!--akiadsense-->
A Brusel·les, el 9 de febrer hi feia un fred que pelava i, a més, queien volves de forma intermitent. L’avantatge és que al Barri Europeu tot està molt a prop i el Lluís Puig i la resta de consellers catalans a l’exili compten amb un petit despatx per a celebrar les seves reunions i fer els seus tràmits. Després, acompanyat del corresponsal de TV3 Xavi Coral, un altre terrassenc, ens vam anar a escalfar una mica en un forn de pà cafeteria que es troba a la vora per a poder parlar reposadament durant una hora de tot allò que suposa a nivell personal i emocional l’exili, a més del moment polític actual. I incidint en aquells aspectes culturals que no per semblar menys urgents són menys importants per a entendre globalment el que està passant. Puig, una persona planera que gaire bé és a la política per accident, va accedir al càrrec el passat 5 juliol com el darrer en arribar a l’Executiu i va poder exercir el seu càrrec de forma efectiva escassament quatre mesos. Des d’aquesta perspectiva, però també de la d’un gestor cultural durant tota la seva vida a partir de la dansa i la cultura popular, el conseller ens explicava aquelles coses que no sempre són titulars.
Tenia prou contactes per a poder espavilar-se a Brusel·les?
“Quan a l’arribar parteixes de zero, el fet de tenir algunes amistats que de seguida em van acollir en cases i em van ajudar a bellugar-me, m’ho va fer més fàcil dins del conflictiu que representa. També és veritat que els cinc membres del Govern vam fer una pinya molt forta i de seguida també vam començar a trobar suports d’altres persones, de qui mantindrem l’anonimat per la gent que encara té ganes de represàlies. Ens van ajudar molt i molt. Ahir o abans d’ahir, feiem els cent dies d’exili i han estat cent mensualitats gaire bé. Ens han passat tantes coses en cent dies que sembla que hagin passat un grapat de mesos! La qüestió és que estem cada cop més ben adaptats a nivell de logística, de mobilitat i de poder desenvolupar més feina”.
Els contactes era amb gent de la cultura?
“Tota la vida he treballat amb cultura. No sé si la faig gaire bé, però no sé fer res més. Tota la vida ho he fet des d’entitats i de forma no professional. I, després, també des d’una empresa privada com a professional i des de l’administració pública com a professional. I poc m’imaginava fer-ho des de l’òptica política. Les persones a qui coneixia de Brusel·les, de Bèlgica, i dels països de l’entorn, de França, Luxemburg, Holanda, són gent relacionada amb el món de la cultura”.
Com interpreten el que està passant a Catalunya, tot i que ho pot condicionar el fet de conèixer-lo?
“Estan esgarrifats! Estan esgarrifats que polítics, per a complir el que han dit que es faria en un programa electoral, estiguin tancats a la presó i n’hi hagi d’exiliats. I més des d’un país com Bèlgica, que té un sistema jurídic molt garantista… De mica en mica, la nostra presència aquí està ajudant molt perquè caiguin aquestes màscares. Està clar que, a tota Europa, tots els Estats disposen d’unes garanties de drets humans. I la gent ha vist les garrotades de l’u d’octubre. Això a la gent, aquí, li ha impactat moltíssim. I totes les notícies que van apareixent de passos jurídics, cada cop fa que sigui més esgarrifós. Aquí cada dia som notícia, tristament. Quan la gent veu que es crida a declarar mestres perquè a l’escola han parlat d’un tema que ha passat al carrer, la gent del món de l’ensenyament s’esgarrifa. I quan va a declarar un mecànic perquè no ha volgut arreglar un cotxe (de la Guàrdia Civil), també s’esgarrifen. I ara sembla que també investigaran el músics perquè toquen per a la llibertat i per la pau amb cançons com sempre s’havien cantat. Ni Franco havia perseguit els cantautors! Havien mirat de censurar algunes lletres, però s’estan superant algunes de les actituds més dures del final del franquisme, que vam viure alguns que tenim una certa edat”.
