!--akiadsense-->
Aquest darrer dissabte 16 de març, la companyia d’Antonio Márquez, ens va premiar amb la seva visita al Centre Cultural de Terrassa, exhaurint les entrades amb bastant temps d’antel·lació. Ens van interpretar dos actes diferents. El primer, centrat amb El sombrero de tres picos, obra escrita per Pedro Antonio de Alarcón, i amb música de Manuel de Falla. Es tracta d’una trama d’engany, passió, revenges, i amor situada en un poblet de Granada, on es reflecteix l’actitud de la gent de l’Andalusia rural i on hi ha moments intensos i moments còmics. L’obra va ser interpretada amb molt bon gust i amb un bon diàleg d’expressió corporal, la qual cosa va fer que la gent del públic entengués cada moment de l’obra i no perdés el fil, com si d’un llibre es tractés, cosa que, a vegades, amb la dansa no sempre és possible. El cas és però, que aquests ballarins que formen part de la companyia d’Antonio Márquez, amb la seva tècnica, interpretació, energia i complicitat, ens posaven la feina fàcil, i a més l’escenografia i els vestuaris ajudaven a facilitar la feina de posar-se al lloc dels esdeveniments.
El Moliner i la Molinera, personatges protagonistes de la història, estaven interpretades pel ballarí Carlos Romero, de 27 anys de Mataró, i per Tania Martín, de 26 anys de Madrid, dos joves promeses que actualment són artistes convidats de la companyia de Márquez, una parella de ballarins amb una complicitat important entre ells, que desbordaven força amb el ball i comunicació teatral increïble. També els personatges del Corregidor i Gardunya fan un paper molt còmic i molt ben treballat que aconsegueixen arrencar del públic unes rialles amb la seva interpretació, cosa difícil com deia abans, ja que no parlem d’una obra de teatre. Fins i tot la manera de saludar en finalitzar aquest acte de El Sombrero de tres Picos no va perdre força i va ser molt original, i és que anaven acomiadant-se del públic i saludant amb figures congelades que anaven canviant els ballarins amb la foscor de l’escenari, fent petits fotogrames, una manera habitual en el teatre però no en la dansa.
!--akiadsense-->
La segona part ens va del·laïtar amb un Bolero de Ravel increïble i original, les ballarines amb un vestuari de color del foc (grogues, vermelles i taronges) i els ballarins tots de negre i elegants. La coreografia de Márquez va ser extraordinària ja que a part dels moviments, del zapateado, de les figures, de les entrades i sortides dels ballarins, ho conjuntava tot amb un quadre de llums que feia que la posada en escena fos sorprenent; com si de màgia es tractés, anaven apareixent i desapareixent els ballarins de l’escenari. Perquè us en feu una idea, només començar es veien nou ballarines ballant, i de cop i volta, pel darrere, apareixien set ballarins. L’efecte pel fet que ells vestissin de negre era de sorpresa absoluta. I tot això era possible pels cent vuitanta cinc canvis de llum amb tant sols uns dotze minuts de ball, aproximadament, que és la durada del Bolero de Ravel.
El Mestre Márquez, amb els primers ballarins Carlos i Tania i conjuntament amb la resta del cos de ball van omplir l’escenari d’art amb passió, energia, força i bellesa, i van aconseguir una gran ovació del públic que va durar deu minuts o més. I no contents amb això, el Mestre Antonio Márquez va iniciar un solo de zapateado que amb el seu art va fer aixecar tot el públic de l’amfiteatre dempeus esclatant amb aplaudiments i ”Bravos i Oles”. I així acabo jo, amb un BRAVO i OLÉ amb majúscules per a Antonio Márquez i Companyia.
Marta Bieto
Professora de dansa.
7 
