Un article d’opinió de Jordi Flores, exregidor de Cultura, Imatge, Comunicació i Premsa de l’Ajuntament de Terrassa.
Aquest cap de setmana he tingut el plaer de veure “Núremberg” al Cinema Catalunya de Terrassa, un espai que, una vegada més, torna a brillar per la seva extraordinària programació que mai falla.
La pel·lícula no és només un drama històric; és una experiència intensa i profundament commovedora que ens confronta directament amb la naturalesa de la maldat humana. Se centra en el punyent duel psicològic entre el psiquiatre Douglas Kelley i el criminal de guerra nazi Hermann Göring, una confrontació que és, sens dubte, el cor narratiu del film.
L’actuació de Russell Crowe com a Göring és el pilar indiscutible i l’ànima de la cinta. És una autèntica bèstia interpretativa, que domina cada escena amb una presència aclaparadora i una intel·ligència artística i interpretativa total. El director l’afavoreix amb una gran quantitat de primeríssims plans que capten cada matís, cada imperfecció de la seva pell ampliada, cada somriure sarcàstic i cada ombra d’astúcia retorçada, que fan que la seva feina sigui absolutament sublim. És fascinant i aterridor alhora, una lliçó magistral de com encarnar el mal incrustat en l’espècie humana.
Malauradament, el seu antagonista, el Dr. Kelley interpretat per Rami Malek, em va semblar la part més feble del duel. Crec que la seva actuació va ser, senzillament, sobreactuada, com he pogut llegir en la ploma d’altres crítics amb els que estic completament d’acord. No aconsegueix transmetre la contenció ni el pes emocional que requeria un psiquiatre obligat a bregar amb la maldat pura. L’equilibri del cara a cara es ressent per aquesta manca de subtilesa. M’hagués agradat veure en el seu lloc una interpretació més continguda, o potser més subtilment amenaçadora, d’algú més madur com Brad Pitt, Tom Cruise o més introspectiu com Timothy Chalamet. En l’art de la interpretació, menys és més.
Però el que realment converteix “Núremberg” en una pel·lícula absolutament essencial és la seva honestedat històrica. En diversos moments, el film inclou imatges explícites reals, les més crues i esfereïdores dels camps d’extermini nazi. Aquestes escenes semblen incloses expressament, amb tota la seva ignomínia, per sacsejar l’espectador. Són un cop de puny a l’estómac, necessari i valent, que ens obliga a mirar el passat de cara.
El missatge sembla clar i vital: cal que les noves generacions no oblidin el que poden comportar els règims absolutistes. En un moment en què cada cop més joves opinen obertament que no els importaria viure en una dictadura, aquestes seqüències són un recordatori necessari, ineludible i aterridor de l’horror que es va viure.
“Núremberg” és una obra a tenir en compte pel que fa a la interpretació històrica i una lliçó de memòria col·lectiva. Una pel·lícula que has de veure i que no et deixarà indiferent després d’haver abandonat la sala del Cinema Catalunya. Li atorgo l’etiqueta de MOLT RECOMANABLE!
