L’any 2024 Feliu Formosa va fer 90 anys. L’aniversari ha estat molt celebrat. El que no s’ha recordat tant és que, aquell mateix any, en feia 50 de la mort de Maria Plans, la que havia estat la seva parella. La Fundació Torre del Palau de Terrassa va tenir l’encert d’organitzar un acte de commemoració d’aquesta doble efemèride. Es va fer el 19 d’octubre al Teatre Alegria i va ser tot un homenatge, ben emotiu i sentit. En aquesta mateixa línia, la Fundació va tenir la idea de reeditar el Cançoner de Feliu Formosa, publicat per primer cop el 1976, i que, tot i les diverses reedicions, ja feia temps que no es trobava a l’abast dels lectors. És el llibre de poemes que l’autor va escriure poc després de la mort de Maria Plans i que reflecteix, amb poètica perfecció, el seu estat d’ànim, el seu dol i també, és clar, la seva vocació literària.
El primer que hem de celebrar, doncs, és que puguem disposar de nou a les llibreries d’aquest Cançoner. Feliu Formosa ha afirmat en més d’una ocasió que aquest és el seu llibre més important i en fa una especial reivindicació. Fa de mal dir, és clar, perquè l’obra poètica de l’autor està farcida de llibres interessantíssims. Hi ha un fet indiscutible, això sí: el poema 20, el que tanca el volum (el famós “Faràs dos trucs i t’obriré la porta / i no em sabré avenir que siguis tu…”), és el més conegut i el més recitat de tota la seva obra.
I també és prou clar que Cançoner és un llibre extraordinari. Val la pena llegir-lo. Hi descobrirem un gran poeta. En una nota de dietari d’El present vulnerable (1979) l’autor deixa clar que és un llibre “on són compaginades una situació depressiva diagnosticable clínicament i una creació que salvava, en darrera instància, tot allò que havia de sobreviure, encara que només fos per explicar la mort i rebel·lar-se contra ella.” És ben bé això, ni més ni menys. I no és pas poca cosa. Al darrere hi veiem el ressò del Canzoniere de Petrarca (també amb la mort de l’estimada com a rerefons) i del Cancionero y romancero de ausencias de Miguel Hernández (en aquest cas motivat per la pèrdua d’un fill). Ens situem, doncs, en la tradició literària i, no cal dir-ho, en la voluntat de traspassar el pretext per tal d’elaborar una creació poètica que té valor per ella mateixa.
Un resultat brillant que val la pena d’assaborir
El llibre que ara es reedita va precedit d’un pròleg de l’autor que reprodueix en bona mesura el que ja va escriure per a l’edició de 1999 a Columna. Hi queda clar el dolor per la pèrdua, però al mateix temps la voluntat d’endinsar-se en el sentiment que comporta i la voluntat de revoltar-se contra ella. I també –una qüestió no pas menor– l’esforç per plasmar allò que “difícilment es pot traduir en paraules”. I aquí, precisament, és on hi ha l’interès literari. Mitjançant la paraula, el poeta és capaç de crear un espai purament poètic en el qual el drama viscut pot ser reconvertit en creació literària. I la gràcia és que Feliu Formosa ho aconsegueix sense fugir de la realitat més immediata i en un llenguatge no només realista, sinó extraordinàriament quotidià i col·loquial. Gens retòric.
Si analitzem les variants dels poemes al llarg de les diferents edicions ens adonem de seguida d’aquest propòsit lingüístic. El llibre és, doncs, com la “cambra exigua” del poema 7 (un tema, el de la cambra, també de llarga tradició literària, val a dir-ho): “en aquest lloc, creat, / només per recrear-te”. I no és casualitat que el volum s’iniciï amb unes “estances”, a la manera ribiana, però també amb un “color de mel” de clara ressonància ferrateriana. Ens movem, ja de bon començament, en un terreny eminentment literari. I amb un resultat brillant que val la pena d’assaborir.
Aquesta edició de la Fundació Torre del Palau es tanca amb un epíleg en el qual es reprodueix l’article que Maria Aurèlia Capmany va publicar el 22 d’octubre de 1974 a El Noticiero Universal amb motiu de la mort de Maria Plans. Hi és per voluntat expressa de Feliu Formosa. I li ho agraïm. És una bona aproximació a la figura de l’actriu, un dels pocs retrats que ens n’han quedat per escrit. Posats a agrair, és clar, hem d’acabar regraciant a Feliu Formosa la voluntat de recuperar el seu Cançoner i a la Fundació Torre del Palau l’esforç que ha fet per a posar-lo de nou en circulació.
