Tal dia com avui –tot i que en anys diferents– moriren Antoni Vivaldi (any 1741) i Johan Sebastian Bach (1750). El primer, a Viena. L’altre, a Leipzig. Dos compositors musicals irrepetibles que no cal descobrir. Sobretot en la vessant de l’instrument musical més complert i sofisticat del “quart art”…Trec aquest tema a col.lació, un mes i mig després de la marxa del bisbe Josep-Àngel Saiz Meneses, amb una promesa “llunyana” (feta pública el 22 de desembre de 2010), totalment incomplerta: En aquella data, va perjurar que tindria cura de cercar algun “mecenes” en aquesta fita. No cal dir –i no em cansaré de repetir-ho– que el rellotge del temps va corrent. Amb el greuge afegit que “qui espera desespera”. Així, el nombre de desencantats i crítics va “in crescendo”. L’assignatura resta pendent.

Les argumentacions (excuses ?) que s’han anat donant –des d’àmbits eclesials– per justificar la demora no tenen prou base. Insisteixo en seguir un model clonat del què i el com s’ha enfocat un tema semblant arreu: publicitar un número de “compte corrent d’Amics de l’orgue del Sant Esperit”. De tota manera, em prenc la llicència de creure que el propi rector del temple (Mn. Fidel Catalán) no professa gran afecció i/o interès pel paper d’empenta que fa la música en les celebracions litúrgiques o religioses. Sense anar més lluny, arran d’un oferiment i/o suggeriment envers musicar la missa dominical de les 9 (a.m.) em va respondre –fa cosa d ́un mes– que la feligresia s’estimava més les misses resades. Algú s’ho creu?

No cal afegir detalls biogràfics d’aquests dos monstres del panorama organístic. La sola referència ajuda a recordar conceptes. Abans de tancar, em quedo amb un darrer pensament d ́en Vivaldi. Aquest espectacular compositor del barroc, l’anomenat capellà roig (“il prete rosso”), en ésser pèl-roig deia: “no hi ha mots. Tan sols, música”.

L’aterratge d’un orgue nou per a la catedral de Terrassa és matèria urgent. Passa de taca d ́oli. Ha de fer per revifar els pírrics i minvants percentatges d’assistència al temple per part de la feligresia. No hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure. A mi, personalment, em fa molta pena. Al pas que anem, d’ací a pocs anys els temples s’acabaran de buidar.

De ben segur que rebré plantofades, de bell nou, per la insistència.

La ciutadania egarenca, però, té tot el dret a somiar. I a exigir paraula.

Nou comentari