitiva, primer a Viladecans aquest divendres i diumenge a les 18 h al Teatre Principal de Terrassa, com a veritable estrena abans no aterri a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya el 13, 14 i 15 de març.
També suposa l’obertura de la programació de Terrassa Arts Escèniques i Música del primer semestre a les sales municipals. Precisament, aquest és un dels quatre espectacles de dansa, que entren dins un abonament especial (juntament amb POP, We Are Not a Ghost i Lake Machine). En conversa telefònica a principis de setmana, Sol Picó des de Viladecans ens explicava la gènesi, progressió i deflagració d’aquesta peça que es presenta com a una convulsió generacional.
Esteu en ple assaig de l’espectacle?
Ara estem de residència al Teatre de Viladecans. És un espectacle que s’està fent una mica a fases. Avui en dia, és molt difícil estar molts mesos com abans. Vam començar a l’abril del 2025. Vam fer ja una prèvia a Màlaga, després una altra a Castelló i a la Fira de la Mediterrània a Manresa, a l’octubre passat. A Viladecans la farem el divendres i, just després, Terrassa. A poc a poc per acostar-nos al Nacional.
Aquesta és la tercera peça d’una trilogia, Soroll, vanitat i alcohol. Què es veurà en aquesta tercera part La Cordero i el seu exèrcit?
És com arribar a un final per aconseguir una transformació i fer un reinici d’alguna cosa. Està concebut com un espectacle bastant delirant, com una catarsi. Hi ha una inspiració en el món de l’apocalipsi, en el sentit de destrucció, però destrucció per un nou començament… És bastant evident que una artista que es dedica al cos durant tota la seva vida, a treballar i expressar-se amb el cos, arriba un moment en què aquest cos ha de canviar. Ha de transformar-se i anar cap a un altre lloc. És lliurar aquesta batalla. Perquè jo ara estic vivint una batalla. Aquest és un espectacle molt personal. I, per això, hi ha un exèrcit. A Terrassa serem sis i jo. Perquè l’espectacle són quatre o sis noies, depenent de l’espai. Hi ha un acompanyament com a genets de l’apocalipsi. En aquest cas, les egües de l’apocalipsi, les meves egües. Són ballarines de menys de trenta anys, i anem a compartir aquest final o aquest inici. Perquè elles xuclen de mi i jo xuclo d’elles. M’acompanyen en aquesta batalla, en aquesta guerra.
Per què et fas dir La Cordero?
La Cordero és l’animal fràgil i vulnerable, una simbologia bastant important de l’apocalipsi. És una mica com em sento jo, amb aquesta fragilitat, aquesta vulnerabilitat. Però que després es converteix en el corder de Crist. En una cosa que renaix i que va agafant una força. La imatge del corder és molt bíblica. I, sobretot, per mi és una imatge de sacrifici. Perquè jo sempre tinc la sensació que estem en un constant sacrifici, en una constant lluita. Aquesta vegada és encara molt més cruenta. I el corder em dona tota aquesta simbologia i aquest imaginari.
Perquè creus que a partir d’ara no podràs fer un teatre tan físic…
Parlo molt de transformació, i en cap moment de retirada. En cap moment apareix la paraula. Per això, parlem molt de catarsi, perquè és una cosa que està a dintre i ha d’autodestruir-se per començar de nou. Ho extrapolem a aquesta espècie de món apocalíptic que estem visquem. I que, cada dia que passa, és més bèstia. Que pareix que ha d’arrasar-se per començar-ne un de nou, perquè aquest que estem vivint és una bogeria. S’extrapola cap a fora i, per supòs, és un sentiment que estic segura que tothom arriba un moment a la seva vida que pot pensar-ho. No només amb el cos, amb tot. Té alguna cosa d’edatisme.
És un work in progress el que es veurà a Terrassa? L’esteu fent evolucionar en funció també dels vostres cossos?
Un espectacle, i aquest no està tancat, està en constant evolució. I jo, en concret, sempre estic donant portes obertes. Aquest espectacle s’ha fet amb quatre egües, que ara són sis. I tot això genera una altra transformació, perquè hi ha dos cossos més que aporten tota la seva força, la seva energia, el seu món. L’espectacle a Viladecans no serà igual que el de Terrassa, el de Terrassa no serà igual que el d’Alcoi o el de Girona. Va en constant evolució. I, òbviament, en un moment donat es tanca. Però el cos va canviant, és una evolució constant.
Quins són els altres dos espectacles de la trilogia?
El primer va ser Titanas, que ja va començar en aquesta línia. Va ser un encàrrec del Palau de les Arts de València. Vaig buscar dues ballarines coreògrafes. Que tenien la seva pròpia companyia i el seu propi recorregut. Ballarines més grans de cinquanta anys, amb les quals poguera compartir aquesta pregunta: com ho vius tu? El Titanas eren les tres dones coreògrafes que s’enfronten a la pregunta ‘Com pugem a un escenari amb aquesta edat?’ La ballarina sueca (Charlotta Öfverholmera) més gran que jo, de seixanta anys. I l’altra, la catalana (Natsuki), però que havia desenvolupat tota la seva vida a França, que en tenia dos menys que jo. Estàvem en el mateix moment vital. Un moment de canvi, però encara hi estàvem entrant. Després d’aquell espectacle, en va sortir Lastre, de trenta minuts, més petit. On agafo el meu solo a Titanas i el desenvolupo cap a la transformació. I, ara aquí, rebenta tot. Ve la catarsi absoluta, el deliri total. És un espectacle que té una força extra, perquè hi ha sis dones i perquè generem tota aquesta energia absolutament desbordada.
I, després, hi ha un treball important amb les puntes, que això no ho he fet amb els altres. Poso les puntes a les ballarines, òbviament diferent del que es pot entendre per una punta de clàssic. I hi ha tot un treball físic, hi ha una evolució. A Titanas hi havia tres coreògrafes, i cadascuna tenia el seu món. A Lastre, elles m’acompanyen, però és una peça curta. Com l’inici d’aquesta transformació. I, aquí, realment faig un traspàs del meu moviment. Faig un traspàs del meu cos, de la manera com es mou, posant-lo en els seus cossos, que són cossos que no tenen res a veure amb el meu. Entre altres coses, perquè tinc quasi trenta anys més que elles. Hi ha tota aquesta idea de compartir. Inclús elles, a vegades, m’emprenyen, em putegen. Però, al final, estan amb mi. Per desvelar-ho una miqueta, estan dintre del meu cap. És tot el que m’agradaria, no m’agradaria…
És allò que dius de “perdonar-me tot el que no vaig fer, per les coses que ja no faré, i aprendre a assumir-ho sense càstig”…
Sobretot, perdonar-se un mateix.
Què entens per massa soroll, massa vanitat, massa alcohol, com a lema?
Són coses que t’acompanyen a la vida: hi ha molt soroll, crec que la vanitat està molt present. És una cosa que sempre me la intento treballar, però hi és. M’agradi o no. I l’alcohol és perquè som d’un món bastant del rock and roll. Amb això no tinc cap problema, de moment, en absolut. L’alcohol és com el rock and roll. Jo vinc d’una generació que ha sigut molt destroyer.
Punk?
Sí, molt punky. Jo encara tinc aquest puntet punky…
I no el vols perdre...
En absolut, perquè forma part de la meua essència. No és que el busqui, dient vaig a fer una cosa punk. Mai en la vida m’he plantejat això. De fet, jo m’he posat a sobre d’un escenari i hi ha gent que ha vingut i ha dit: què punky! Tampoc és que ho siga, però hi ha una petita transgressió. Estèticament, també sempre hi ha alguna cosa que grinyola…
Què ens pots dir de la dramatúrgia de l’italià resident a Barcelona Roberto Fratini?
El Fratini ja m’ha acompanyat en algunes dramatúrgies. Ha fet gairebé tots els textos. L’últim que recito, l’hem treballat juntament, però els altres són seus. És un dinamitador, el Fratini a mi em dinamita. Ve a un assaig i diu el que pensa. I jo, pam, se m’ocorren deu escenes més! És molt interessant la manera que té de generar aquesta dramatúrgia. Res ha de tenir cap sentit, però a mi em dona el meu discurs i me l’aclareix molt. Es posa a parlar i escoltar-lo és meravellós. Té una cultura, una manera d’expressar les coses des d’un lloc. És un gran coneixedor del món del cos, i hi ha molt poca gent que puga reunir totes aquestes coses, la dramatúrgia, el discurs intern, el cos…
I a nivell de música, què proposa Josep Tutusaus?
Al Tutu jo no el coneixia de res. Em van demanar una performance, i els vaig dir de buscar un músic que compongués i que també toqués algun instrument acústic, de vent. I ell és trombonista. Vam trobar una església en un poble perdut de l’Empordà, i vam fer una improvisació preciosa. Vaig pensar que ell era el meu músic! La seva és una música que acompanya l’espectacle, té tocs electrònics, molt també instrumental. Hi ha bastant soroll, la veritat. Ens ha acabat sortint una mica sorollós, però acompanya aquest espectacle. La música és una cosa que, a mi, em costa molt tancar. I també està en costant evolució. Que la dansa no vagi per un lloc i la música per un altre, sinó que hi hagi un acompanyament molt integrat.
Com vas escollir el càsting de les teves acompanyants, aquestes noies tan joves?
Vaig fer proves, algunes ja les coneixia. N’hi ha una, l’Ana F. Melero, que és una sevillana meravellosa. Havia fet ja un parell d’espectacles amb mi, el Macaron Power (2023) i, després, el Carrer 024 (2024), amb què vam celebrar els trenta anys de la companyia. I ja vaig veure que era esperit Sol Picó a tope! Després, hi ha la Marta Santacatelina, que és alcoiana com jo. I les altres (Julia Kaysser, Mireia Varón, Júlia Estadella i Amanda Rubio), les he anat coneixent amb càstings, gent que ha anat passant pel meu espai barceloní de La Piconera. És important, d’una banda, que hi hagi una bona tècnica, perquè si no no pots pujar a ballar sobre les puntes. Però, després, hi ha d’haver un esperit concret, el que elles em donen a sobre de l’escenari.
Després del Teatre Nacional de Catalunya al març, teniu ja una agenda amb aquest espectacle per molt temps?
Avui en dia, el tema de les agendes després de les estrenes ha canviat. Tenim quatre o cinc dates. Anem als Teatros del Canal de Madrid, fem altres bolos per Catalunya. Però una vegada s’estreni al Nacional, ve tot el món internacional i a veure què passa. Ja hi ha algunes veus… Perquè Lastre ara surt a l’internacional. Aquest estiu, la farem a Londres i Hongria. I, després, ve La Cordero, tot al seu tempo… Abans, feia un espectacle i el venia cinc, sis anys, mentre n’anava fent dos i tres alhora. Ara, la producció és diferent, el mercat ho és. Llavors, el que vingui serà molt benvingut.
Però sí que us agradaria que estigués de gira, com a mínim, tot l’any 2026?
I tant, 2026 i 2027 i el que faci falta. Al voltant d’aquest espectacle, hi ha una cosa molt bonica i és que farem un docuficció. És amb un professor de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, a Terrassa) que es diu Christian Checa, que es va acostar a nosaltres per casualitats de la vida. Ens van demanar una cosa a l’ESCAC i, de sobte, es va produir aquesta trobada. Al voltant d’aquest espectacle, hi ha molta història.
Serà un abans i un després per a la teva carrera?
No ho sé (riu)… Com sempre, parlo de coses personals, que penso que són miralls de tothom. Tots tenim por, tots vivim desamors, dols… A tots ens passen aquestes coses a la vida, i jo les col·loco sobre l’escenari. I d’alguna manera, les qüestiono i les llanço.
