L’actor i director terrassenc Pere Arquillué dirigeix l’última obra escrita pel dramaturg català Sergi Pompermayer, Grand Canyon. El repartiment està format per Joan Carreras, Mireia Aixalà, Guillem Balart, Maria Morera, Eduard Buch i Mar Pawlowsky. L’obra es va estrenar al Festival Grec 2025 i es podrà veure a la sala Villarroel de Barcelona del 10 al 21 de setembre. Les entrades ja es poden comprar clicant aquí.
L’acció se situa en un petit poble de l’interior de Catalunya, dins d’una casa familiar on viuen un pare amb feines esporàdiques —en Pere, interpretat per Joan Carreras—, una mare encarregada del supermercat —l’Àngela, amb Mireia Aixalà— i una filla, cantant de trap molt prometedora —Maria Morera— que té problemes amb la justícia a causa de les lletres de les seves cançons. Completen el repartiment Eduard Buch, com a propietari del bar del poble, i Mar Pawlowsky, en el paper d’una prostituta de carretera. Junts donen vida a un drama sobre els somnis trencats.
L’obra està dominada per un realisme brut. Els personatges viuen una realitat adversa i lluiten contra la infelicitat. És commovedora la complicitat entre les dones, colpidors els obstacles que la vida els posa al davant i, alhora, entranyables aquells petits moments que donen sentit i alegria a l’existència humana.
El treball de l’actor, el més important per a Arquillué
Grand Canyon aborda diversos nivells temàtics: la influència de les xarxes socials, la lluita de les dones contra una societat patriarcal, el conflicte social amb els emigrants, les idees conservadores i el poder dels líders locals que, gràcies als diners, estenen els seus tentacles. Especialment divertides són les discussions entre en Pere i en Miqui, una amistat tòxica marcada per l’entorn laboral.
Per a Pere Arquillué, el més important és el treball de l’actor. Per això, centra la seva direcció en l’essència de la interpretació: l’itinerari emocional dels personatges i la seva davallada als inferns personals. Es qüestionen valors com les relacions entre pares i fills, el matrimoni o fins i tot el vincle amb els esperits.
També cal destacar el treball sonor, que acompanya emocionalment la posada en escena. La música, dissenyada per Damien Bazin, inclou una cançó original de Gerard Morera i Colomer. De fet, en la vida del mateix Pere, un dels seus somnis era tocar la bateria —una passió antiga que aquí pren certa forma simbòlica.
En el seu conjunt, Grand Canyon és una peça prodigiosa que, en el seu desenllaç, provoca la catarsi entre els espectadors, que aplaudeixen i s’emocionen. L’obra posseeix una unitat de to i ritme, una composició rigorosa i una posada en escena senzilla però eficaç, perfecta per al propòsit que persegueix: una punyent paràbola sobre l’actitud que hem d’adoptar davant dels problemes que ens cauen al damunt com pedres.
