Els bons músics són els que fugen de les etiquetes i, davant del seu auditori, s’atreveixen a franquejar fronteres i portar el seu públic cap a territoris desconeguts que fan de l’escolta una experiència que sembla viure’s per primera vegada. Aquesta és la sensació que va desprendre el passat dijous a la Nova Jazz Cava el Ches Smith Clone Row, el projecte del bateria i vibrafonista californià Ches Smith en format quartet conjuntament amb altres esperits lliures dels també estatunidencs que són el baixista Nick Dunston i els guitarristes abrasius Liberty Ellman i Mary Halvorson. Hi havia partitures i va desfilar la meitat dels temes de l’àlbum homònim publicat l’any passat (Otherly Love Records), però si es compara amb el disc aquestes fronteres encara es traspassen més en directe i desemboquen en una improvisació que es mou entre una rítmica frenètica, una tendència al caos i una recomposició curadora després de tot aquest vertigen.
Un servidor no ha tingut malauradament l’ocasió d’assistir a la majoria dels concerts del Festival de Jazz d’enguany (6-27 de març), amb algunes figures més veteranes també d’aquest circuit més avantguardista, però el quartet del Ches Smith resumeix bé l’estat d’ànim d’aquesta col·lisió que es respira actualment entre un jazz experimental que es rodeja de sàmplers, unes percussions que beuen de la tradició afroamericana més sincrètica, un rock que s’autoregenera en la dissonància i el combat i un groove incandescent que uneix entre si tots aquests llenguatges.
Segons la setlist que el mateix Smith va facilitar a l’organització, el concert va començar amb un Masked no identificat en els seus àlbums i que, probablement, és material per a futurs enregistraments o que prové de relectures dels anteriors. El ritme el donava la seva bateria, el baix imparable de Dunston, afegint-se a ells en un diàleg d’acció-reacció les guitarres d’Ellman i Halvorson. I alternant la rítmica i la melodia, amb un rerefons minimalista i contagiós i l’entrada, a la vegada, de Smith amb el seu vibràfon.
Aquesta cadència encara es va fer més evident amb el tema següent Summer, en què Dunston es feia servir de l’arc per imprimir major contundència al seu contrabaix, Smith hi introduïa solos de bateria superposats i Halvorson gairebé interpretava sonoritats llatines fins a convertir-se tot plegat en un magma no gens llunyà del punk. Una atmosfera que encara es va accentuar més amb Abrade with Me, una composició sí identificada amb l’àlbum Clone Row. Aquí, sota uns sons d’electrònica abstracta, el contrast entre el soroll i la calma tenia efectes psicodèlics.
El tema que dona títol al seu darrer disc es va convertir en una altra recerca minimalista cap a un món paral·lel de ciència ficció, mentre el baix sonava més que mai com una màquina implacable i les guitarres mantenien la tensió rítmica fins a un final de reconfort amb el vibràfon. Omit to Nothing continuava el pols minimalista, amb una bateria desenfrenada i solos d’Ellman en el més proper que pugui haver-hi avui de grups de la nova escena d’art-rock anglesa com Black Country, New Road, Squid o Black Midi.
Va ser el moment, en acabar aquest tema, per al primer intercanvi de Smith amb el públic per a presentar els seus músics i avantsala de la Chord Row Suite com a peça en tres actes d’una mitja hora, que és l’evolució lògica a la qual ha arribat la comunió entre tots quatre: un vibràfon cristal·lí com a introducció, una segona part amb la irrupció d’un sàmpler percussiu greu i obsessiu, l’acceleració de la bateria i nous solos impulsius de les guitarres i, en una tercera part, una amplificació de tot aquest so que convida a ballar en una barreja de melodia i improvisació amb final redó.
Era l’instant per acomiadar-se amb Ready Beat, també de Clone Row, que és una amalgama dels instruments acústics amb sàmplers de tonalitats agudes simulant la banda sonora d’una pel·lícula independent encara no rodada, on l’espiral s’anava recaragolant i intensificant amb moments de free-jazz i aquell clímax que havien arribat a obtenir com a factòtums del post-rock els Tortoise o ara entreguen alguns dels artistes més recomanables del segell també de Chicago International Anthem.
Però encara hi hauria temps per al bis Substained Nightmare, que partint a la vegada de Clone Rox va derivar un altre cop en una descomposició rítmica, de melodia i soroll, i Smith amb els peus sobre el bombo de la seva bateria. Darrere l’escenari es podia llegir la pregunta del cartell del 45è festival terrassenc What is jazz? i el Ches Smith Clone Row hi donaven la seva particular resposta deixant totes les portes obertes.
