En un espectacle que dura una hora i vint, la terrassenca Míriam Moukhles demostra la seva versatilitat: canta, balla i interpreta amb el seu instint comunicador. Admirada pel seu carisma, la seva força escènica i la seva capacitat de comunicació amb el públic, és una jove entranyable, passional, humil i insuperable. L’obra porta per títol ABECEDARI i és una creació de La Moukhles & Sentis, amb dramatúrgia i direcció de Míriam Moukhles, Joan Sentís i Pau Matas. Es pot veure fins al 19 d’abril a la Sala Beckett de Barcelona.
De què va l’obra? Es tracta d’un treball d’investigació sota la calor d’un estiu a París, a partir del llegat del Gilles Deleuze, un dels filòsofs més complexos del segle XX. La peça intenta ser caòtica, una xarxa de connexions sense principi ni final. Només som una suma d’impressions mòbils que van canviant. Això és l’obra: una sèrie d’impressions canviants que ens porta d’una biblioteca a un piano bar; mostra canvi, flexibilitat i creativitat. El teatre com a exercici intel·lectual. Tot flueix en aquest espectacle que ens parla de la recerca del pare, del suïcidi, de la pintura, de la representació, de la música… de la vida en perpetu moviment.
Juntament amb aquest torrent de presència escènica que és Moukhles, el repartiment el completen el Joan Sentís Mayol i la Cristina Martínez. El Joan Sentís aporta a l’obra el contrapunt masculí; treballa generant material escènic i com a actor. Interpreta l’estudiant que investiga el pensament del filòsof, i el seu paper és clau en aquesta recerca del passat. Representa la voluntat d’ordenar aquest caos d’arrels que s’estenen davant la seva necessitat d’estructurar un discurs sòlid. El personatge genera el debat. Una interpretació molt cinematogràfica, continguda i amb moments brillants, com quan es transforma en el Fred Galiana, campió de pes ploma resident a Mataró.
Cristina Martínez, més talent egarenc a la Beckett
Al costat de la parella artística i sentimental que formen la Míriam i el Joan, hi trobem Cristina Martínez, que interpreta la catedràtica d’història de l’art i fa que l’espectador se senti dins d’una classe de semiòtica de l’art. El seu paper implica una escolta escènica fina. Una partitura interpretativa a la qual se sumen les partitures del piano que toquen els seus dits, com a acompanyament del que passa a escena. La indagació en el paper del seu pare, que adorava Juanita de Tànger. Pintura i música en perfecta simbiosi en el quadre El gran concert. El seu personatge és el contrapunt i l’acompanyament del que s’explica com un viatge commovedor al Marroc, dolorós i bell com un peix petit.
La lletra M de Míriam, la J de Joan i la C de Cristina donen solidesa al conjunt: Abecedari, una obra que, arribat el moment de l’aplaudiment, m’ha fet sentir tristesa en deixar tres actors tan entranyables, que m’han proporcionat tant de plaer com a espectador, i, en alguns moments, felicitat. El conjunt funciona com una experiència fluida, intel·lectual i emocional, on la suma dels tres intèrprets genera un espectacle que el crític descriu com profundament commovedor i plaent per a l’espectador.
