Glossa de Josep Villagrasa a MARIA DELS ÀNGELS BUSOM i OLIVELLA, llegida durant la festa d’entrega de premis del Terrassenc de l’any 2021.
Una de les coses bones que tenen els terrassencs i terrassenques de l’any és que ens permeten conèixer i, el que és més important, homenatjar, perfils molt diferents de persones que, en el seu dia a dia, a l’àmbit professional o personal, han posat el seu gra de sorra per fer de Terrassa una ciutat millor.
Comencem doncs amb la història de la Maria dels Àngels Busom i Olivella, nascuda el 22 d’abril de l’any 1941 a Martorell, filla petita del Bartomeu i la Rita. El coneixement de les màquines de vapor adquirit per pare durant anys treballant com a ferroviari el porta a treballar a la indústria tèxtil terrassenca i, quan la Maria dels Àngels té set anys. la família es trasllada a la ciutat.
L’arribada els porta al carrer d’Egara i la Maria dels Àngels anirà a l’escola Genescà, les Carmelites i finalment a l’Escola de la Llar. Combina els estudis amb la seva passió per tocar el piano. Ara, toca ajudar a casa i als 14 anys haurà de deixar la música a banda per posar-se a treballar a Cal Vacarisas, al Carrer Sant Leopold.
Allà hi passarà 10 anys treballant, temps durant el qual coneixerà el Francesc Torras ballant sardanes el diumenge al costat del casino. Comença una relació de complicitat que durarà tota la vida. De fet, no és casual que avui esdevinguin la quarta parella on els dos han estat nomenats terrassencs de l’any. Dues visions diferents i complementàries d’una història compartida.
Als 18 anys es prometen i als 23 anys es casen. Comencen ràpidament la construcció de la família i als 9 mesos ja arribarà la Maria Montserrat, la primera dels tres fills que vindran.
Després d’un temps allunyada del món laboral, hi tornarà per dedicar-se durant 25 anys a l’estètica. Una professió amb la qual gaudirà i de la qual només s’allunyarà quan s’apropin els 60 anys per prescripció mèdica.
El disgust d’haver de fer cas al metge, per sort, coincideix amb la possibilitat de fer d’àvia i, també, de poder dedicar més temps a aportar el seu gra de sorra per millorar una mica la seva ciutat i el món que l’envolta.
I és que, s’ha de dir que a l’arrel dels motius que han portat al jurat a reconèixer la Maria dels Àngels com a terrassenca de l’any, l’homenatjada hi lliga personalment la forma què ha vist i viscut les seves creences cristianes. En altres paraules, fer dels valors apresos acció i buscar fórmules per ajudar als altres.
Ja de joveneta des de la parròquia de Sant Pere comença a implicar-se amb el barri i l’entorn des de les activitats que organitzaven a la parròquia.
Aquesta vocació no va desaparèixer durant els anys de dedicació professional. Així, a la Parròquia del Carme a finals dels anys 70 s’implica en la creació del grup de Problemàtica Social. Tot comença amb la idea d’aprofitar un local al Pla de Bon Aire per aprofitar les habilitats de costura de la Maria del Àngels per ensenyar a persones amb pocs recursos a arreglar-se la roba. Una activitat que ampliaran començant a visitar famílies per detectar les seves necessitats i poder-los ajudar amb un suport econòmic, en l’alimentació, habitatge o el que fes falta.
Aquest esperit solidari perdurarà en el temps i, ja fa uns anys, neix una nova iniciativa: la Taula de Nadal. Amb la voluntat d’oferir un àpat nadalenc a les persones sense sostre s’aconsegueix mobilitzar un munt de gent: el menjador de l’escola del Carme, famílies que cuinen plats a casa i els monitors de l’esplai se sumen com a cambrers. Una feina en equip i de coordinació que la Maria dels Àngels espera que aquest any es pugui tornar a recuperar presencialment.
Ara, si parlem del treball en equip, cal valorar l’equip únic que han format ella i el Francesc Torras. 65 anys de relació i complicitat molt ben treballada.
Ja des d’abans de casar-se tenien un grup de 8 parelles amigues amb qui sempre han mantingut l’amistat i han parlat i compartit les reflexions al voltant de la vida. Una experiència que porten també a l’àmbit de la parròquia i els porta a formar part d’un moviment internacional on arriben a participar en l’organització d’una trobada amb més de 7000 persones a Santiago de Compostela, l’any 2000.
Aquestes trobades servien sovint per fer reflexions sobre com aportar més. I, com dèiem, arriba un moment a la vida on la Maria del Àngels i el Francesc tenen ganes d’anar més enllà.
L’ocasió s’esdevé l’any 2004, amb una escapada pels seus 40 anys de casats a l’hostaleria de les monges benedictines de Montserrat. Mentre estaven menjant van escoltar una persona que estava explicant en una altra taula la seva experiència ajudant als pobles indígenes a Guatemala.
Aquesta persona era la Maria Teresa Malagarriga, una monja manresana que feia dècades havia marxat cap a Guatemala a treballar pels més desafavorits. Quan es va quedar sola, la Maria dels Àngels i el Francesc s’hi van acostar i li van admetre que havien estat escoltant el que explicava i li van demanar si els hi podria donar més detalls. Aquesta, encantada, va explicar-los totes les experiències d’una vida dedicada a l’educació al país centreamericà, on el govern destina pocs recursos a l’educació, i als pobles indígenes molts menys…
La parella torna cap a casa ja amb la idea, entre cella i cella, que podria estar a les seves mans fer alguna cosa per canviar aquella realitat tan llunyana.
Només arribar a Terrassa aixequen el telèfon i comencen a mobilitzar amics i coneguts, dins i fora la parròquia, fins i tot a la seva filla petita… A tots i totes els hi expliquen la història que han descobert, i en pocs dies, demanen a Maria Teresa Malagarriga que abans de tornar a creuar l’Oceà, passi per Terrassa a explicar-ho ella de primera mà.
Això passa a inicis d’any i a l’agost, la Mari Àngels i el Francesc, acompanyats de 4 persones més, ja viatgen cap a Guatemala per aprofundir en aquella realitat. El xoc és corprenedor. Viatjaran a diferents indrets del País i, a cada nova parada, trobaran realitats més dures.
No es tracta només de visitar les escoles on treballa Maria Teresa Malagarriga sinó també de visitar els seus entorns. Analfabetisme, gana, condicions precàries de vida… Cada parada, a Santa Cruz del Quiché, Telemán, San Miguel de Uspantan, el Basurero… Descobreixen espai urbans de barris degradats i cases de llautó, poblats disseminats enmig de la selva amb barraques de canya i sostres de fulla de palma o comunitats senceres vivint entre la brossa i sobrevivint del que treuen d’aquesta. Les escoles precàries necessiten mitjans, però esdevenen petits oasis davant un entorn inhòspit on preval l’analfabetisme, la gana, la violència i la precarietat extrema. L’aigua corrent o la llum són luxes llunyans i desconeguts i el camí a l’escola pot arribar a ser de quilòmetres amb peus descalços, per no parlar de les nenes a qui el masclisme allunya de qualsevol mena d’aprenentatge.
Resumint, molta, molta feina a fer.
Amb aquest coneixement a les espatlles, només tornar a Terrassa comencen a moure’s per organitzar-se i crear l’Associació “Oberts al món”. I aquí, la manca d’experiència sobre com funciona una ONG, la cobreixen amb una bona organització i repartint-se els papers d’acord amb l’expertesa i habilitats de cada un d’ells.
En aquest cas el marit de la Maria dels Àngels va posar la seva experiència en comptabilitat i organització a la presidència, mentre la nostra terrassenca de l’any posava la seva empenta i mà dreta en les relacions públiques i difusió del projecte i la realitat què volien transformar.
Com diu ella mateixa “Tota la vergonya o recança que et pot fer demanar ajuda per a tu mateix, desapareix quan es tracta de buscar ajuda pels altres”.
El telèfon és una eina genial per trucar a tothom que saben s’hi pot involucrar, es posen en contacte amb l’Ajuntament per poder optar a subvencions per tirar endavant projectes de la Terrassa solidària i no es desaprofita cap oportunitat per explicar en el que estan treballant.
És així com va començar a teixir-se la xarxa de solidaritat d’Oberts al Món enfocada sempre cap a un principi clar, l’educació com a motor de canvi.
Just per aquesta base comencen amb les beques en primària i secundària, aconseguint en tots aquests anys ajudar a més de 1.500 nens i nenes. Un projecte on treballen cas a cas, fent seguiment de tots els infants i intentant abordar les complicacions paral·leles com poden ser salut, habitatge, etc.
La Maria dels Àngels ho resumeix amb senzillesa “Cada nen que ajudes és una porta a canviar el món que l’envolta. És increïble el que es pot arribar a fer amb molt pocs recursos”. I és que, molts dels que aconsegueixen completar la seva educació, quan després prosperen i troben feina, aprofiten per pagar els estudis als seus germans petits pel qual s’engega una roda de solidaritat.
Això es veu especialment als 10 o 12 alumnes als quals Oberts al Món paga els estudis superiors cada any, ja que realitzen un salt qualitatiu molt gran respecte la realitat de la qual partien.
La Maria dels Àngels i el Francesc, a més, han pogut observar any rere any aquesta evolució, ja que, des de l’inici del projecte cada any han tornat al País centreamericà per visitar a l’alumnat becat i parlar amb ells, alhora que treballaven amb els altres projectes engegats per l’Associació. Una dinàmica que només la pandèmia ha pogut aturar i que, el pròxim estiu, si tot va bé, pensen reprendre.
El lligam amb Guatemala és molt fort i programen cada viatge meticulosament per poder arribar al màxim de llocs possibles. Veure l’alumnat, però també veure com han evolucionat els projectes que van fer i els que s’han d’engegar.
Més de 15 anys donen per molt i en aquest temps han construït tallers de fusteria, aules d’informàtica, arreglat cases o, per descomptat, destacar les 25 escoles aixecades als diferents nuclis de població de San Miguel de Uspantan.
Aquestes construccions passen a esdevenir un bé col·lectiu a preservar per aquestes comunitats, ja que a les petites escoletes s’hi amaga un futur millor pel seu jovent. Fora l’edifici, cada dia abans d’entrar a classe, els nens i nenes quan aixequen el cap poden llegir dues paraules: Terrassa Solidària. És així com la tasca d’Oberts al Món ha portat el nom de la nostra ciutat fins a Guatemala on saben que hi ha una ciutat, a l’altra banda de l’oceà, amb gent disposada a fer de l’educació motor de canvi.
I, ja que hi som, aconseguir a casa alguns canvis també. Des del 2004 fins avui han estat innombrables les ocasions en què la Maria del Àngels ha visitat diferents escoles i instituts de la nostra ciutat per apropar a les terrassenques i terrassencs més joves una altra visió del món.
De totes aquestes ocasions la nostra terrassenca de l’any destaca un moment concret. Concretament, el dia, fa uns tres anys, on la Teodosa, el Kevin i la Gilda, tres dels estudiants becats per l’associació, van visitar diferents escoles de Terrassa. En una d’elles la Teodosa no va poder contenir les llàgrimes a l’hora d’explicar les dificultats per aconseguir que el seu propi pare la deixés anar a l’escola. No va ser l’única que va plorar a l’aula i, en acabar, van ser molts els alumnes que es van acostar a ella per poder-s’hi abraçar.
En definitiva, dues realitats llunyanes que obren els ulls, es coneixen i s’abracen per poder millorar.
Aquesta és la història d’Oberts al Món i de la feina realitzada per la Maria dels Àngels Busom i Olivella.
Petites i grans històries que ens porten fins avui a un merescut homenatge i poder-te dir, Enhorabona Terrassenca de l’any.
