Carme Portaceli dirigeix al Teatre Nacional de Catalunya una obra de Michael De Cock, director del Teatre Reial Flamenc de Brussel·les, titulada Maria Magdalena. La dramatúrgia va a càrrec de la mateixa Carme Portaceli i d’Inés Boza. Es tracta d’una producció del Teatre Nacional de Catalunya —un teatre gestionat amb diners públics— en coproducció amb el KVS de Brussel·les.
L’espectacle es podrà veure durant tot el mes de febrer a la Sala Gran del TNC. L’obra és una llarga reflexió de dues hores sobre els estereotips que s’han construït al voltant de Maria Magdalena: la prostituta, la dona defensada per Jesús, la que plora a la crucifixió. En un moment de l’espectacle, els actors baixen a la platea i interpel·len el públic sobre la imatge que tenen de Maria Magdalena, forjada al llarg de dos mil anys de relats orals i escrits transmesos a través de la paraula, el text i la pintura.
Michael De Cock vol desvelar una imatge de la dona que va més enllà de la tradició religiosa. En aquest sentit, l’espectacle adopta una fórmula híbrida entre la reflexió educativa o acadèmica i les arts escèniques. Convertir tot aquest material de biblioteca en un espectacle visual exigia una posada en escena de gran ambició.
La trama planteja el viatge d’una professora, la Miriam —interpretada per Ariadna Gil—, que viatja a Barcelona per impartir una conferència sobre Maria Magdalena. Un joc de nines russes: una història explicada dins d’una altra. La Miriam és una professora en procés de divorci, amb dues filles de pares diferents, immersa en una separació carregada de tragèdia i conflicte emocional. L’obra no és un monòleg, sinó una proposta coral, on destaca el paper interpretatiu i musical de Miriam Moukhles, que encarna la filla gran de Míriam. Al seu costat, Anna Ycobalzeta en el paper de l’amiga escultora, i la soprano Ana Naqe.
Cal destacar especialment l’actuació de la terrassenca Míriam Moukhles, quan planteja l’antítesi entre com haurien de ser les dones i com són realment. El seu treball actoral és complet i pren una força especial en la part final de l’espectacle, quan deixa el segon pla per ocupar tot l’escenari amb el seu talent.
L’espectacularitat de la posada en escena contribueix al lluïment de les arts escèniques, amb una combinació de música, imatge i moviment. Tot l’espectacle adopta un to cinematogràfic, amb una gran pantalla al fons i projeccions de Joan Rodón. L’encertat disseny de llums de David Picazo ajuda a crear una atmosfera singular. La responsable del dispositiu escènic, ric en recursos, és Marie Szersnovics.
La música en directe de Laia Vallés és una presència constant: sons electrònics i distorsions emocionals que contribueixen a explicar la història. D’aquesta manera, el teatre compleix el seu objectiu: fer-nos pensar i entretenir alhora, com dues cares d’una mateixa moneda.
