Montse Aguilera publica aquest mes de març la seva primera novel·la, “Mami Panchita”, el que vol ser un cant a la seva mare i mestra. Aquesta terrassenca, traductora de professió, ha fet un esforç titànic perquè la seva obra hagi sortit a la llum. No ha estat fàcil el procés, que ha acabat amb l’opció d’autoeditant-se el llibre -malgrat haver tingut sobre la taula diverses ofertes d’editorials-, però ara ja es pot adquirir a través de la plataforma Amazon, ja sigui en tapa dura, tova o ebook.
L’egarenca explica a MónTerrassa l’orgull que té de ser “habitant i ambaixadora de la nostra ciutat, allà on vaig”, i recorda que perquè Mami Panchita hagi acabat essent una realitat han calgut “sis anys de temps, esforç, il·lusió i, sobretot, amor en un projecte literari”. El pròxim 18 d’abril està previst que la llibreria Acabus de Terrassa aculli la presentació de la novel·la, que compta amb pròleg de Juanma Ortega.
Com va sorgir la idea de fer una novel·la?
Sempre m’ha agradat escriure i de fet em dedico a la traducció, però en aquest cas vaig arrencar a escriure per pura necessitat, com un exercici terapèutic d’alliberament i introspecció. No estava entre els meus plans publicar un llibre. Jo no ho vaig decidir: simplement va succeir.
Un exercici terapèutic per..?
La meva única pretensió va ser mitigar el desconsol i alliberar l’energia que el meu cervell estava malbaratant en pensaments de dolor i tristesa després de la mort de la meva mare. No em trobava per iniciar cap projecte d’envergadura quan vaig començar a abocar les primeres línies d’un relat realista que, amb el temps, es va anar convertint en una novel·la d’aprenentatge. Va anar escrivint-se sola. Més ben dit, va ser la meva mare, des de les estrelles, qui plasmava sobre el paper la seva inesborrable empremta a través de les meves mans. Mami Panchita va emergir com un cant a la meva mare, la meva mestra de vida.
Què explica Mami Panchita?
És el relat en primera persona d’una infància als anys 80, d’una nena convertida en adulta precoçment al si d’una família immigrada a Terrassa a l’època en què la nostra ciutat tenia l’hegemonia tèxtil. La protagonista, muntada a la vagoneta d’una muntanya russa imaginària, passa per moments dolços, però també es precipita de manera desfavorable arran del fatídic diagnòstic d’ELA de la seva mare. Una trama que es va desgranant sola a mesura que es produeix una meravellosa transformació interior per abraçar l’adversitat que suposa aquesta malaltia terrible i per abordar la realitat d’una altra forma.
És una novel·la emocionalment dura
Sí, però amb un caire molt optimista. Volia mostrar com el dolor i el patiment poden ser una coctelera que ens agita, però també un flexible trampolí que, lluny de trencar-se i estampar-nos contra el terra d’una piscina buida, ens impulsa amb força per volar solcant l’ara. És l’únic moment que realment tenim.
Així doncs, malgrat la terrible malaltia, creu que hi ha un missatge de positivisme?
Per mi, Mami Panchita és una invitació a viure amb consciència a través de tots els avatars de la vida per gaudir d’una existència optimista i vital. És un retrobament d’ànimes entre universos, en homenatge a la grandesa en potència de cada persona i als qui estimen amb totes les entranyes malgrat les dificultats interposades al camí. És un reconeixement del poder curatiu i transformador d’abraçar amb amor i acceptació allò que ens succeeix com a única manera d’aprendre a perdre allò que una vegada vam tenir.
Ha dit que era la seva mare qui plasmava la seva empremta al paper. Com ha estat present en tot aquest procés d’escriptura?
Mentre escrivia, era com estar connectada amb ella d’alguna manera. Fantasiejava amb el fet que ella pogués llegir el que per mi era una carta d’amor, o sentir d’alguna manera des de l’univers on es trobés l’homenatge que li dedicava. De mica en mica, però, el meu cor va començar a palpitar més de pressa en imaginar aquell manuscrit editat i publicat, en mans d’altres persones que estan travessant dificultats, com a eina que els pogués ajudar a veure la seva realitat des d’un altre prisma. O per transitar el seu propi dol. Indubtablement, el dolor es pot curar, transformar en amor i esdevenir aprenentatge. Em vaig adonar que aquell creixent palpitar del meu cor era per la il·lusió de publicar aquest llibre. Per què no? D’aquesta manera, ajudaria els altres a través de les paraules que la meva mare em va anar dictant. Així que aquí estic, fent aquesta entrevista, somrient i creant aquesta possibilitat perquè la vida decideixi.
Mentre escrivia “Mami Panchita”, fantasiejava amb el fet que ella pogués llegir el que per mi era una carta d’amor
