Exposició “Un pessebre napolità del segle XXI”, d’en Josep Massagué
Del 12 de desembre al 2 de febrer. Sala Espai Zero del Museu Tèxtil
En Josep Massagué Vendrell ha fet, aquest 30 de novembre, diada de Sant Andreu, 75 anys. Tot just com el Museu Tèxtil de Terrassa on exposa, des de fa tres anys el seu pessebre napolità del segle XXI. Des de l’any 1971, el Massagué (Massa per tots els companys i amics del teatre i del cinema) s’ha dedicat a dissenyar decorats i vestuari per un munt d’obres de teatre i un bé de Déu de pel·lícules. Són força anys bregant a dalt dels escenaris i als tallers de vestuari, amb els actors.
Amb aquesta escena nadalenca, en Josep Massagué mostra la seva ànima d’artesà pulcre i minuciós i ens sedueix amb les diverses escenografies que hi apareixen i amb uns peculiars personatges que vesteixen una indumentària sumptuosament tractada. Ell mateix ho explica a continuació.
Com va arribar el pessebre al Museu Tèxtil
“Quan em vaig jubilar, ben a desgrat meu, ja feia un parell d’anys que posava el pessebre napolità a casa. Les primeres figures les havia comprat a Nàpols en cada viatge que hi feia. Nàpols em va enamorar des del primer dia. Aquest amor ha anat augmentant amb els anys i els napolitans encara avui, que ja fa molts anys que hi torno, segueixen sorprenent-me amb la seva forma d’entendre la vida, … de viure i de fer que tu l’entenguis. Tenir tot el temps per mi, va permetre’m que m’aboqués a la maqueta del tren elèctric (un altre dels meus vicis) i al pessebre. La Sílvia Carbonell, directora del Museu Tèxtil, va venir un dia a casa per recollir uns dissenys de roba de teatre que volien exposar al museu, en ocasió d’una mostra de vestuari sobre el Mag Lari. Jo estava enfeinat vestint alguns pastors i pastores que acabaven d’arribar tots nuets i sense muntar, i va quedar sorpresa i enamorada de les figures que ja estaven muntades, pintades i vestides. I així, a més d’emportar-se els dissenys, va fer-me la proposta de muntar el meu pessebre napolità al museu, pels volts del Nadal de 2018.
Va ser un èxit, mal m’estigui el dir-ho. I així doncs, vàrem repetir
l’any 2019… i ara és el tercer cop que el Pessebre es mostra aquí al
Museu Tèxtil”.
Un pessebre napolità actual i personal
“És evident que el que veieu és un pessebre Napolità, sí. El meu
pessebre, un pessebre del segle XXI. Per què dic això?
El meu pessebre, tot i mantenint escrupolosament les tècniques i
molts materials de “tota la vida”, ha pogut ajudar-se dels avenços dels
nostres dies, tant en materials, pintures, teixits com en la forma en
què els he pogut utilitzar.
Antigament la seda i la llana teixits a mà eren les robes que es feien servir normalment per vestir les figures. Les fruites, les verdures, els formatges, els embotits, els peixos i els mariscs, etc. que formen els bodegons del fruiter, el carnisser o la peixatera, es modelaven amb cera.
Avui, aquesta cera ha estat substituïda per les argiles polimèriques,
sintètiques. Les pintures a l’oli, ho han estat per les acríliques… No és,
doncs, un pessebre napolità de museu, com els que es poden veure a
Nàpols, a tota Itàlia, a Múrcia, Valladolid, Madrid i d’altres llocs a
Espanya.
El meu pessebre està ple de figures estrictament napolitanes, i
d’altres que no es veuran mai a cap pessebre, perquè són figures de
personatges i oficis que fan part de la nostra memòria, de les
tradicions més arrelades, dels costums més antics…
Si bé en un pessebre napolità es poden veure una castanyera, un
sabateret, una dida amb el nen que mama… no hi veurem mai un
orxater valencià, un senyor rector, un paio venent melons i síndries,
un barber arrencant-li un queixal a un pobre pagès…
I aquesta és la diferència que hi ha entre un pessebre napolità
ortodox i el meu pessebre, més personal, més tendre…”
Les novetats de la 3a edició del pessebre
“Per a l’ocasió del 75 aniversari del Museu Tèxtil de Terrassa, Sant
Josep i la Mare de Déu podran aixoplugar-se en un portal nou, una
rocca, com se’n diu a Nàpols del grup central del Naixement.
Les runes d’un templet circular grecoromà que se’m va posar al cap
fer per aquest any substitueixen la cova, la grotta més tradicional.
També he afegit la parada del pagès que ven melons i síndries, la
castanyera que ven, a més de les castanyes calentes, caramels,
anissos, pomes ensucrades i altres llaminadures. És nova també la
parada de la peixateria. Per l’any vinent ja tinc pensats altres oficis i
figures que aniran enriquint el món del pessebre”.
El món dels pessebres napolitans
“Potser algú pensi que ja en té prou de figures, que ja estan prou
atapeïdes. I ara! No us ho penséssiu pas. Un pessebre napolità com Déu
vol, es una munió de gent que caminen, ballen, baden, mengen o
dormen els uns a sobre els altres, en un món carregat i que costa de
seguir i d’individualitzar figura a figura. Ni tan sols la Verge, Sant Josep
i el nen, escapen a aquest atapeïment del pessebre. El bou, la mula i
dos o tres pastors i pastores s’amunteguen al seu damunt per adorar al
Nen Jesús.
Per què és així el món dels pessebres? La raó d’això és que cada figura
nova que els amos de la casa compraven, o els regalaven per Nadal,
pujava al pessebre sense substituir a cap de les que ja hi vivien. I com
que era un costum força arrelat el fer comandes de sis, set o vuit
figures noves cada Nadal, o regalar als amics un parell de pastors, una
circassiana carregada de collarets o un camell, uns bens o un bou, aviat
el pessebre era un microcosmos superpoblat.
L’inici del pessebre napolità és a la cort dels Borbons de Nàpols, de la
noblesa napolitana que volien, amb aquests panorames molt grans i
plens de figures, mostrar el seu estatus i les seves possibilitats
carregant als Reis d’Orient i al seu seguici de joies, baguls de pedreries,
argenteria, i guarniments, tot fabricat amb or, argent i pedreria fina, i
als pagesos i popolani de fruites, menjar, i queviures fets amb cera i
amb un detall i una cura delicadíssima.
El resultat eren uns pessebres que costaven un ull de la cara i que no
estaven a l’abast de tothom. Constituïen regals valuosíssims entre les
corts reials, comtals i ducals i entre la noblesa que s’ho podia permetre.
A les cases nobles i burgeses amb possibilitats, hi havia, normalment,
una estança on hi tenien instal·lat el pessebre, que anava enriquint-se
amb més figures cada any. Les famílies anaven a visitar-los de casa en
casa per presumir de la riquesa del “seu” pessebre i acabar decidint
que, com el seu, no n’hi havia cap!
De fet, quan veieu el pessebre del Museu Tèxtil, m’agradaria que
també us sembli tan bonic com em sembla a mi”.
