Aquesta és una crònica que havia de ser per al diari El Món i ella mateixa s’ha reubicat, ha decidit que el seu espai era Món Terrassa, capçalera del mateix grup, no per casualitat encapçalat pel terrassenc Salvador Cot com a editor. El també terrassenc Vicenç Villatoro presentava a Barcelona Sant Llorenç del Munt [Una biografia], de Símbol Editors. Serà un dels seus dos llibres nous a la venda aquest Sant Jordi –l’altre és Via Toscana. L’acte, ahir al vespre, era a la llibreria Ona, en ple Eixample, i l’autor és col·laborador d’El Món. El diari no hi podia faltar. Però, per molt que l’escenari fos barceloní, l’atmosfera densament terrassenca de la trobada ha portat a una rectificació a temps, a triar Món Terrassa per explicar com és la nova obra de Villatoro. En paraules de l’autor, el volum –el primer d’una col·lecció de “biografies de muntanyes” que té amen marxa l’editor Jaume Ciurana– és “un llibre de vivències diferencials” sobre l’espai natural que presideix la vida, el paisatge vital i l’horitzó visual dels terrassencs, amb la silueta de la Mola com a referència compartida i sempre present.
Sant Llorenç com a “pàtria”: la passió del presentador, Xavier Marcet
Per crear el clima terrassenc que va transportar els assistents a la presentació fins a la cocapital vallesana, Villatoro va tenir un col·laborador entusiasta, el consultor Xavier Marcet, amb un llarg i ampli historial familiar de vivències vinculades a Sant Llorenç. “Si ets de Terrassa i tens certa memòria terrassenca, vas construint una relació amb Sant Llorenç”, va començar Marcet. Per a ell, “Sant Llorenç i la serra de l’Obac són la teva pàtria, allò sense la qual cosa no ets tu”, i “com el millor amor madur, la manera com passeges per Sant Llorenç et defineix, Sant Llorenç és una presència absoluta”. I enllaçant les seves vivències amb el llibre que presentava, va rematar definint l’obra com “una passejada culta per Sant Llorenç, una caminada amb sentit”, un text que aplega “els records de molts”.
El fragment que va voler llegir Marcet va ser un dels més íntims dels records personals que hi ha abocat l’autor, el de la cerimònia laica que va fer a Sant Llorenç amb els fills per acomiadar-se de la seva dona, i escapar-ne les cendres, quan va morir. “Sant Llorenç, la Mola, és un espai sagrat. No necessàriament sant. S’hi va, com als temples, a peregrinar, a recordar, a celebrar, a fixar en la memòria. Quan va morir la Montse, la meva dona, no havia deixat cap indicació sobre el seu enterrament (…) Vam inventar una cerimònia laica (…). I una nit de lluna plena vam pujar tots junts a Sant Llorenç, a les fosques, i vam escampar les cendres a tocar de la Mola. No ho hauria de dir, perquè em sembla que està prohibit. Però no ho podíem fer enlloc més”.
La polèmica de la Mola: humanitzada, millor
Aquest fragment sintetitza el que és Sant Llorenç per als terrassencs, tant com el passatge –amb tot un altre to– que dedica a recordar la “passió” d’opinions confrontades amb què es va viure la decisió de tancar el restaurant de la Mola, a principis del 2024. Segur que els lectors de Món Terrassa també ho tenen ben present, perquè un dels apassionats per aquest debat era Joan Manel Oller, el director aquest diari, un d’aquells terrassencs que pugen a aquest pic costerut desenes de vegades cada any. No va ser casual que Món Terrassa fos el lloc de trobada i confrontació de partidaris i detractors del tancament –segurament més detractors que partidaris–, i Villatoro hi va fer la seva contribució amb un article que va ser el més llegit del mes.
Com fa sempre –en els seus articles d’opinió, en els seus reportatges i en els seus llibres–, no hi prenia posició de manera contundent –de fet, afirma que es va voler mantenir al marge de la polèmica–, sinó que desgranava fets que esdevenien arguments que cada lector podia decodificar a la seva manera. Ara, en el llibre, recupera aquell text, La llumeta de la Mola. I queda clar, cap al final, que sí que tenia una posició. “De vegades em fa l’efecte que existeix una mena de panteisme místic (…) que vindria a dir: que bé que estaria el món, la natura, la Mola, si no hi hagués humanitat que ho espatlla. Un món sense humanitat seria un món millor! Millor, per a què? Millor per a qui?”, concloïa.
El gran parc entre ciutats en una zona molt poblada de Catalunya
La repesca d’aquest article, que va esmentar també ahir en la presentació, està directament lligada amb l’esperit del llibre. Amb el passatge en què defensa els domingueros, amb el que recull episodis significatius de la història de Terrassa –com ara la lluita de classes engendrada a les fàbriques que es va acabar ventilant, a trets, durant els primers temps de la Guerra Civil, en camins de Sant Llorenç, en els fets de la Barata–, amb la conversa amb l’últim muler, amb la visita al quart comte de Sant Llorenç del Munt, Josep de Quadras i Sans, a la casa-castell modernista de Can Pobla, amb les referències a les restes arqueològiques que s’hi han trobat. “A Sant Llorenç sempre hi ha hagut gent, i tot el que s’hi ha trobat sempre tenia a veure amb el pensament abstracte, no amb la vida quotidiana”. La prova definitiva que és “la muntanya màgica”. I, sobretot, un tros enorme de natura preservada encaixada entre ciutats, Terrassa, Sabadell, Manresa, i moltes viles. Natura imponent envoltada de vida urbana, “el Central Park d’un els trossos més poblats de Catalunya”, i “al mig, un tòtem visible, que colonitza l’horitzó, que sempre és allà, que atreu i amenaça, el cim de la Mola”.
En el dilema de si havia de fer aquest llibre –que neix d’un encàrrec de Ciurana per iniciar la col·lecció Fontalba– com a periodista o com a escriptor, Villatoro arriba a la conclusió que finalment ha triat aquesta última opció: un “artefacte literari” d’escriptor, tot i que “amb tècniques periodístiques”, ja que ha recorregut Sant Llorenç parlant-hi amb pobladors, caminants i passavolants. La humanitat que hi dona sentit.
