Amb M’esperaràs de Carles Alberola, interpretada per l’Associació Casal Corpus Grup de teatre (Barcelona), hem gaudit de la darrera obra presentada a concurs al 51è Premi Ciutat de Terrassa.
Com qualsevol «sitcom», aquesta té com a personatge rellevant l’espai on ocorre, en aquest cas, una sala d’estar-menjador despatx amb un sofà tan inestable com les relacions humanes que suporta. El text d’Alberola, guanyador del premi de Teatre Ciutat d’Alzira 2013, estructura una història amb un protagonista cosí germà del neuròtic Woody Allen, Rubén (Inyaki Galve), que perd el nord entre desitjos i anades i vingudes a la cuina, per un bon tros de carn, figurat o real (“solomillo”).
El punt de partida és un sopar a casa d’aquest maduret, victimista, insegur, poruc i depressiu; organitzat per un matrimoni d’amics, Jaume i Raquel, que volen presentar-li una dona, perquè recuperi la vida sentimental després del sotrac de la seva separació.
El nostre amfitrió llueix com a professor de filologia anglesa, pocatraça en les arts amatòries i amb interessos socials poc majoritaris (jugar al parxís, llegir els clàssics o escoltar música de jazz). En canvi, el personatge de Jaume, se’ns ven com el d’un triomfador, un seductor empedreït, que coneix molt bé l’art de la paraula i que se’n serveix com a polític; malauradament l’actor Marc Pineda no el fa visible. En la mateixa línia, Raquel (Bet Prades) traspua poca emoció per traslladar-nos la figura de la muller, fins i tot, quan recorda com de jove se sentia atreta per Rubén i se li tira a sobre amb afany de fer tornar a la vida el passat. Sens dubte, la força del joc escènic la té Rubén. Ara bé, la direcció hauria d’haver limitat la cridòria i alguns excessos, per aconseguir fer brillar al màxim la seva interpretació.
Entre anades, trucades i vingudes dels personatges, a la manera de grans referents cinematogràfics com ara L’apartament de Billy Wilder, se succeeixen els girs i els embolics: gelosia, corrupció versus manca d’integritat per presentar-se a un premi literari, relacions creuades, infidelitats i acudits de cunyat, que farien riure molt més a l’audiència si les interaccions dialèctiques tinguessin contrapunts dramàtics.
L’entrada a escena de la germana de la Raquel, la Pilar, que coneixem perquè n’hem sentit parlar ja que ha estat la darrera amant del Jaume, fa esclatar el conflicte final. Ens la imaginàvem com una Lolita trencacors i es presenta, en canvi, com una joveneta amb ràbia continguda.
Pel que fa l’escenografia, els objectes són molt importants, especialment els llibres i les fotos, que permeten nodrir les converses, així com aquells elements que la Pilar sap on trobar, perquè coneix la casa de les seves trobades sexuals amb Jaume (espelmes, glaçonera, llibres).
El tancament de “M’esperaràs?” és una pregunta que obre la finestra del “ho està somiant”, “forma part de la seva ficció” o la d’ “això està passant”. En un món d’aparences sobreviuen l’ambigüitat humana i els instints primaris. Gràcies per la comèdia!
