Escriptor, poeta i periodista. Joan Rovira i Miret (Manresa, 1962) ens presenta el seu llibre, L’Elegia d’Atenes, guardonat a finals del 2016 amb el “XIII Premi Ciutat de Terrassa/Agustí Bartra de Poesia”. Aquest col·laborador habitual de la secció d’Opinió d’El Món ens fa una aproximació a les seves experiències i als llocs que ha visitat, que l’han inspirat a escriure el llibre.
L’escriptor, poeta i periodista Jordi Rovira | JORDI BORRÀS
Per què el nom “Elegia d’Atenes”?
L’Elegia és un gènere poeta grec, és un cant a les coses que han passat, originàriament a les persones que s’han mort. Actualment és un cant a la vida, a la nostàlgia o a la tristesa, és alguna cosa més. En aquest títol hi ha també un homenatge a dos autors molt importants. Un és en Carles Riba i l’altre és Agustí Bartra, que també té unes altres elegies entre les millors del segle XX.
Al principi del llibre parles d’Atenes i de Terrassa. Què suposa per a tu cadascuna d’aquestes ciutats?
Són els dos extrems de molts viatges. El llibre el vaig escriure fonamentalment l’estiu passat, aprofitant un viatge a Grècia. Els dos extrems són la ciutat en la que visc, Terrassa, i una de els moltes ciutats que en les que, si no m’hi agradaria viure, almenys sento que són meves. Grècia és un país d’elecció, és el país de la nostra cultura, del nostre origen, és el país al qual he anat sis o set vegades en la meva vida i m’hi sento com a casa. És el país de la llengua que havia començat a estudiar quan era molt jovenet, el grec bàsic, i ara el grec modern.
Entre quins anys s’han recollit els poemes del llibre?
Des de l’any noranta fins ara. És fruit d’una escriptura abandonada i represa al llarg dels anys, però sí que fa referencia al procés que ha seguit aquell poema o aquells versos al llarg d’uns vint anys. Vint anys d’agafar-los, de deixar-los, de reprendre’ls, de rellegir-los i de canviar-los molt, perquè quan miro tots els esborranys del principi no s’assemblen en res. Aquest és el joc del diàleg del poeta.
Hi ha poemes situats a Lesbos, Florència, Greta o París. Els has escrit des de diversos llocs?
La majoria són llocs del Mediterrani. No deixa de ser el mateix país amb diferents llengües però amb el mateix origen. És sobretot un recorregut cultural. Alguns llocs tenen una força, no només pel seu nom. Per exemple, si et dic Isarlik, no et diu res. Però és un turó ressec que està a la costa de Turquia. Si et dic Troia, això ja et desperta més coses. Florència et desperta coses, a l’igual que París o Atenes. És aquesta força dels noms associats a vivències, altres meves o de llibres, depèn.
El llibre de Joan Rovira, “Elegia d’Atenes” | JORDI BORRÀS
Perquè geografia del poeta adolescent?
El llibre és com un diàleg entre dos poetes. Un que tenia disset anys, que somiava en escriure i ser poeta, que ho va deixar durant molt temps i es va convertir en periodista. El llibre dialoga sovint entre aquell poeta jove de disset anys, que tenia com a mestre a Agustí Bartra, i que es mira a si mateix, s’ha fet més gran, que ha perdut molts somnis pel camí, però no ha perdut el seu principal somni: ser escriptor, que és el que ara estic intentant fer.
Què ha suposat per a tu Agustí Bartra?
Jo tenia setze anyets quan el vaig conèixer. És el mestre d’aquell “nano” que volia ser poeta o escriptor. Em va obrir les portes perquè anava a fer una entrevista per a l’escola, i li vaig explicar que jo escrivia poemes. Em va dir que tornés, que li anés portant coses, i ell me les corregia, m’estripava els poemes i me’ls tirava per terra. Van ser tres o quatre anys d’aprenentatge i per a mi va ser el primer poeta de veritat que vaig conèixer, i em va posar en connexió amb una història que jo desconeixia completament: la de la literatura catalana del segle XX.
A més d’ell, quins altres autors t’han inspirat?
Alguns d’ells són Walt Whitman, Emily Dickinson –una poeta americana molt poc coneguda del segle XIX– García Lorca, Ausiàs March, etc. Tampoc és un club molt exclusiu, canvia amb el temps, els autors van i venen.
Quan vas decidir que volies ser poeta?
Quan tenia setze anys. A vegades hi ha gent que sent la seva vocació i gent que no la sent clar. Jo ho tenia molt clar, tampoc et sé dir el perquè, però sentia que volia ser allò. Tot i així, al llarg del camí, aprens que és ser escriptor o ser poeta. Jo he tingut sempre una vocació: la del periodisme i la de l’escriptura. Són paral·leles, però són visions molt diferents del món. Una és més des del jo, i l’altre és més des del que passa.
Et consideres més periodista o poeta?
Les dues coses. Em defineixo com a escriptor, periodista i poeta. Faig una diferència entre escriptor i poeta perquè el meu somni és ser escriptor i dedicar-me a la narrativa, i això de la poesia ha sigut gairebé com un regal del destí. Una de les coses que m’ha aportat el periodisme és que no importa el gruix del text, el que és important és dir les coses amb les mínimes paraules.
