Sergi Belbel no para. L’autor i director terrassenc ha tingut un 2024 ben ple de novetats, amb l’estrena de “Hamlet” o la publicació de la novel·la d’intriga històrica, “Acte de fe“. Aquesta tardor i hivern, però, el tenim també en escena, dirigint “Turisme Rural” de Jordi Galceran, una comèdia que es pot veure al Teatre Borràs fins al gener de l’any vinent. MónTerrassa ha pogut conversar amb Belbel per descobrir una mica millor aquesta obra que va sorgir durant la pandèmia, reflexionar sobre el teatre i la comèdia, i parlar de futur.
“Una de les misèries més grans del teatre a Catalunya és que matem les obres massa aviat”
Com va sorgir “Turisme Rural”?
Aquest text té l’origen durant la pandèmia. La Sala Becket, amb qui col·laboro, va tenir la idea de recuperar el teatre radiofònic, i per això va encarregar una peça a quatre autors. Eren peces breus per gravar per Ràdio4. Jordi Galceran era un d’ells i va escriure Turisme rural. Més tard, va decidir que podia allargar-la i convertir-la en una obra, d’una manera similar a com va fer amb El Crèdit.
I el seu pas al teatre, com ha estat?
En aquest cas, es van conservar els primers minuts tal com era en el relat curt. Qui escolti la peça al web de la Becket o de Ràdio4, veurà que la primera mitja hora és pràcticament igual. Després, però desenvolupem la història i s’ha canviat una mica l’estructura. Però es conserva bastant de l’original.
I com apareix Belbel en escena?
Vaig ser l’encarregat de dirigir l’obra radiofònica, i tinc bona sintonia amb en Toni Casares i en Jordi Galceran. Quan em van presenten el text per fer-la al teatre, la meva única condició com a director és que aquella obra me la senti meva, que trobi i hi vegi la possibilitat d’aixecar-la. Si és així, la defensaré a mort.
Després de 10 anys sense veure el duet exitós, amb poc temps hem pogut veure dues obres… Això és bo o dolent?
Fitzroy va anar molt bé. Els productors ens van oferir la possibilitat de fer-la al Teatre Borràs i així ha estat. La veritat és que això va com va. Gairebé deu anys que no col·laboràvem i ara, en dos anys, hem fet dues obres. A vegades això no ho pots controlar. I sí, hi ha coses bones i dolentes, en això. Ens vam trobar que Fitzroy ens va costar molt aixecar-la, fins i tot algú l’havia rebutjat perquè creien que feia massa temps d’El crèdit que Galceran ja pertanyia al passat. Per contra, ara, potser han quedat les dues massa enganxades, crec que l’ideal seria un terme mitjà, però les oportunitats no tries quan arriben.
Com heu tractat el text original per adaptar-lo al teatre?
Bé, el treball amb els actors sempre fa que es modifiquin coses. I més si són tan bons com els que tenim aquí. Una cosa és llegir el text per ràdio i l’altre portar-lo a escena, i en això tenim molta sort perquè en Galceran és molt permeable. No hem tocat gaires coses del text original, però sí que l’hem manipulat a través dels actors. El mecanisme dramatúrgic ve marcat per l’autor, i això queda intocable, però el ritme i els diàlegs sí que hi poso el toc. I més, quan hem de tenir present que és un text que no s’havia estrenat mai, no teníem una base prèvia. Haig de dir, però, que el Jordi ha vingut a tots els assajos i accepta molt fàcilment els canvis que li proposem.
L’acció de Turisme Rural té la peculiaritat del temps i l’espai…
La funció i el text representat comencen els dos a la mateixa hora i acaben a la mateixa hora. Així, l’espectador comparteix amb l’obra un sol espai i en temps lineal. I això és, una dificultat afegida. Mantenir la tensió sense fer canvis d’escena, ni efectes. Un cop la parella protagonista entra a l’escenari ja no en surt en cap moment, tota l’estona estan allà suant i aguantant. I això té molt mèrit de cara a un actor.
I com es manté la tensió dramàtica?
És cert que pot costar mantenir-la amb el mínim d’efectes possibles. Permet poca música i poques sorpreses. Tot va seguit. Però també penso que a vegades ve de gust deixar el mòbil a la bossa, apagat, i senzillament gaudir. El teatre s’està convertint en un espai de respir de la tecnologia, i per a mi aquesta és una de les seves grandeses. Aquí hi ha realitat i aire, t’ho fem en directe, sense canal i ho pots tocar. Reivindico el teatre com un espai de llibertat, on la tirania d’aquest món 2.0 no existeix.
Un dels aspectes que crida l’atenció són els efectes especials que utilitzeu.
Hem utilitzat tecnologia, gràcies a un bon dissenyador i una magnífica il·luminació i escenografia. Però són trucs del teatre de tota la vida. Sí que hi ha un punt de màgia del segle XX posada d’una manera que té gràcia. I algun ensurt. Però sempre divertit, sempre seguit d’una rialla.
Li sap greu quan li diuen que l’obra està bé per “passar una bona estona”?
No, no em molesta en absolut. “Turisme rural” és una comèdia ben definida i sabem que és per divertir-se una estona. En el teatre, el riure és molt bonic, perquè veus que els has emocionat. A més, tenim la comèdia en molt baixa estima, és una maledicció que arrosseguem per culpa d’Aristòtil. Però l’experiència em diu que és mil vegades més difícil fer una bona comèdia que un bon drama. Per un drama només necessites un bon actor i un bon text, i ja ho tens tot. Per la comèdia, amb això no te’n surts, t’has de barallar amb el ritme, les paraules, els actors… Malauradament, les comèdies no són reconegudes fins que passen els anys. Sempre, sempre, sempre, hi ha una mirada condescendent del món de la crítica cap a aquest gènere.
Hem parlat del text, de la direcció i de l’escena. Només ens queden els actors.
Ah, els dos protagonistes els toca ballar amb la més dura… I han estat titllats d’actors de comèdia, però no és així, jo ja els coneixia d’altres llocs, no els havia agafat pas per la seva etiqueta. Primer analitzo els personatges i després vaig a buscar actors que m’hi encaixin. És com un puzle. L’Anna Güell és una pallassa, un talent que poca gent coneixia. En Villanueva té el do natural per la comèdia. I en Joel… és molt jove, de només 23 anys, i és l’exemple de les noves generacions, ben preparades i de gran talent.
Una de les coses que pot sorprendre, veient el panorama actual teatral, és que Turisme Rural tingui assegurada l’estada en el mateix teatre tantes setmanes.
Tota la raó, per una comèdia d’abast popular i a Barcelona, és moltíssim. “Hamlet” em van donar 15 dies i ja em va semblar molt, perquè de vegades te’n donen 3 o 5. Aquesta és la petitesa del teatre del nostre país, una de les misèries més grans, no tenir espais on explotar els èxits i matar les obres massa aviat. Això no passa a Madrid, on una obra pot durar mesos i fins i tot anys si el públic ho decideix. Per això, estem molt agraïts als Balanyà per fer l’esforç i aguantar fins que la comèdia tiri.
Però aquest allargament de les obres en escena és bo? O arriba un moment que de la repetició els actors ja s’avorreixen?
D’entrada, és bo. Perquè cada dia que passa, l’obra millora. Els actors es van sentint més còmodes, ja saben els punts forts i els febles, i els ataquen d’una manera diferent. Però és cert que arriba un moment que l’actor diu prou, i es corre el risc que es degradi per cansament. Crec que a partir de les 200 funcions, l’actor passa a posar el pilot automàtic i la màgia es perd. Però a “Turisme” estem de pujada, estem encara amb el repte de fer-la millor cada dia.
Parlem del futur. Què té en ment Sergi Belbel?
Ara mateix, a part de Turisme, tindrem ben aviat Fitzroy a Madrid, que arriba amb la mateixa producció però de la mà de quatre actrius espanyoles. També tinc un projecte que em fa una il·lusió brutal, perquè per fi dirigiré una obra de Cristina Clemente, una autora que admiro moltíssim. Serà “Dones de ràdio” amb Àngels Gonyalons, Sara Diego i Sara Espígul. És una obra meravellosa que l’estrenarem al febrer a Salt i que la portarem a la Villaroel al maig. I també acabo de publicar una novel·la, i tinc el “Hamlet” que a la primavera del 25 el recuperarem.
