A Terrassa tenim una autèntica joia de la humanitat. Lògicament, parlo de les esglésies romàniques de Sant Pere. Un conjunt monumental format per Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria. Situat a la confluència dels torrents de Vallparadís i Monner, a l’antic nucli visigòtic d’Ègara, origen de lantic poble de Sant Pere. Sempre hi he vist una“pega” imperdonable, però: una part molt important de la gent egarenca viu desquenes a aquesta realitat. Gairebé ni saben on són. Contra aquest oblit, desídia, ignorància -o com se li vulgui dir, que de tot nhi ha- entenc com a totalment necessari i més que merescut retre un reconeixement brutal a la tasca den Domènec Ferran.

El motiu de la seva jubilació esdevé una cita plenament escaient per aprofundir en el tema. Amb l’adagi anglès del “something is better tan nothing” expresso bona part de tot el què jo voldria remarcar. La traducció a llengua del Quixot seria “a nadie le amarga un dulce”. Cal situar la seva vàlua i mèrits al lloc que pertoca. Al cim més alt. A fi danar fent denteta, recomano especialment la lectura del llibre “Ecclesiae egarenses” de leditorial Lunwerg. El seu autor -fa 11 anys- fou el propi Domènec i va farcit d’un munt de fotografies fantàstiques a càrrec de na Teresa Llordés. Que ningú no se mescaquegi després i sexoneri de la visita. Una cosa no treu laltra. Amb un cabal brutal de informació i un estil pedagògic sense precedents, segur que traurem molt més suc a la visita turística. No trigarem gaire anys a veure reconegut/atorgat el títol de “patrimoni de la humanitat” al que no denomino una preciosa “joia de la corona”. Tan bon punt la UNESCO validi la proposta, el nom de Terrassa sespandirà arreu del planeta… I el gran “culpable” -artífex, en el bon sentit, és clar- daquesta fita no serà altre que en Domènec.

En Pere Navarro i Morera, a la presentació, remarca que “la Seu dÈgara és quelcom únic al món. Un recés històric de serenor i cultura en majúscules. Un transatlàntic que ens mena –dins del túnel del temps– a les arrels dOccident: època dels íbers, posterior expansió de lImperi romà i albada del cristianisme a ledat mitjana. Tot plegat, al bell mig dun paratge incomparablement seductor: el parc de Vallparadís, en un territori travessat per rieres i presidit per la muntanya de Sant Llorenç del Munt”. Buff! Aquesta descripció és com si hagués parit un quadre del millor dels pintors de sempre.

Com a antic empleat de la desapareguda Caixa de Terrassa, no mhe cansat de repetir que em sento abatut en haver perdut tot tipus de lligam a la història financera de la Terrassa gris. El banc basc que es va adjudicar -de manera més que tèrbola i discutible- la caixa destalvis local no em mereix cap mena de confiança. Tan bon punt em vaig prejubilar, els vaig engegar a dida i no me nhe penedit gens ni mica. Com mhauria agradat, tanmateix -igual com fan alguns esportistes que besen lescut del seu club, a la samarreta- poder fer exactament el mateix amb el logo de ct*!

De cara a potenciar la marca de Terrassa al panorama mundial, goso felicitar, si més no, encara que hagi passat més duna dècada els cervells pensants de la caixa terrassenca que van tenir la brillant idea de subvencionar ledició daquesta obra literària de tants quirats. Potser a mi em pertoca un bri de sorra en el repte. En la mesura humil dhaver format part -a molta honra- del seu planter, acabo traslladant de bell nou la meva més cordial felicitació a lamic Domènec Ferran, el “pare de la criatura”. Amic Domènec, tant de bo que gaudeixis –cum iubilo– duna etapa ben reeixida a partir dara! Llarga vida per a ajudar a bategar tot aquell cabal didees que amaren el teu cervell i que, abans, el teu temps no et permetia! Ets com una “enciclopèdia amb potes”. Tadmiro més enllà del que tu mateix et pots imaginar. Acabo agraint-te tot el que has fet, fas i faràs per aquesta ciutat, que sento i visc amb la fondària i intensitat que tu transmets. Per molts anys!

Nou comentari

Comparteix