Diumenge passat es van acabar les representacions del centenari de Els Pastorets de Folch i Torres, del Grup de teatre de El Social, al Principal. Aquest any sí, s’ha pogut celebrar tal com la fita ho requeria. Però una efemèride com aquesta no es pot limitar només a les actuacions. De fet, sabem que ens tenen preparades altres sorpreses. Estarem al cas.
Per sumar-nos a aquestes celebracions hem volgut fer una trobada amb actors, actrius i directors de diverses generacions. Una trobada, coordinada pel Joan Salvador, i a la qual hi han assistit en Joan Roca (Satanàs durant tres dècades, del 1981 al 2011), l’Amadeu Aguado (director entre el 1981 i el 1990), Quique Quera (Lluquet des del 2000 al 2014), Oriol Salvador (Lluquet del 2014 fins a l’actualitat), Gemma Ferrer (Fúria de l’infern i Pecat capital des del 2009) i el mateix Joan Salvador (director actual i en diverses èpoques, des del 1989).
En aquest segon article ens centrarem en com van canviar les interpretacions, la direcció i la posada en escena al llarg dels anys 80 i 90. Ho farem a partir dels records de l’Amadeu Aguado (director durant gairebé una dècada) i dels apunts de la resta de convocats a la trobada.
Abans del gran canvi dels anys 80
Històricament s’havien fet grans representacions de Pastorets a El Social, però cap a la dècada dels 60 i 70, sembla ser que havien perdut una mica d’empenta: “Si parles amb la gent més antiga, t’expliquen que va arribar un moment on els actors i actrius gairebé es trobaven al bar i allí es repartien els papers: Mira, avui tu faràs de Sant Josep i tu de Verge Maria”, ens comenta l’Oriol Salvador. En Joan Salvador ho matisa: “Bé, els papers principals sí que estaven dirigits i assajats, però la resta, en aquesta època, s’agafaven el mateix dia. Podien entrar a la sala del Quinto i demanar: Necessito un Anam i un Jepó! I, és clar, com que després de tants anys de fer-los molta gent se’ls sabia, sempre en trobaven”. Però llavors, sortien com sortien. Aquesta situació, per molt sorprenent que ens resulti, no és única de El Social. Qui escriu aquest article ha escoltat relats similars d’altres poblacions on també es feien Pastorets per aquelles èpoques.
Dos anys de transició. Joan Fortuny
Arriba un moment, doncs, en què la situació es fa insostenible i en Joan Fortuny (que ja havia fet de director i de Satanàs des de finals dels anys 40) inicia un canvi. Un retorn cap a la seriositat i el rigor. Durant un parell de temporades, 1979-1981, es proposa tornar a fer uns bons Pastorets.
D’aquesta etapa final, en Joan Fortuny també en va deixar una altra herència, com ens recorda en Joan Salvador: “Quan acabàvem Pastorets, en Fortuny ens pagava un sopar a l’Antorcha de la seva butxaca. D’aquí ve el mític Sopar de Pastorets, que encara fem, tot i que ara cadascú es paga el seu. És una gran herència”. Però després d’aquests darrers dos anys de direcció, el veterà Joan Fortuny, decideix no continuar.
L’etapa de l’Amadeu Aguado
Davant d’aquesta decisió, l’aleshores president de El Social, Joan Antoni Cortina, ofereix la direcció dels Pastorets a un jove Amadeu Aguado: “Recordo que havia tornat del servei militar, on m’havien llicenciat abans d’hora. I un dia, a finals d’octubre, en Joan Cortina ve i em diu que en Fortuny no seguia com a director de Pastorets: Escolta, no ho faries tu?, em va dir” I així va començar, amb molt poc temps de marge, agafant actors i actrius veterans, incorporant-ne d’altres que venien de l’Esbart i també de nous com ara el Sergi Belbel, que va fer del seu primer Rovelló. “I amb quatre arbres de fusta que hi havia”, diu rient.
Continua fent memòria d’aquells inicis: “Érem joves i ho vam agafar amb il·lusió; el Joan Roca, el Xavier Gutiérrez, el Joan Salvador… Recordo el bon ambient del primer any. Anàvem a sopar i després veníem a assajar. Sortíem de El Social a les dues o a les tres de la matinada. Es tractava d’aprofitar al màxim el poc temps que teníem. També vam haver de fer maratons els diumenges. Vam treballar molt, per exemple, amb l’Ernest Castañé, que feia de Lluquet. Més endavant, en temporades posteriors, ja vam anar organitzant els assajos d’una altra manera, amb més de temps”.
D’aquests primers anys, el que més li va costar com a director va ser precisament inculcar el rigor que l’obra es mereix i fer entendre que Els Pastorets no són teatre de segona: “Algunes discussions i disgustos em va costar. Hi havia actors que no ho entenien i vaig arribar a treure el paper a gent que no s’ho prenia prou seriosament”. Una altra lluita va ser acabar amb la típica cantarella: “Que no semblés que recitessin el vers de Nadal”.
I també, des de bon principi, l’Amadeu volgué deixar la seva empremta, el seu toc personal en alguns passatges: “En l’escena on surt l’Isabeló collint herbetes pel seu pare ens vam inventar un joc que encara es fa avui dia. Ens el vam inventar ja el primer any, quan la Magda Gràcia feia el personatge, i quaranta anys més tard encara dura”. També van anar incorporant la sardana, l’Esbart ballant. I és que fins a l’any 1981 “es feien uns Pastorets molt elementals”, conclou.
Cada any s’incorporaven novetats
D’aquesta manera, amb il·lusió i bona voluntat, s’anaven incorporant coses noves cada temporada. Sobretot eren idees que arribaven de la part tècnica. L’Amadeu ens explica, per exemple, com un any va arribar en Quim Fainé (tècnic durant més de 25 anys) “amb la bola de la discoteca Doré, que hi havia al final de La Rambla. Jo li dic: Què vols fer amb això? I ell em contesta: Farem les estrelles de l’adoració!” I la veritat és que l’Amadeu reconeix que feia un gran efecte. Tot el sostre del teatre apareixia ple d’estrelles.
En Joan Salvador explica com un altre tècnic, el Xavi Gutiérrez (25 anys també treballant entre cametes) ens “va crear com una mena de cilindre amb motor, on hi posàvem boletes de porexpan, per aconseguir fer nevar a l’escena del Bosc nevat”. Ara bé, com dèiem a l’article anterior, moltes vegades, amb el petard previ de les calderes ja veies nevar a l’infern.
Als Pastorets de El Social no recorden haver fet volar mai els àngels, ara bé, sí que s’ha fet baixar literalment el Jeremies a l’infern. Entre l’Amadeu, el Joan Salvador i el Quique Quera ens ho expliquen: “De fet, es creava com una mena d’efecte cinematogràfic. Quan a l’escena de la destral el Lluquet i el Rovelló baixen a l’infern per l’escotilló, fèiem que tot seguit sortís un doble vestit com el Jeremies, que també baixava per l’escotilló. El vertader Jeremies, que aleshores el feia el Quimet Vidal, estava tota aquesta escena de la destral pujat en una escala de corda. De manera que veia l’escena des de dalt de l’escenari. I tot just s’acabava, amb el doble del Jeremies desapareixent per l’escotilló, el Quimet Vidal començava a baixar per l’escala de corda cap a l’infern. Així fèiem com si fos la continuació de l’escena. Quedava molt bé perquè pujàvem el decorat del bosc, baixàvem el de l’infern i, a la vegada, el Quimet apareixia baixant per la corda”. I tot plegat amb la Carme Clapés, que feia d’Ira, “llançant-se també amb una corda, com si fos el Tarzan, per despistar”, conclou el Joan Salvador.
Eren uns temps on es tenia tot l’any per provar coses noves. Uns temps on es disposava de teatre propi, el Socialet. Tots el troben a faltar: “El fet de tenir el teu teatre i decidir, per exemple, “l’any que ve vull que nevi aquí” és molt important. Ara, al Principal, no tens temps per provar coses, per fer invents”, diu amb enyorança en Joan Salvador.
Un munt d’anècdotes
D’aquesta època tots en guarden bons records i un munt d’anècdotes. En Joan Roca, el Satanàs del moment, ens explica que una vegada a l’escena del Bosc tenebrós: “quan estic amb el Lluquet i el Rovelló, i el Llucifer és a punt de sortir, me’l veig entre cametes, assegut en una cadira i fent-me gestos com dient: Tira, tira, que jo no em trobo bé. El cas és que només ho vaig veure jo, cap altre actor. I és clar, arribem al moment on l’he de cridar i ell ha de sortir perquè tenim un diàleg. Total, que començo a inventar-me el text, dient paraules i frases dels dimonis. Però va arribar un punt on ja se m’acabava la inventiva i vaig pensar “prou” i vaig cridar les fúries de l’infern, que havien de sortir dues o tres pàgines més enllà. Però les fúries encara deurien estar acabant de maquillar-se o de posar-se les mitges o la perruca… Vaja, que les vaig haver de cridar 4 o 5 vegades, fins que van assimilar que allí passava alguna cosa i havien de sortir immediatament. Llavors van començar a sortir: una per aquí, l’altra per allà, posant-se bé la roba…”.
En Joan Salvador recorda una anècdota molt similar: “Quan ja era jo el director, un dia el Miquel Olmos, que curiosament també feia de Llucifer, em va dir que es trobava malament i que no es veia capaç de sortir a escena. Total, que vinc corrents cap aquí a la sala del Quinto i demano qui se sabia el paper. A la vegada, altres actors sense dir-m’ho, també van anar a buscar al Quinto algú que pogués substituir el Llucifer. En definitiva, que em vaig acabar trobant al teatre amb dos Llucifers vestits i un tercer amb la roba a la mà dient-me: Què faig, Joan?”. Aquesta anècdota ens comenta que va passar cap als anys 90.
Finalment, l’Amadeu Aguado també explica la seva: “Jo també he viscut canvis de darrera hora. Un any, diria que el dia de Sant Esteve, l’actriu que feia d’Isabeló s’havia quedat sense veu. Doncs ja em veus trucant ràpidament la Teresa Casals: Teresa, t’he de demanar un favor molt gran. Al cap de mitja hora teníem la Teresa vestida d’Isabeló”.
Són un petit exemple de la multitud d’anècdotes que s’han anat acumulant al llarg d’aquests 100 anys de Pastorets de Folch i Torres de El Social. Abans d’acabar amb l’entrevista, li pregunto a l’Amadeu quin és el millor record del seu pas com a director. Sense dubtar-ho, em diu que el millor són “les grans amistats que vaig fer i que encara conservo. Aquells assajos tan familiars i divertits perquè et trobaves al teu teatre, et trobaves a casa”.
