Glossa de Josep Villagrasa a Maria Jesús Comellas, llegida durant la festa d’entrega de premis del Terrassenc de l’any 2021.
A vegades necessitem algú que ens digui veritats senzilles, però molt ben treballades, per obrir els ulls i donar una oportunitat al món i les persones que tenim al voltant. Fer una glossa de la Maria Jesús Comellas i Carlió com a terrassenca de l’any és parlar d’una d’aquestes persones que ens ajuden a no deixar enrere a ningú. Clar que, per arribar a determinats coneixements cal un treball i una certa tossuderia.
Però no ens avancem als esdeveniments…
Situem-nos al mes de maig de 1943, quan l’Antonio Comellas i la Mari Carme Carlío tenen la seva segona filla, la Maria Jesús. La parella compartia coneixements sanitaris, l’Antonio com a practicant i la Mari Carme com a infermera, però el que es va acabar imposant a casa va ser el tèxtil, sobretot després que la fàbrica on treballava el pare tanqués i es decidissin a obrir el seu propi taller a sota casa.
En aquells temps on els telers encara movien la història de Terrassa, la Maria Jesús es recorda pujant pel carrer Sant Llorenç per portar-li el sopar a la fàbrica al pare, mentre s’encantava observant els rierols de tint que baixaven carrer avall.
Aquells colors, aquell món tèxtil, continuar amb la petita empresa familiar, podrien haver estat la seva vida. Però, des de ben jove, la Maria Jesús Comellas començava a mostrar caràcter i voluntat de dibuixar un altre camí.
La Maria Jesús recorda com ja, de petita, li agradava jugar i explicar contes als seus cosins i als 14 anys ja tenia clar que el que volia era dedicar-se a l’educació.
Tot i que els pares pensaven en ella per seguir l’empresa familiar, van acceptar que la filla decidís el seu futur. Així, després d’un any d’aturada on va haver d’ajudar a casa, la Maria Jesús va iniciar els estudis de magisteri a l’Escola Normal de Barcelona.
Allà es va trobar amb classes de psicologia on les obligaven a aprendre’s la vida dels Sants o, també, amb una mestra de pedagogia amb qui va mantenir una dura pugna durant tot un curs després que l’advertís que la suspendria per una sola falta d’ortografia a un examen. Experiències que la van convèncer que, segur, hi havia una forma diferent d’aprendre.
Afortunadament, la seva implicació en l’escoltisme en aquella època li va donar un espai on desenvolupar la seva passió per l’educació i, de pas, començar a reivindicar el seu caràcter. Com a mostra, hem de parlar del dia en que la Maria Jesús va decidir que era injust que als nois escolta els totemitzessin i, en canvi, a les noies no.
Li va costar, però li van fer cas. Això si, abans que ella pogués donar un tòtem a les noies del seu grup, n’hi havien de donar un a ella. En aquest cas la Maria Jesús va escollir com a tòtem l’estel. L’adjectiu que acompanyava al distintiu, però, anava a càrrec del jurat que li assignava la distinció. Es van discutir diferents opcions: estel tossut, estel pesat… Finalment, però, es va acabar escollint l’opció més elegant i, segurament, més encertada: Estel Tenaç.
Amb aquests precedents, als 19 anys, comença a treballar a l’escola Talitha de Barcelona, un dels referents de la renovació pedagògica. Troba un ambient que l’apassiona i on aprèn, però encara li manca alguna cosa. La Teresa Codina, promotora de l’escola, se n’adona i, quan porta només un any a l’escola, seu i parla amb ella i la convida a sortir al món i continuar el seu camí d’aprenentatge.
Això la portarà fins a Terrassa a exercir de mestra primer a la Tecnos, fent classes d’adults i batxillerat elemental, i després fent de mestra de primària a l’Acadèmia Vallès. Mentrestant, continua ampliant la seva formació. Així, l’any 1971 es llicencia com a part de la segona promoció de psicologia a la Universitat de Barcelona.
A tot plegat hi hem de sumar la vida familiar. El 1967 s’estrena com a mare, amb la Mònica, el 1971 arribarà el Marc just coincidint amb els darrers exàmens de la carrera de psicologia i el 1979, arribarà el Miquel.
Tornem però, ara, al 1971, quan entra al projecte de La Roda de renovació pedagògica on exercirà de mestra i posteriorment de psicopedagoga.
Serà dins la Roda on comença a detectar alguns nens i nenes amb dificultats a l’hora de seguir les classes. La Maria Jesús es comença a preguntar què es podria aconseguir amb aquests infants si s’hi pogués treballar amb més dedicació. Parla amb el Carles Casellas i li explica la idea, però li cal la complicitat de les famílies. Aconsegueix ràpidament la complicitat de 4 famílies i, el que era més difícil, que inspecció mirés cap a un altre costat.
Així, amb els nens i nenes encara matriculats a la Roda, agafa els 4 alumnes i se situa a un espai al costat de la Farmàcia Comas, al carrer Sant Antoni, i es posen a treballar. Els bons resultats es comencen a notar ràpidament. Que hi ha una clara necessitat en aquest àmbit s’evidencia amb un segon any on ja tenen 16 infants i un tercer on ja en són 60.
Així neix el projecte de l’escola l’Heura del Vallès, que ràpidament aconseguirà legalitzar-se i començar a funcionar com a cooperativa. La iniciativa li valdrà el premi Ramon Llull i, també, li permetrà conèixer a un referent com Josep Pallach que l’enredarà per sumar-se al projecte d’impulsar l’especialitat de pedagogia a l’autònoma.
Ens trobem a l’any 76 i el món universitari passa a formar part de totes les altres ocupacions, amb les coses bones i dificultats que això comporta. Per començar, la mort sobtada de Pallach la deixa sense mentor només un any després d’haver acceptat aquest nou repte.
La il·lusió de compartir despatx amb un referent de la pedagogia com Pallach passa a substituir-se pel xoc amb una altra cara del món acadèmic.
L’escriptori del mestre passa a ser ocupat pel catedràtic, Garcia Garrido. Un gentleman de trajo i seriositat impregnada, segons el descriu la Maria Jesús, que seguia la línia de molts professors de dedicar bona part del dia a la investigació dins el despatx. Ella, que s’havia guanyat el sobrenom de la Gallina per anar sempre amb els estudiants darrere com si fossin pollets, es trobava amb el primer conflicte d’interessos.
La nostra terrassenca de l’any es reunia amb els estudiants sovint al despatx i el catedràtic va començar a queixar-se que el molestaven. La resposta va ser una ignorància gentil per part de la Maria Jesús, fins al dia que es va trobar el catedràtic (ben vestit, tot s’ha de dir) arrossegant-li la taula fora del despatx. Allò va provocar que, durant un breu interludi, emprès el passadís de despatx.
No serà l’únic entrebanc que es trobi dins un entorn fortament masculinitzat. Per exemple, l’obtenció de la càtedra un parell d’anys després d’haver-se tret el doctorat haurà de superar esculls com haver de plantar cara a un tribunal a les 3 de la matinada.
Sigui com sigui, la Maria Jesús Comellas continua avançant, impulsant, per exemple, amb la col·laboració de Josep Maria Jarque, l’especialitat d’educació especial a l’Autònoma.
I ja que citem un terrassenc de l’any fer referència a una altra guardonada, una jove alumna a qui assessorarà i animarà a impulsar un nou projecte educatiu a la ciutat. Parlem de la Mariona Torredemer i el naixement del Crespinell.
Mestra, psicòloga, pedagoga, Doctora, mare… La Maria Jesús va construint una visió pròpia de la infància, sense menystenir-los ni voler-los classificar.
Bona mostra d’aquesta visió es pot copsar en l’oposició que tindrà durant els anys vuitanta en els seus diferents entorns de treball amb les teories conductistes. Aquestes, per fer-ho fàcil, buscaven conductes disruptives (“no normals”) en l’alumnat per poder-les eliminar. La Maria Jesús, per la seva banda, es negava a acceptar que els nens i nenes fossin reduïts a robots a qui se’ls hi havia espatllat un botó.
El resum d’aquest xoc es podria definir en la conversa que va tenir amb una experta amb conductisme que els hi va fer un curs dins l’escola. Després d’esgarrar-li diferents proves sobre les teories de la conducta amb l’alumnat li va etzibar a la Maria Jesús “És que tu jugues amb l’afecte”.
Resposta: “Efectivament!”.
I és que, per la nostra terrassenca de l’any, l’educació no deixa de ser una persona que n’acompanya una altra i on, en cada àmbit de la vida, ja sigui la família, l’escola, les extraescolars, el carrer… cadascú ha de jugar el seu paper. Això si, sense deixar ningú enrere.
Ella, en aquest sentit, fa referència als dibuixos del pedagog italià Francesco Tonucci on dibuixa nens i nenes despentinats i diu “Aquests són els meus. Els despentinats”.
La Maria Jesús Comellas ho té clar, és inacceptable que es descarti o es doni per impossible a cap infant. I per aconseguir un objectiu tan ambiciós, clar, es necessita molta ajuda.
Segurament és per aquest motiu que la nostra terrassenca de l’any s’ha passat molt més temps tractant amb les diferents cares de la comunitat educativa que no pas dins els despatxos acadèmics.
