Quines són les probabilitats que tenim de guanyar quan anem a jugar al quinto? I quines són les probabilitats que tenim si a més a més, és la primera vegada a la nostra vida que hi juguem? I encara reblem més la pregunta, i quines són les probabilitats que tenim de picar, justament a la primera partida que fem de la nostra vida?
La Lorena és d’Astúries, concretament d’Oviedo. Fa uns quants anys que viu a Catalunya i fa pocs mesos que gràcies al seu company Cesc ha conegut Terrassa. Si la Lorena és carbayona de cap a peus, més asturiana que la fabada o la sidra, el Cesc, no fa cap conversa sense anomenar el dàcar, la taifa o la mery, és a dir, que és més terrassenc que la Torre del Palau. I com a bon terrassenc, també és bon minyó. Ella, gràcies a ell, està descobrint tota la cultura popular i gastronòmica de la nostra ciutat, i ja ha anat a fer un frankfurt als gavatxons, a fer un vi al Teca, a una actuació dels Minyons, a veure ballar l’Àliga, la Mulassa, els Nans, els Gegants Bojos, i també com treu foc la Pàjara.
Ara a la Lorena, li mancava per descobrir una cosa, tant o més terrassenca que el capgròs del Matraka, i típica de les festes de Nadal: robar el nen Jesús del pessebre del Raval? No. El joc del Quinto!
Amb tota la colla d’amics fan cap per Sant Esteve cap a la PartyQuinto que van organitzar els Minyons al seu nou local. Si a la Lorena ja li costava d’entendre què coi volia dir un tres de deu amb folre i manilles, ara només li faltava que li diguessin pelat la iaia o parellassa de vuits, cantat per un lloro.
Unes 300 persones ocupaven el local de Cal Reig.
La Lorena va estar una bona estona dreta tot contemplant aquell akelarre malva nadalenc. Entre pelat i pelat, un punxa-discos feia ballar a tothom, mentre les guixes volaven cada cop que algú picava, com també volaven de les neveres les birres i els gintònics. Som al local dels Minyons, ja se sap…
Finalment, després de la insistència dels amics, la Lorena agafa una cartilla, un grapat de guixes i seu a taula. Al seu costat, l’Unax, que vigilava que no es perdés. I comença la partida…la primera és un que és nou i la segona pelat la iaia…i va per tots, el setze, mocaaaat crida tothom. La Lorena que ja havia entès la dinàmica, fins i tot comença a integrar-se: pela, pela li crida a l’Anna, que fa de lloro amb la seva característica alegria i simpatia desbordant.
Les boles van sortint, vint-i-i-cinc, Nadaaaaal, el punxa-discos posa la Marina està morena, la minyonada fent gresca i xerinola, el lloro aprofita per remenar, i la Lorena que mica en mica va omplint la cartilla de guixes, amb aquella parsimònia que no se li mogui cap guixa i tot posant atenció a cada número que es canta.
La partida avança, les guixes ocupen ja pràcticament tota la cartilla. Pelat l’avi! “El noventa, verdad?” i se n’adona que només li queda un espai buit en un dels quadrats de quinze. “Voy a una, voy a una”, -li diu a l’Unax-, “el ochenta y dos”! El cor li va a mil, i el lloro canta: vuitantaaaaaa-dos! Un cop sec a la taula, un crit sord de quintoooo i una tempesta de guixes cap a la Lorena. Ha picat, ha picat!! L’Unax salta com un boig!
La Lorena, la primera vegada que juga al quinto. La primera partida de quinto de la seva vida. La primera vegada que pica. Com era allò de les probabilitats? Una asturiana les ha trencat totes. El Cesc i la resta d’amics, la Rosa, el Rué, l’Eli i el Cabezas, no donen crèdit! I els que no hi són, se n’assabenten pràcticament a l’instant, amb un whatsapp que envia el Cesc al grup que porta per nom “Amics Terrassa Lorena”: “La Lorena ha picat a la primera partida de la seva vida. 100€”. La Marta replica: “Lorena, las birras de después las pagas tu”, acompanyat d’un parell d’emoticones.
Calia celebrar-ho! Així que la vetllada va finalitzar tots junts amb un tapes als Amics de les Arts, un altre antro genuïnament terrassenc. Anaven a provar les famoses croquetes, però aquella nit s’havien acabat. Tothom es pensava que els convidaria ella, ara que tenia la butxaca ben plena.. “No! Que jo també soc catalana!” els hi va etzibar. I per acabar el nadal terrassenc, amb la colla ja tenen entrades per anar a veure els Pastorets al Social, tot i que quan li van dir a la Lorena, que la representació durava tres hores va obrir uns ulls més grossos que el Rovelló quan veu l’entrepà de pernil del Jeremies.
La Lorena és una noia ben afortunada, descobrir el nadal de Terrassa, el quinto, els Pastorets, i sobretot picar a la primera partida de la primera vegada que jugués al Quinto. Quina sort! Tot i que els seus amics, sempre diuen que els afortunats són ells, per tenir-la com amiga.
Pelat l’avi!
