Aquest dissabte, dia 15 de novembre, el Teatre Principal acollirà el lliurament del guardó del Terrassenc de l’Any. Enguany, el jurat d’aquest certamen organitzat per al CC El Social ha reconegut, per primera vegada a la seva història, la trajectòria professional de tres dones procedents d’àmbits ben diversos. Elles són l’esportista Berta Abellán, la científica Estel Cardellach i l’activista cultural Lídia Muniesa.
Lidia Muniesa Vers va crear fa una dècada el Projecte Música al barri, dins l’ONG Manantial de vida que va fundar el seu pare, el pastor David Muniesa. Des d’aleshores, més de 200 infants s’han iniciat a la música en un projecte ubicat al barri de Ca n’Anglada. Des d’aquest “raconet de món”, com ella diu, ha donat l’oportunitat a nens i joves de famílies vulnerables poder accedir a coneixements teoricopràctics musicals, i a formar part d’una comunitat que ha trencat barreres socials. Reconeguda l’any 2024 amb el premi Músic de l’Any, i enguany amb el Memorial Àlex Seglers 2025, la Lídia recull ara un nou guardó, que assegura que els ajudarà en la seva missió: aconseguir que més infants aprenguin música i acostar la música clàssica a tothom.
Com ha rebut el premi de Terrassenca de l’Any?
Estic al·lucinant! No m’acabo de creure, perquè nosaltres estem aquí, en aquest raconet de món, a Ca n’Anglada… Però aquest premi significa que la ciutat valora la feina que des de l’esplai musical estem fent, i això és fantàstic. Per tant, vol dir que anem bé i això per nosaltres és fantàstic perquè necessitem tenir com més visibilitat millor.
Després de tant d’esforços posats, tantes hores dedicades, rebre ara aquests premis, li fa veure que ha valgut la pena?
Sí, però ha valgut la pena per allò que és en si. Ens ho passem tan bé fent això… L’esforç és descomunal, és veritat. Quan treballes de mestra i acabes la teva jornada laboral, i vens aquí i continues fent de mestra, és dur. Però és tan diferent, aquí tinc una escola de música que va creixent i això em dona una gran satisfacció. El que de veritat em recompensa és poder continuar fent aquesta feina i contribuir a fer un món millor. I quan tanco la persiana, la tanco amb una rialla.
Anem a l’inici, en el moment que va decidir iniciar aquest projecte.
No va ser una cosa pensada des d’un despatx o una decisió presa a l’engròs, de dir tindrem més de 60 nanos i 10 professors. No! Vam començar amb una quinzena de nens i tres professors. Va ser un plantejament com el que planta una floreta, amb la idea de contribuir amb un projecte més en aquesta ONG (Manantial de Vida), que ja fa trenta anys que és al barri. El que passa és que, d’una forma natural, ha anat creixent. En aquests deu anys l’hem regada cada dia, i s’ha fet des del cor. Ha crescut amb vida pròpia gràcies a tota l’estima que s’hi ha posat.
L’heu regada tant que ara ja és un jardí sencer…
(riu) Si arribo a pensar que això m’havia de suposar tanta responsabilitat com tinc ara sense deixar la feina que estic fent… m’hauria dit que era de bojos. Ara mateix estic amb dues coses molt potents. Per una banda, treballo en una escola privada a Sant Cugat. De l’altra, tinc un projecte de barri a Ca n’Anglada, un dels barris més vulnerables de Terrassa. Són dos mons completament diferents.
Diferents però amb punts d’unió.
La música, és clar. El fet és que és molt bonic trencar aquestes barreres socials que tenim. Als meus alumnes de Sant Cugat els convido a tocar aquí perquè vull trencar aquestes bombolles que es creen. Vull que toquin junts, que vinguin a l’orquestra. I com ells, també vull que vinguin nens de tot Terrassa. I nosaltres anar a tota Terrassa, perquè els concerts que fem els podem fer al Centre o a qualsevol altre barri. El que vull potenciar és aquesta barreja perquè una de les nostres missions, com a projecte, és que la música clàssica arribi als barris des de l’arrel, creant un vincle amb les famílies i amb el lloc on tocarem. I incrementar el poder de convocatòria entre les famílies perquè vegin que estem fent un bé per als seus fills.
Són molts anys al darrere creant aquesta confiança.
No es veu però sí. Veure com es trenquen les reticències és el més bonic. El projecte Música al Barri engloba diferents potes, una és el Piano al carrer, l’altre l’Orquestra, i una altra aquest esplai musical. Aquí és on reunim a nens i nenes d’entre 3 a 18 anys i els ensenyem a cantar o a tocar un instrument, però també tots aquells valors que ens dona la música, com el respecte, l’esforç, la disciplina… I ho fem amb diversió, amb crispetes, si cal! Aquí es troben en un espai de llibertat i de confiança, en un ambient més relaxat, perquè està comprovat que és així com els nens treuen el que tenen a dins. Aprenen sense pressions, sense por, molt lluny del que vam fer nosaltres. I el més sorprenent és que gaudeixen i comparteixen entre ells, s’ensenyen melodies i cançons, i això els fa voler no marxar d’aquí.
Per això és Esplai i no Escola de Música?
En realitat som una escola de música, però jo en dic esplai. Crec que és la manera que millor defineix la nostra manera d’ensenyar, més lúdica. Vull que l’infant des del primer dia pugui arribar a casa tocant una cançó. Al principi treballem molt per imitació, i de mica en mica vas compaginant lectura, ritmes, vas aprofundint en la teoria però sempre amb la pràctica de bracet. Sempre amb gaudir com a lema. Per això, amb la música sempre com a eix vertebrador, tenim el concurs de dibuix o el taller de teatre, o fins i tot, un hort.
Un dels ingredients de l’èxit de l’esplai són els seus monitors.
Són essencials. Una de les particularitats és que any rere any van canviant perquè els nostres professors són estudiants. Estudiants de carreres ben diverses, com biologia, filologia, bioquímica… Gent molt jove que tenen estudis musicals i que els interessa molt treballar d’alguna cosa que els motivi i els agradi. L’avantatge és que organitzem els horaris ajustats a les necessitats dels nens, però també dels professors, és tot una mica un puzle. I el més bonic és que els professors fan pinya entre ells. I, a més, tenim grans professionals i concertistes que ens venen a visitar, que participen en els concerts i que ens donen suport, gent d’alt nivell que ens ajuden a fer un passa més per difondre la música clàssica.
I el seu paper? Ja no fa classes?
Cada cop menys. Prefereixo que ho facin els joves. Jo em dedico a ensenyar-los a ensenyar, perquè aquí ho fem molt diferent del que ells estan acostumats al Conservatori. La meva feina és empoderar-los i donar-los la seguretat de poder-se posar davant d’un nen. Els dono totes les eines i recursos que tinc amb aquests vint anys d’experiència i de la sort de tenir tots els programes que utilitzem a l’escola on treballo, vinculada al Conservatori del Liceu, perquè se les facin seves i ho desenvolupin. També hi ha la part dolorosa de les sortides, perquè aquí a l’esplai tots estem de trànsit, però això és part del procés.
Quins reptes de futur es planteja el projecte?
Tinc com a prioritat crear l’orquestra de Ca n’Anglada. Que els músics ja els tenim i el grup també, però m’agradaria constituir-la com a tal, amb la voluntat de portar la música a tots els barris. Seria fantàstic. L’altra aposta seria replicar aquest esplai musical a altres barris de la ciutat. Ara som a Ca n’Anglada. També vam començar a La Maurina… Però costa tant aguantar ja aquí. Pensant en el futur, si l’any vinent em jubilo, crec que podré posar totes les meves energies en aquest projecte. I així podríem arribar a més barris i continuar creixent en la divulgació de la música clàssica i en donar ensenyament musical a nens que no podrien accedir a estudis musicals.
Perquè l’esplai musical és també un lloc d’acollida.
No tots els infants que tenim aquí necessiten ajuda econòmica, tot i que els que ho requereixen són becats. Però sí que és cert que tenim famílies que s’apunten i que la seva situació és molt precària, fins i tot, en termes de residència. Alguns s’inscriuen i veus que tenen només un permís de 3 mesos. Ens trobem amb nens de pas perquè les seves famílies són aquí de manera temporal.
I no sorprèn que s’apuntin malgrat aquesta volatilitat personal?
Al principi sí que ho feia, ara ja no. N’hi ha que estan aquí per un temps i si els surt feina en una altra banda, s’acaba l’esplai. M’he trobat amb alumnes boníssims que han estat aquí mig curs i se l’emporten. I pot resultar frustrant, pel temps i hores que hi has invertit. Però igual que en surten, en tornen a entrar, i molts pots treballar-hi amb profunditat. A més, per mi el bonic és que el temps que hagin estat aquí els sigui enriquidor, que els hagi aportat coses i els valors de la música. El record sempre el tindran, i això és el més gratificant.
Molts d’aquests infants deuen ser usuaris del banc d’instruments de l’esplai.
Exacte. Hem de tenir present que tenim alumnes que les famílies que tenen al darrere no poden o no estan interessats a donar un suport extra al nen perquè aprengui música. Per això va néixer també el banc d’instruments, que ha anat creixent amb els anys, per aquells que no se’l poden comprar també puguin tocar-lo. Sempre dic als meus coneguts que si tenen un violí, una guitarra o qualsevol instrument a casa que ja no facin servir que ens el portin, que li donarem una nova vida. Gràcies a això també hem pogut fer l’orquestra. I gràcies a molta gent que ens ajuda, com l’URKO Luthier que ens arregla gratuïtament els instruments que ens regalen, o transportistes que ens porten els mobles amunt i avall, o els tècnics de so… Tenim al voltant tota una sèrie de persones que fan créixer l’esplai musical i el projecte Música al Barri.
Per acabar, què li ha aportat a Lídia Muniesa l’esplai musical?
Bé, jo era pianista i vaig estar vint-i-cinc anys treballant en el sector de la il·lustració i les arts gràfiques. Després vaig entrar en l’àmbit de la docència. Des de ben joveneta, però, havia estat monitora d’esplai de colònies. Així que en aquests darrers deu anys de la meva vida he ajuntat aquests dos vessants. No he deixat de ser artista ni creadora, perquè l’esplai representa la meva creativitat entregada, és el meu nou projecte artístic. De fet, continuo també creant música perquè moltes de les melodies que els meus alumnes toquen són creacions fetes per a mi. D’altra banda, Música al Barri m’ha fet créixer com a persona, també en la solidaritat i en maduresa. I, sense buscar-ho, m’he acabat convertint en una activista social i cultural perquè ara, la meva missió és fer un món millor a través de la música i de tot el que ens ensenya.
