La banda Els Amics de les Arts tornen a actuar a la Festa Major de Terrassa set anys després, aquest divendres a mitjanit a l’Espai Vela del parc de Vallparadís. I ho fan en un moment molt especial perquè celebren els seus vint anys de carrera amb una gira per tot el país fins a la tardor i després d’haver publicat l’any passat 20 anys d’Amics, reinterpretant amb altres artistes una col·lecció de vint temes. El grup format ara per Dani Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué puja a l’escenari amb les seves velles cançons, però també amb la recent Segurament, t’estimo (amb producció de Joan Borràs, d’Oques Grasses), feta com avenç del seu proper l’àlbum l’any que ve. Parlem amb Piqué, guitarra elèctrica i veu com els altres dos, per conèixer com viuen aquesta gira, els secrets del seu folk-pop i el nom del grup que els lliga, sí, a l’entitat cultural terrassenca.
El 2025 va ser un any especial per a vosaltres, ja que vau celebrar els vint anys. Només anàveu a fer un concert, però que, finalment, s’ha convertit en una gran gira?
La idea era fer aquest únic concert i ens vam equivocar, perquè es van esgotar les 6.000 entrades al Poble Espanyol en dues hores. Havíem dit que faríem un sol concert el 2025 i vam ser fidels a la nostra paraula. Però, per aquest 2026, hem decidit que aquest espectacle, que tothom ens havia demanat tant, s’havia de treure a passejar i voltar per Catalunya. Els primers concerts han estat molt emotius, molt bonics. La gent tenia moltes ganes de sentir aquest repertori. La cosa estranya dels grups és que has de fer discos nous per anar de gira, però al final la gent vol escoltar les cançons velles. El fet de fer anys i celebrar-ne vint és una excusa fantàstica, perquè et permet fer aquest repertori de grans èxits.
Ha estat un repte mantenir-se als escenaris durant aquestes dues dècades?
No ens hem plantejat mai mantenir-nos sempre a dalt, perquè amb els Amics el que hem après és que els objectius no han de ser tan pragmàtics. Ha de ser una cosa més senzilla, més íntima, més essencial. Hem intentat fer la música que ens agrada i de manera sincera i que ens representi, intentant sempre explicar la vida que vivim. Com que et vas fent gran, la veus de maneres diferents. Però sempre estàs parlant del mateix, com tots els artistes. Ens ha preocupat, bàsicament, si érem fidels a nosaltres mateixos o no. Crec que el nostre públic ens ho ha tingut en compte. En part, també és el secret d’estar tants anys. Fem una mica com els Rolling Stones, el que ens dona la gana.
En aquests vint anys, com ha evolucionat la vostra música amb vosaltres?
Sens dubte, i en molts sentits. No només en l’aprenentatge perquè, evidentment, com més toques, més aprens. En vint anys, hem tocat molt i molta música. També en com afrontes una cançó i si ets capaç d’expressar una emoció. Quines eines tens a nivell de llenguatge musical, de producció i de lletres per explicar una història. Això ha anat canviant amb els anys i hem trobat noves maneres de fer-ho. No sé si som millors, però és el que ens venia de gust explorar. Si sempre féssim el mateix, sí que ens avorriríem. Però sempre tenim aquestes ganes de jugar i d’investigar.
Com va sorgir la idea de treure un disc reinterpretant vint èxits en col·laboració amb vint artistes?
No és molt innovador. Molta gent ha fet un disc de col·laboracions, però era una excusa per treballar amb tots aquests companys de viatge, que estàs en molts cartells però tampoc et veus tant. Era per trobar-nos amb la gent que admirem, amb qui hem compartit aquest projecte vital. Nosaltres els hi dèiem: et ve de gust fer això? Quina cançó vols fer? No pas faràs aquesta. I això és arriscat. El resultat ha estat molt maco. A més, la gent et deia per què triava la cançó, i t’explicaven la seva història personal. Hem rebut molt d’amor. També ens ha sorprès els que ha volgut participar, des de l’Andrea Motis fins al Santi Balmes, tots els que són al disc. Ha sigut un regal. A part del concert del Poble Espanyol i aquesta gira, el gran regal pels vint anys ha estat l’amor que els col·laboradors han confessat cap a les nostres cançons.
I com ha estat la vinculació emocional que aquests artistes majoritàriament catalans revisitessin els vostres grans èxits?
Cada col·laborador s’hi ha posat d’una manera diferent. Hi ha qui ha volgut canviar-ho tot i hi ha qui ha volgut només posar la veu. Nosaltres ho hem respectat tot i, quan algú ens ha proposat de jugar, doncs ho hem fet. Ara pensava en els Figa Flawas, que ens van proposar Carnaval perquè en Pep (Velasco) deia que l’escoltava molt de petit, i li va explotar el cap quan la va escoltar. A més, ens va dir: per què no fem un corrido mexicà? Et proposen jocs i jugues, i ens ho hem passat bé. Recordarem molt de temps aquest disc perquè hem viscut experiències molt xules.
Va ser fàcil l’elecció?
Si haguéssim de classificar-los, hi havia tres tipologies. La primera era gent amb la qual hem coincidit molt i no era estrany demanar-lis, com en Joan Dausà o La Pegatina, amb qui hem crescut junts. Després, hi havia a qui admirem moltíssim, com el Balmes, els The Tyets o el Sergio Dalma. I, per últim, els tirs a l’aire, gent que no coneixíem tant. Un exemple són en Kevin Johansen o en Tomeu Penya.
El maig vau treure la cançó Segurament t’estimo, després d’un parell d’anys amb res nou. Per què ara?
Portàvem crec que tres anys sense treure res inèdit. Estem aprofitant aquest 2026 per gravar temes nous. Teníem aquesta cançó que ens cremava a les mans i vam dir la tanquem i la traiem per la gira del 2026. Algú ens va dir que, si tu vols viure el present, has de tenir un peu en el passat i un peu en el futur. El peu en el passat era molt evident en la gira, perquè és una revisió dels clàssics. Però vam pensar que, si trèiem un tema nou i l’incorporàvem, faria que els Amics de les Arts del 2026 estiguessin també en el present. Pel que fa a la cançó, la història de com surten és molt estranya. Un dia vam trobar aquesta línia de baix i ens va donar molt bon rotllo. No sabíem de què parlava, no sabíem que hi havia darrere. A més, tenia un estil estiuenc i ja ens vam imaginar que la gent ballaria. Per això, hem fet el videoclip amb gent ballant: aquesta alegria, aquesta rauxa innocent, que crec que desperta la melodia i tot plegat.
De què parla?
Segurament, va néixer revisitant la nostra primera cançó, T’estimo un 36%, que era algú que intentava comptabilitzar exactament quant estimava a una altra persona. Era una broma, una cançó molt paròdica. En aquest cas, parla d’un personatge que diu que no sé si t’estimo o no t’estimo, crec que segurament sí. Ens feia gràcia de dir com algú pot dubtar de si estima una altra persona. I, a través d’aquest concepte, vam treure aquesta història de dos que segurament s’estimen, però com que no s’ho diuen, doncs no ho saben. Moltes vegades ens passa això a l’estiu o amb els amics: tio, fes el pas d’una vegada, que els únics que no ho sabeu que us estimeu sou vosaltres dos.
Aquest single forma part d’un disc que sortirà el 2027. Què ens podeu avançar?
Quan portàvem deu anys, vam canviar el mètode de producció. Vam començar a treballar amb en Toni Doogan, amb qui vam fer tres discos. I ara que portem vint anys, hem dit de fer un canvi també. Estem treballant totalment diferent. Abans ens tancàvem quinze dies o tres setmanes en un estudi. Era tot molt intens i molt bèstia, un punt estressant. Perquè havies de portar la feina molt feta per aquelles setmanes. Ara estem als antípodes. Anem a l’estudi un o dos dies a la setmana i posem a prova els diferents temes. Per a aquest disc, són temes bastant treballats, no tant per posar-nos a gravar però sí per seguir-los desenvolupant a l’estudi. Ho podem fer així perquè tenim molt temps de marge encara. A part d’aquest single, també tenim cinc o sis cançons començades i força avançades. I n’hi ha unes quantes que estan a la llista d’espera, que no sabem ni si tan sols si les tirarem endavant o no. Perquè són com una vintena allà aparcades, esperant que els toqui un dia d’estudi per poder-les treballar.
És veritat que el nom d’Els Amics de les Arts el vau agafar de l’entitat cultural terrassenca?
Sí, totalment. Li devem a Terrassa i als Amics de les Arts el nom. L’explicació és que nosaltres ens presentem a un concurs l’any 2005. En una tarda, vam gravar quatre cançons per presentar. I també s’havia d’omplir una butlleta on et preguntaven el nom del grup. Nosaltres no teníem nom. Estàvem allà els quatre asseguts a la taula pensant i el Joan Enric va dir, escolta, amb la meva xicota, que estava estudiant a Terrassa, anem sempre a un bar xulíssim i que també és una entitat cultural històrica que es diu Els Amics de les Arts. Ens va fer molta gràcia, perquè nosaltres érem amics i, a més, no ens conformaven amb una sola art, també ens agradava el cinema, el teatre, escrivíem coses… Llavors, vam dir posem-nos de nom Els Amics de les Arts. És una cosa que vam pensar dos minuts, però crec que vam encertar-la molt. Vull dir, que mai ens hem amagat que vam agafar el nom de l’entitat terrassenca. Crec que ens escau moltíssim. Estem supercontents de dur-lo i agraïts que algú no hagués pensat aquest nom abans.
Heu tocat moltes vegades a la ciutat, teniu alguna anècdota?
Ara, com que parlàvem dels Amics de les Arts, recordo haver tocat aquí a Terrassa a l’antiga Faktoria d’Arts, que està molt a la vora del bar (carrer de la Rasa). I, al final del concert, dir a tothom: va, anem als Amics de les Arts, que ens farem una foto a l’entrada. Hi vam anar amb tot el públic, o tots els que van voler. I ens vam fer una foto amb el cartell d’Amics de les Arts…
Què espereu del públic que us vingui a veure a l’actuació de Terrassa?
Una mica el que comentàvem al principi. Quan tu vas a veure un grup, segurament vols escoltar aquelles cançons que tothom coneix. Doncs, tocarem les cançons que van fer que molta gent conegués Els Amics de les Arts. Tocarem els grans èxits i les cançons dels nostres inicis. I segurament tocarem aquesta cançó nova, que ens posa un peu en el futur, i així ens mantenim en el present. Volem que la Festa Major sigui una gran celebració, no només dels 20 anys dels Amics, sinó també una gran Festa Major de Terrassa.
