«Crònica d’una esperança: El diari d’Anna Frank», ha estat la darrera obra que hem pogut veure a la Sala Crespi en el marc del 49è Premi Ciutat de Terrassa de Teatre. L’obra que ens han portat els codinencs Deixalles 81, és una adaptació fidel signada per en Rafael Aguilar d’«El diari d’Anna Frank», llibre que recull els escrits de la jove jueva Anna Frank i una de les obres més importants del segle XX pel seu valor testimonial que reflecteix amb encert l’angoixa de l’horror nazi a l’Holanda ocupada per les tropes de Hitler.
El diari permet fer una reflexió dels sentiments de l’ésser humà en circumstàncies ben difícils. A la situació exterior que amuntega en l’espai reduït d’unes golfes tot un seguit de personatges amb personalitats ben diverses en un espai ocult del qual no poden sortir, s’uneixen totes les mancances possibles: gana, necessitat de compartir-ho tot, falta d’intimitat…
Això farà que es facin ben paleses les virtuts i els defectes de les persones obligades a conviure amb una tensió sempre latent provocada per l’angoixa de ser descoberts. Tot això, presentat a través de l’observadora mirada de l’Anna, que a l’arribada al refugi acaba de fer tretze anys i que viurà el despertar de l’adolescència amb la rebel·lia pròpia d’una generació que creu que pot millorar el món en què viu.
Dos anys de convivència organitzada a base d’horaris, sacrificis i torns, que traurà el millor i el pitjor de les persones i que acabarà amb un final tràgic, compartit per milions d’éssers humans exterminats per la bogeria nazi. La ferma creença de l’Anna Frank que les persones, malgrat tot, són bones en el fons del seu cor, s’enfronta a una realitat terrible. I és que l’Anna Frank ha esdevingut un símbol de la resistència a l’Holocaust i una de les figures femenines més influents de la història.
És per això que sempre és recomanable revisitar una història que, no per coneguda, ens sacseja i ens remou inevitablement cada cop que la tornem a reviure. Vull destacar, però, la versió de Deixalles 81. Els de Sant Feliu de Codines, que compten amb un planter de joves envejable, signen una versió més que remarcable. En Pep Canet, el director, treu el millor dels seus actors i actrius i els fa moure’s amb encert en un escenari que mereix un paràgraf a banda. Especialment remarcable són les actuacions de Magalí Verge en el paper d’Anna Frank, una jove actriu amb àngel, i de Sergi Capdevila en el paper d’Otto Frank. Però la veritable lliçó de teatre que ens aporta en Canet és l’«acting» constant dels actors i actrius que no deixen d’omplir de vida l’espai de les golfes en tot moment, amb accions quotidianes que ens fan absolutament versemblant tot el que succeeix a sobre de l’escenari. La direcció d’en Canet respira veritat.
Menció a part, mereix, com hem dit anteriorment, l’escenografia i la il·luminació, aquesta darrera signada per en Pau Ibars. Les golfes recreades per Deixalles 81 són, simplement, espectaculars, més pròpies d’un muntatge professional que d’una companyia amateur. Feia molts anys que no arribava a la Sala Crespi un muntatge escenogràfic d’aquesta categoria, superb.
La veritable lliçó de teatre que ens aporta en Canet és l’«acting» constant dels actors i actrius que no deixen d’omplir de vida l’espai de les golfes en tot moment
I la il·luminació és també, magnífica, tènue, acurada, natural i sempre present, fins i tot quan no hi és. Les meves felicitacions més sinceres a tota la companyia per donar tot el valor que es mereix a l’element escenogràfic, per tornar al teatre més clàssic, a les emocions més tendres i per convidar-nos a la reflexió sobre el món actual i sobre les situacions tràgiques que es van repetint al llarg de la història.
I la setmana vinent, continuem repassant el passat per entendre el present amb l’obra «Victòria», de la companyia Teaquatre de Figueres, que ens parlarà, a partir del text signat per en Pau Miró, de com una societat derrotada encara la vida per superar la postguerra i l’asfíxia moral a la Barcelona dels anys 50 del segle passat.
